Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


divendres, 29 d’abril de 2005

Delegació UJC de Cuba a Catalunya

Els passats 25 i 26 d´abrils, el segon secretari de la UJC i el seu responsable de relacions amb Europa, Ernesto Fernández van ser a Barcelona, on van ser rebuts per la Joventut Comunista.

Durant el dimarts, van realitzar diverses reunions amb organitzacions de l´esquerra juvenil catalana. Aquestes trobades van servir perquè els joves cubans expliquessin la situació de la illa i el paper que està desenvolupant la UJC en aquest darrer període i, sobretot, per explicar les darreres notícies sobre el procés de preparació del Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants que enguany se celebra a Veneçuela del 7 al 15 d´agost.

A més d´aquestes reunions, la delegació cubana va ser rebuda al Parlament de Catalunya pel diputat d´EUiA-ICV, Jordi Miralles, i a l´Ajuntament de Barcelona per Ignasi Fina, regidor de Salut Pública.

Finalment, al vespre, es va produir la trobada amb el Comité Nacional Preparatori Català. Hassan Pérez va manifestar la seva satisfacció per la bona feina desenvolupada pel Comité i per la capacitat que aquest ha demostrat d´aglutinar a sectors socials i polítics molt diversos però amb uns objectius comuns. De la mateixa manera, el jove cubà es va comprometre a recolzar, en la mesura de les seves possibilitats, el ple reconeixement del Comité Català.


dilluns, 25 d’abril de 2005

1er DE MAIG DE 2005

La commemoració d’enguany del 1er de Maig, com a dia Internacional de lluita dels treballadors i treballadores, s’expressa a Catalunya amb una situació per a la classe obrera en la qual cal seguir lluitant pels drets bàsics que no estan assegurats, malgrat que en els ultims temps hi ha avenços, encara insuficients però significatius.



Volem denunciar l’actual model de mundialització capitalista, que està portant la humanitat a uns nivells de pobresa i misèria insuportables. Avui, al segle XXI, més de 1.200 milions de persones viuen (?) amb menys d’un dòlar diari, l’u per cent més ric de la població mundial ingressa el mateix que el 57% de la població del món més pobra, 54 països són més pobres avui que l’any 1990, més de 1.000 milions de persones estan sense feina remunerada, aturats i aturades, 245 milions de nens entre 5 i 17 anys treballen, les dones cobren entre el 30 i el 60% menys que els homes per la mateixa feina, 860 milions de persones adultes no saben llegir ni escriure i 114 milions de nens i nenes no van a l’escola.



Aquestes dades, tan fredes i tan alliçonadores, ens mostren que el sistema capitalista, en la seva vessant moderna i neoliberal, no només és incapaç de resoldre els problemes de la gent, és un sistema pervers en si mateix, que condueix a la misèria i a la negació dels més elementals drets humans. No assegura per a la gent un projecte de vida digna, i el que assegura és que la riquesa estigui distribuïda d’una forma injusta. Es fa per tant imprescindible un altre món on la justícia, la igualtat i el progrés siguin la norma i la realitat, es fa necessari un altre ordre nou, que posi les persones per davant de les economies, ens cal un sistema alternatiu al capitalisme, que tregui el món d’aquest caos, ens cal el socialisme i la llibertat per poder-lo construir.



Catalunya està iniciant una nova etapa política. S’està sortint del règim pujolista i el govern catalanista i d’esquerres, amb moltes dificultats i amb una dreta que constantment està intentant treure legitimitat democràtica, està donant respostes als problemes concrets notablement diferents als anteriors governs. Cal reconèixer la gran tasca que realitza EUiA a tots els nivells, tant al parlament com als departaments on es treballa unitàriament, tant a la coalició ICV-EUiA com amb les altres forces de les esquerres. Malgrat això, la gent encara percep de forma insuficient el canvi polític, en especial la classe treballadora.



A casa nostra, a Catalunya tenim nivells d’atur (9,2%) i de precarietat laboral (22%), per sota de la mitjana de l’Estat, però lluny encara de la mitjana europea. Cal seguir lluitant pel dret al treball estable i segur, perquè aquest dret no el tenen gairebé 300.000 persones a Catalunya i prop de 400.000 estan en contractes precaris.



Així mateix, cal assegurar que hi ha una política clara contra els accidents laborals i les malalties professionals, tal i com estan exigint els sindicats. Els treballadors i treballadores catalans necessiten un pla de prevenció de la seva salut, fet des del Govern, amb capacitat d’intervenir a les empreses que no acompleixen i amb garanties per als representants dels treballadors, perquè puguin desenvolupar la seva tasca de vigilància i control de les mesures per defensar el dret a la salut dels treballadors.



Cal lluitar per augments de salaris que permetin viure amb dignitat. L’encariment del cost de la vida, en especial de l’alimentació, l’habitatge, la llum, el gas, les despeses regulars de les famílies ha fet que la majoria de salaris i pensions siguin insuficients per arribar a final de mes. Cal disputar-los aferradament la plusvàlua als empresaris i reclamar de l’Estat més augments per a les pensions més baixes.



Aquests temes ens han de fer reflexionar sobre la necessitat de democratitzar les empreses, de discutir l’organització del treball, de com, què i en quines condicions es produeix, negociar el cicle productiu per a què els treballadors no estiguin d’invitats, sinò que siguin protagonistes del seu futur. Denunciem aquí l’actitud de les multinacionals, que deslocalitzen els centres productius sense comptar ni amb els treballadors ni amb el país. Mostrem la nostra solidaritat amb els treballadors de Miniwatt de Barcelona, de Valeo de Martorelles, de Joyco d’Alcarràs i dels treballadors de totes aquelles empreses amenaçades per tancaments o reduccions de personal, de la qual no en són responsables, i demanem a la Conselleria de Treball que no accepti cap expedient de regulació si no hi ha negociació ni acord amb els sindicats i els representants dels treballadors i treballadores.



Fa poques setmanes es va signar l’acord per la millora de l’economia a Catalunya, entre el govern, els empresaris i els sindicats. Aquest acord ha de permetre avenços que es tradueixin en unes millors condicions per als treballadors i amb empreses en situació de millora de la seva gestió. El govern catalanista i d’esquerres ha estat capaç de recollir i de comprometre’s amb els agents socials, i aquests s’han compromès amb el govern. Per primera vegada en vint-i-tres anys s’ha fet un acord d’aquests caràcter, modest però a la vegada ambiciós. És per això que denunciem la dreta catalana i la dreta espanyolista, que no han estat capaces de fer una cosa semblant i a la vegada no paren amb els seus atacs cap a un govern que està legitimat pels vots de la majoria del nostre poble.



El govern catalanista i d’esquerres, per seguir-se legitimant, ha d’adoptar mesures favorables als ciutadans, que siguin visibles i es puguin fer paleses. Ara el nostre poble ha de començar a veure resultats tangibles, i posar ordre en departaments i polítiques, fruit de l’herència rebuda de dues dècades de pujolisme amb la complaença del PP.



L’aprovació del nou Estatut per a Catalunya ha de suposar que, en el paper, es reflecteixin els avenços socials, les noves realitats com la immigració, els nous drets de ciutadania per a tots els que viuen i treballen a Catalunya i, per tant, la utilitat per les persones d’un nou text estatutari.



Ara que els pobles de l’Estat espanyol s’alliberaren democràticament dels franquistes del PP, en el terreny social cal que els drets bàsics recollits a la Constitució es facin realitat: pensions públiques més justes, sanitat i ensenyament públics, dret a un habitatge digne a preus assequibles, és a dir, tot allò a què les persones tenim dret, cal que es concreti. En aquest sentit, fem una crida a reforçar els sindicats de classe, a organitzar-se millor i a la lluita per la millora de les condicions materials de vida de la classe treballadora.



Avui, com sempre, expressem el nostre compromís amb el sindicalisme de classe i nacional de les CC.OO., que els comunistes amb d’altres hem construït, i que segueix sent el primer sindicat de Catalunya, també amb l’esforç dels companys i les companyes que treballen al si del moviment sindical, a les empreses, localitats i sectors de la producció i serveis. CC.OO. és el nostre sindicat.



Els comunistes del PCC estem molt preocupats per les formes en què s’està construint la nova Europa, i en els continguts d’un model neoliberal que es vol imposar amb el projecte de Constitució Europea, i que només un 30% de la gent cridada a votar ho va fer afirmativament. Es irracional pensar que, en aquestes condicions, a casa nostra s’accepta que Europa es construeix sense dèfícits ni polítics, ni socials, ni democràtics. Aquest projecte de Constitució no és adequat a les necessitats dels pobles i dels treballadors europeus, i per aquesta raó cal refer-lo, per construir una Europa socialment justa i políticament equilibrada, tant pels pobles que avui en formen part com pels que hi entraran.



En aquesta lògica, cal oposar-se fermament a l’aplicació de la directiva Bolkestein. Aquesta és una directiva feta amb total consonància amb la lògica amb què es va redactar el projecte de Constitució Europea, i pretén, per un cantó, fer ineficaces les conquestes dels sindicats, perquè no obliga les empreses a respectar les lleis laborals nacionals i els convenis col·lectius i, per l’altre, invita a la privatització dels serveis públics, com ara la sanitat, les pensions, els recursos, etc. En aquests moments, després de les mobilitzacions dels sindicats, la Comissió Europea ha decidit guardar-la per a una millor ocasió. Des de les esquerres, i dels comunistes especialment, hem d’aconseguir que aquesta llei tan nefasta no s’apliqui, i en lloc de guardar-la en un calaix, cal llençar-la al cove.



Totes aquestes aportacions, idees i orientacions, estratègicament es podran anar incorporant a l’agenda política si aconseguim que la unitat dels treballadors i treballadores en el terreny socio-econòmic i la unitat de les esquerres en el terreny polític s’enforteixi. Cal més sindicat, cal més EUiA i cal més coalició a Catalunya, ens cal més IU a l’Estat espanyol, amb projecte propi i aliances que permetin avenços per als treballadors, i ens cal més Partit de l’Esquerra Europea per construir una Europa més justa, més social i dels pobles. En aquest sentit, desitgem que els companys del PCF tinguin un bon resultat en el referèndum sobre la Constitució Europea a França i que l’alternativa que defensen, el NO, sigui majoritari.



Els comunistes catalans mostrem la nostra joia pels canvis que, en alguns països de l’Amèrica Llatina, s’estan produint, com és el cas de l’Uruguai. Expressem la nostra solidaritat amb els governs del Brasil i de Veneçuela; expressem el nostre rebuig al bloqueig imposat pels EUA al poble de Cuba, i la nostra solidaritat amb la revolució cubana. Esperem que les forces de l’esquerra a Colòmbia guanyin la presidència del país i s’avenci cap a una solució al conflicte armat que codueixi aquest país cap a la democràcia i la llibertat.



Un cop més, exigim el dret que té el poble de Palestina a existir i a disposar d’un Estat propi, amb la capital a Jerusalem Est. Exigim la retirada dels ocupants israelians, el desmantellament dels assentaments, la destrucció del mur i el retorn dels refugiats, i mostrem la nostra solidaritat amb l’OAP, així com denunciem el govern de Sharon com a responsable de la situació per la que passen els palestins i els propis ciutadans de l’Estat d’Israel.



Com sempre, els comunistes mostrem el nostre horror cap a la guerra. Denunciem els causants dels conflictes armats que hi ha al món, i que els podem trobar en els governs dels països rics, als consells d’administració d’alguns grups transnacionals, aplicant polítiques dissenyades al Banc Mundial o al Fons Monetari. Són els únics beneficiats de les guerres, i els perjudicats, com sempre, són els pobles. Volem estar al costat de tots aquells que pateixen les conseqüències de les guerres, en especial al costat del poble iraquià, que segueix patint l’agressió dels ocupants i de tots aquells que van servir la població civil innocent d’hostatge, i ens posem la qüestió que, difícilment, hi pot haver eleccions veritablement democràtiques en situació d’ocupació militar.



Una vegada més declarem que cal donar una oportunitat a la pau, que la humanitat necessita un sistema de Nacions Unides veritablement democràtic, una Cort Penal Internacional que jutgi els crims i els criminals de guerra, i que la lluita per la pau és un dels temes més importants, pel progrés i el desenvolupament veritablement just. Els homes i les dones del món, els treballadors i treballadores ens mereixem viure en pau i harmonia, volem un projecte de vida per a tothom on puguem ser feliços.



Ser comunista al segle XXI vol dir lluitar per un nou ordre democràtic, per la justícia i la llibertat, vol dir fer nostra la declaració universal dels Drets Humans, vol dir fer front a les causes de la pobresa i la misèria en el nostre planeta, vol dir que hem de superar el capitalisme, i això ho hem de fer amb la gent treballadora. És per això que ens cal el partit, com un instrument útil i necessari. I és que mentre hi hagi explotació hi haurà comunistes i, per tant, Partit Comunista.


XIV Assemblea Nacional de l´AEP

Com cada any, l´AEP ha realitzat la seva Assemblea, per fer balanç del curs i establir els eixos proritaris de treball de cara al curs vinent.

Aquest any, els debats fonamentals han girat entorn a la necessitat de potenciar el caràcter sindical estudiantil de l´AEP, centrant la feina en la defensa d´un ensenyament públic i dels drets dels i les estudiants. En aquest sentit, s´ha aprovat també un document per orientar les reivindicacions de l´AEP davant les properes reformes de les lleis universitàries.

L´associació ha valorat positivament la consolidació organitzativa d´aquest darrer curs i s´ha proposat realitzar un salt quantitatiu de cara al curs vinent, amb l´objectiu d´arribar a totes les universitats públiques catalanes.

Es van aprovar diverses ressolucions, sobre el Fòrum Europeu de l´Educació, la problemàtica dels immigrants, l´any Ovidi Montllor i el proper Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants de Caracas. Finalment, es va acordar també el canvi de nom que a partir d´ara serà: Associació d´estudiants i estudiantes progressistes.

Per a més informació:

www.aep.pangea.org


dilluns, 18 d’abril de 2005

Més de 500 persones en la xerrada d´Aleyda Guevara, filla del Che, a l´Autònoma

Acte massiu amb la filla del CHE a la UAB.



El passat dijous 14 d´abril, unes 500 persones van assistir a l´acte organitzat per la CJC - Joventut Comunista i per l´OSPAAAL a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el títol "Cuba i Amèrica Llatina en el segle XXI". Aquest va comptar amb la presència d´Aleyda Guevara i del Cònsul General de Cuba a Barcelona, Luis Quirantes.



Després d´una salutació del Cònsul, la filla del CHE, va realitzar una intervenció repassant els episodis més recents de la història revolucionària cubana, fent referència constanment al pensament de Martí i al del seu propi pare. Va destacar els principals èxits socials del procés cubà, el paper que la illa està jugant en el procés d´integració llatinoamericana i els últims intents desestabilitzadors de l´administració Bush.



L´acte es va caracteritzar per repetides ovacions i aplaudiments a la ponent. Per suposat, també hi va haver comentaris més crítics amb el contingut de la intervenció, que van ser contestades per part de n´Aleyda amb arguments i amb una invitació a contrastar informacions i a no formar-se una opinió sobre la revolució cubana només a partir de la informació oficial que ens arriba aquí a Europa i que en dóna una imatge completament distorsionada.



Aquest acte exitòs, ha suposat un tret de sortida immillorable, per engegar la feina del col·lectiu de la UAB.







diumenge, 17 d’abril de 2005

PELIGRO, d´Eduardo Galeano

El poder come miedo. Sin los demonios que crea, perdería sus fuentes de justificación, impunidad y fortuna. Sus satanes-Bin Laden, Saddam Hussein o los próximos que aparezcan- trabajan, en realidad, como gallinas de los huevos de oro: ponen miedo. ¿Qué conviene enviarles? ¿Verdugos que los ejecuten o médicos que los cuiden? El miedo distrae y desvía la atención. Si no fuera por los servicios que presta, lo evidente quedaría en evidencia: en realidad, el poder se mira al espejo y nos asusta contando lo que vio.

Peligro, peligro, grita el peligroso.

El patriotismo es un privilegio de los que mandan. Cuando lo ejercen los mandados, ¿se reduce a mero terrorismo? ¿Son terroristas y nada más que eso, pongamos por caso, los actos de desesperación suicida de los palestinos desalojados de su país y los ataques de la resistencia nacional contra las fuerzas extranjeras que ocupan Irak?

El mundo patas arriba nombra al revés. El poder, enmascarado, niega el sentido común. Si así no fuera, ¿podría caber alguna sombra de duda de que el actual gobierno de Israel practica el terrorismo, el terrorismo de Estado, y difunde la locura? A medida que ese gobierno devora más y más tierras y más humillaciones inflige al pueblo palestino, más respuestas criminales genera. Y esos atentados, que matan inocentes, le sirven de pretexto para matar muchos más inocentes y para cometer cuantas atrocidades se le ocurran.

Si algún resto de sentido común quedara en el mundo, resultaría increíble que Ariel Sharon pueda hacer lo que está haciendo con absoluta impunidad, como si fuera la cosa más normal: invade y acribilla territorios ajenos; alza un muro que deja chico al de Berlín, de triste memoria, para blindar lo que usurpa; anuncia públicamente que asesinará a Yasser Arafat, un jefe de Estado democráticamente elegido

por su pueblo; y bombardea Siria, a sabiendas de que los Estados Unidos vetarán, como de costumbre, cualquier condenación del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas.

Ocurre que en este mundo los países y las personas se cotizan en la Bolsa, y su valor depende de la geografía del poder. ¿Cuántos inocentes volaron en pedazos, sin comerla ni beberla, en la última guerra de Irak? Los vencedores no han tenido tiempo para contar a sus víctimas, civiles que existían y ya no existen, porque han estado ocupados buscando las armas de destrucción masiva que no existían ni

existen. No hay, pues, cifras oficiales. Los cálculos oficiosos más serios han contado, sin embargo, no menos de siete mil setecientos muertos civiles, muchos de ellos niños, mujeres y viejos. ¿Cuánto valen esas vidas? En proporción a la población, la cantidad de iraquíes destripados equivale a noventa y cuatro mil estadounidenses. ¿Qué hubiera pasado si el país invasor hubiera sido el país invadido? Las víctimas norteamericanas de semejante carnicería seguirían siendo el tema perpetuo de los medios de comunicación masiva. Las víctimas iraquíes no merecen, en cambio, nada más que silencio. De sobra se sabe que el robo fue el único móvil de esta matanza, cometida con remeditación y alevosía. Pero los asesinos en serie siguen diciendo que hicieron lo que hicieron en defensa propia, y no están presos ni arrepentidos. El crimen paga: desde las cumbres del poder, ellos

amenazan al mundo con nuevas hazañas, mintiendo peligros, inventando enemigos, sembrando el pánico.

El presidente Bush adora citar el Apocalipsis, pero más práctico sería que citara los noticieros, que son más actuales y dicen más o menos lo mismo. Aquel espeluznante texto bíblico, una profecía contada en tiempo pasado, era más bien exagerado y se equivocaba en las cifras, pero hay que reconocer que las noticias del mundo de hoy se le parecen bastante. Decía el Apocalipsis: "Junto al gran río Eufrates fue exterminada la tercera parte de los hombres por el fuego, el humo y el azufre". Y

también decía:"La tercera parte de la tierra quedó abrasada, la tercera parte de los árboles quedó abrasada, toda hierba verde quedó abrasada. Pereció la tercera parte de las criaturas que tienen vida en el mar. Mucha gente murió por las aguas de los ríos, que se habían vuelto amargas." El autor, San Juan o quien haya sido, atribuía estas catástrofes a la ira divina. El nunca había oído hablar de las bombas inteligentes, ni del dióxido de carbono, ni de la lluvia ácida, ni de los pesticidas químicos, ni de la basura radiactiva. Y no podía imaginar que la sociedad de consumo y la tecnología de la devastación serían más temibles que la cólera de Dios.

Bombas contra la gente, bombas contra la naturaleza. ¿Y las bombas de dinero? ¿Qué sería de este modelo de mundo enemigo del mundo sin sus guerras financieras?

En más de medio siglo de existencia, el Banco Mundial y el Fondo Monetario Internacional han exterminado una cantidad de gente infinitamente mayor que todas las organizaciones terroristas que en el mundo son o han sido. Ellas han contribuido, de muy poderosa manera, a hacer el mundo tal cual es. Ahora este mundo, que hierve de indignación, asusta a sus autores. "El Banco Mundial, apóstol de la privatización, sufre una crisis de fe", comenta el diario The Wall Street Journal. En un informe reciente, el Banco descubre que la

privatización de los servicios públicos, que sus funcionarios han impuesto y siguen imponiendo a los países débiles, no es exactamente un maná del Cielo, sobre todo para los pobres abandonados a su suerte.

Alarmado por las consecuencias de sus actos, el Banco dice, ahora, que habría que consultar a los pobres y que los pobres "tendrían que

supervisar las inversiones privadas", aunque no explica cómo podrían realizar esta tareíta. Y los pobres también preocupan al Fondo Monetario, que se ha pasado la vida estrangulándolos: "Es preciso disminuir las desigualdades sociales", concluye el director del Fondo, Horst Köhler, después de meditar el asunto. Los pobres no saben cómo agradecer tanta gentileza.

Estos organismos, que ejercen la dictadura financiera en el orden democrático, de democráticos no tienen nada: en el Fondo, cinco países deciden todo; en el Banco, siete. Los demás ni pinchan ni cortan.

Tampoco es democrática la dictadura comercial. En la Organización Mundial de Comercio nunca se vota, aunque el voto está previsto en los estatutos. La organización colonial del planeta correría peligro si los países pobres, que suman la abrumadora mayoría, pudieran votar. Ellos están convidados al banquete, para ser comidos. La dignidad nacional es una actividad no rentable condenada a desaparecer, como la propiedad pública, en el mundo subdesarrollado. Pero cuando las dignidades se juntan, otro gallo canta. Eso ocurrió en Cancún,

recientemente, en la reunión de la OMC: los países despreciados, los mentidos, se unieron en un frente común, por primera vez después de muchos años de soledad y de miedo. Y naufragó la reunión, convocada, como de costumbre, para que la mayoría ejerciera su derecho de obediencia. Está ocurriendo por todas partes: resulta que el poder no es tan poderoso como dice que es.


divendres, 15 d’abril de 2005

Celebració de la II República a Mataró

Per celebrar la II república els joves de l’esquerra revolucionaria de Mataró, entre ells els CJC, hem realitzar diferents accions entre elles una penjada de banderes republicanes a llocs importants de Mataró:









i a d’altres llocs encara més importants, monuments com el d’Antonio Machado i el monument al Cooperativisme:







A més estava prevista una rua per la república amb Luta Sem Pausa que acabava en un col·loqui sobre que va representar la II República i per que volem la III República.



SALUT i REPÚBLICA


diumenge, 10 d’abril de 2005


dimecres, 6 d’abril de 2005

Victòria de l´esquerra a les eleccions regionals a Itàlia

Quan fa només uns mesos que s´ha constituit la coalició de centre-esquerra l´"Unione", que engloba a partits que van des de Rifondazione Comunista fins a alguns grups democristians, i que té com a principal objectiu acabar amb el règim de Silvio Berlusconi, sembla que els resultats ja es comencen a notar.

El passat cap de setmana es van celebrar eleccions regionals en 13 regions italianes. Es partia d´una situació en que la dreta en governava 8 i l´esquerra 5. Els resultats van ser però d´aclaparadora victòria per al centre-esquerra que es va imposar en 11 d´aquestes, perndent només, i amb un marge molt més ajustat, a la Lombardia i el Veneto, al nord del país.

En molts casos la victòria ha estat molt àmplia arribant a més del 60 %, mentre que en altres com al Lazio, la regió de Roma, la victòria ha estat més ajustada, però s´ha aconseguit finalment prendre-li a la dreta la presidència. Situació semblant s´ha viscut a la Puglia, en el sud del país, on Nichi Mendola, membre de Rifondazione Comunista, s´ha convertit en el primer governador regional comunista de la història italiana.

Aquests resultats, juntament als d´algunes províncies i ajuntaments que també van celebrar comicis, i als de les eleccions europees del passat mes de juny, estan fent que cada cop es vegi més possible de realitzar l´esperança de canvi polític en un país que Berlusconi i els seus aliats estan gestionant com si es tractés d´una autèntica empresa, canviant les regles del joc en funció dels propis interessos, i sotmetent-se a nivell internacional a la lògica imperialista dels EUA.

Les mobilitzacions en els darrers anys han estat nombroses i intenses i sembla que ara que a nivell polític es comença a configurar la mateixa capacitat unitària que caracteritza a les lluites del carrer, aquestes començaran a donar fruits. En qualsevol cas, caldrà defugir de triomfalismes i que l´esquerra i els comunistes segueixin treballant per fer que d´aquí a un any, quan se celebrin eleccions generals, aquest canvi possible sigui per fi una realitat.



Per a més informació, visita:



www.rifondazione.it

www.comunisti-italiani.it

www.ilmanifesto.it