Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


La commemoració d’enguany del 1er de Maig, com a dia Internacional de lluita dels treballadors i treballadores, s’expressa a Catalunya amb una situació per a la classe obrera en la qual cal seguir lluitant pels drets bàsics que no estan assegurats, malgrat que en els ultims temps hi ha avenços, encara insuficients però significatius.



Volem denunciar l’actual model de mundialització capitalista, que està portant la humanitat a uns nivells de pobresa i misèria insuportables. Avui, al segle XXI, més de 1.200 milions de persones viuen (?) amb menys d’un dòlar diari, l’u per cent més ric de la població mundial ingressa el mateix que el 57% de la població del món més pobra, 54 països són més pobres avui que l’any 1990, més de 1.000 milions de persones estan sense feina remunerada, aturats i aturades, 245 milions de nens entre 5 i 17 anys treballen, les dones cobren entre el 30 i el 60% menys que els homes per la mateixa feina, 860 milions de persones adultes no saben llegir ni escriure i 114 milions de nens i nenes no van a l’escola.



Aquestes dades, tan fredes i tan alliçonadores, ens mostren que el sistema capitalista, en la seva vessant moderna i neoliberal, no només és incapaç de resoldre els problemes de la gent, és un sistema pervers en si mateix, que condueix a la misèria i a la negació dels més elementals drets humans. No assegura per a la gent un projecte de vida digna, i el que assegura és que la riquesa estigui distribuïda d’una forma injusta. Es fa per tant imprescindible un altre món on la justícia, la igualtat i el progrés siguin la norma i la realitat, es fa necessari un altre ordre nou, que posi les persones per davant de les economies, ens cal un sistema alternatiu al capitalisme, que tregui el món d’aquest caos, ens cal el socialisme i la llibertat per poder-lo construir.



Catalunya està iniciant una nova etapa política. S’està sortint del règim pujolista i el govern catalanista i d’esquerres, amb moltes dificultats i amb una dreta que constantment està intentant treure legitimitat democràtica, està donant respostes als problemes concrets notablement diferents als anteriors governs. Cal reconèixer la gran tasca que realitza EUiA a tots els nivells, tant al parlament com als departaments on es treballa unitàriament, tant a la coalició ICV-EUiA com amb les altres forces de les esquerres. Malgrat això, la gent encara percep de forma insuficient el canvi polític, en especial la classe treballadora.



A casa nostra, a Catalunya tenim nivells d’atur (9,2%) i de precarietat laboral (22%), per sota de la mitjana de l’Estat, però lluny encara de la mitjana europea. Cal seguir lluitant pel dret al treball estable i segur, perquè aquest dret no el tenen gairebé 300.000 persones a Catalunya i prop de 400.000 estan en contractes precaris.



Així mateix, cal assegurar que hi ha una política clara contra els accidents laborals i les malalties professionals, tal i com estan exigint els sindicats. Els treballadors i treballadores catalans necessiten un pla de prevenció de la seva salut, fet des del Govern, amb capacitat d’intervenir a les empreses que no acompleixen i amb garanties per als representants dels treballadors, perquè puguin desenvolupar la seva tasca de vigilància i control de les mesures per defensar el dret a la salut dels treballadors.



Cal lluitar per augments de salaris que permetin viure amb dignitat. L’encariment del cost de la vida, en especial de l’alimentació, l’habitatge, la llum, el gas, les despeses regulars de les famílies ha fet que la majoria de salaris i pensions siguin insuficients per arribar a final de mes. Cal disputar-los aferradament la plusvàlua als empresaris i reclamar de l’Estat més augments per a les pensions més baixes.



Aquests temes ens han de fer reflexionar sobre la necessitat de democratitzar les empreses, de discutir l’organització del treball, de com, què i en quines condicions es produeix, negociar el cicle productiu per a què els treballadors no estiguin d’invitats, sinò que siguin protagonistes del seu futur. Denunciem aquí l’actitud de les multinacionals, que deslocalitzen els centres productius sense comptar ni amb els treballadors ni amb el país. Mostrem la nostra solidaritat amb els treballadors de Miniwatt de Barcelona, de Valeo de Martorelles, de Joyco d’Alcarràs i dels treballadors de totes aquelles empreses amenaçades per tancaments o reduccions de personal, de la qual no en són responsables, i demanem a la Conselleria de Treball que no accepti cap expedient de regulació si no hi ha negociació ni acord amb els sindicats i els representants dels treballadors i treballadores.



Fa poques setmanes es va signar l’acord per la millora de l’economia a Catalunya, entre el govern, els empresaris i els sindicats. Aquest acord ha de permetre avenços que es tradueixin en unes millors condicions per als treballadors i amb empreses en situació de millora de la seva gestió. El govern catalanista i d’esquerres ha estat capaç de recollir i de comprometre’s amb els agents socials, i aquests s’han compromès amb el govern. Per primera vegada en vint-i-tres anys s’ha fet un acord d’aquests caràcter, modest però a la vegada ambiciós. És per això que denunciem la dreta catalana i la dreta espanyolista, que no han estat capaces de fer una cosa semblant i a la vegada no paren amb els seus atacs cap a un govern que està legitimat pels vots de la majoria del nostre poble.



El govern catalanista i d’esquerres, per seguir-se legitimant, ha d’adoptar mesures favorables als ciutadans, que siguin visibles i es puguin fer paleses. Ara el nostre poble ha de començar a veure resultats tangibles, i posar ordre en departaments i polítiques, fruit de l’herència rebuda de dues dècades de pujolisme amb la complaença del PP.



L’aprovació del nou Estatut per a Catalunya ha de suposar que, en el paper, es reflecteixin els avenços socials, les noves realitats com la immigració, els nous drets de ciutadania per a tots els que viuen i treballen a Catalunya i, per tant, la utilitat per les persones d’un nou text estatutari.



Ara que els pobles de l’Estat espanyol s’alliberaren democràticament dels franquistes del PP, en el terreny social cal que els drets bàsics recollits a la Constitució es facin realitat: pensions públiques més justes, sanitat i ensenyament públics, dret a un habitatge digne a preus assequibles, és a dir, tot allò a què les persones tenim dret, cal que es concreti. En aquest sentit, fem una crida a reforçar els sindicats de classe, a organitzar-se millor i a la lluita per la millora de les condicions materials de vida de la classe treballadora.



Avui, com sempre, expressem el nostre compromís amb el sindicalisme de classe i nacional de les CC.OO., que els comunistes amb d’altres hem construït, i que segueix sent el primer sindicat de Catalunya, també amb l’esforç dels companys i les companyes que treballen al si del moviment sindical, a les empreses, localitats i sectors de la producció i serveis. CC.OO. és el nostre sindicat.



Els comunistes del PCC estem molt preocupats per les formes en què s’està construint la nova Europa, i en els continguts d’un model neoliberal que es vol imposar amb el projecte de Constitució Europea, i que només un 30% de la gent cridada a votar ho va fer afirmativament. Es irracional pensar que, en aquestes condicions, a casa nostra s’accepta que Europa es construeix sense dèfícits ni polítics, ni socials, ni democràtics. Aquest projecte de Constitució no és adequat a les necessitats dels pobles i dels treballadors europeus, i per aquesta raó cal refer-lo, per construir una Europa socialment justa i políticament equilibrada, tant pels pobles que avui en formen part com pels que hi entraran.



En aquesta lògica, cal oposar-se fermament a l’aplicació de la directiva Bolkestein. Aquesta és una directiva feta amb total consonància amb la lògica amb què es va redactar el projecte de Constitució Europea, i pretén, per un cantó, fer ineficaces les conquestes dels sindicats, perquè no obliga les empreses a respectar les lleis laborals nacionals i els convenis col·lectius i, per l’altre, invita a la privatització dels serveis públics, com ara la sanitat, les pensions, els recursos, etc. En aquests moments, després de les mobilitzacions dels sindicats, la Comissió Europea ha decidit guardar-la per a una millor ocasió. Des de les esquerres, i dels comunistes especialment, hem d’aconseguir que aquesta llei tan nefasta no s’apliqui, i en lloc de guardar-la en un calaix, cal llençar-la al cove.



Totes aquestes aportacions, idees i orientacions, estratègicament es podran anar incorporant a l’agenda política si aconseguim que la unitat dels treballadors i treballadores en el terreny socio-econòmic i la unitat de les esquerres en el terreny polític s’enforteixi. Cal més sindicat, cal més EUiA i cal més coalició a Catalunya, ens cal més IU a l’Estat espanyol, amb projecte propi i aliances que permetin avenços per als treballadors, i ens cal més Partit de l’Esquerra Europea per construir una Europa més justa, més social i dels pobles. En aquest sentit, desitgem que els companys del PCF tinguin un bon resultat en el referèndum sobre la Constitució Europea a França i que l’alternativa que defensen, el NO, sigui majoritari.



Els comunistes catalans mostrem la nostra joia pels canvis que, en alguns països de l’Amèrica Llatina, s’estan produint, com és el cas de l’Uruguai. Expressem la nostra solidaritat amb els governs del Brasil i de Veneçuela; expressem el nostre rebuig al bloqueig imposat pels EUA al poble de Cuba, i la nostra solidaritat amb la revolució cubana. Esperem que les forces de l’esquerra a Colòmbia guanyin la presidència del país i s’avenci cap a una solució al conflicte armat que codueixi aquest país cap a la democràcia i la llibertat.



Un cop més, exigim el dret que té el poble de Palestina a existir i a disposar d’un Estat propi, amb la capital a Jerusalem Est. Exigim la retirada dels ocupants israelians, el desmantellament dels assentaments, la destrucció del mur i el retorn dels refugiats, i mostrem la nostra solidaritat amb l’OAP, així com denunciem el govern de Sharon com a responsable de la situació per la que passen els palestins i els propis ciutadans de l’Estat d’Israel.



Com sempre, els comunistes mostrem el nostre horror cap a la guerra. Denunciem els causants dels conflictes armats que hi ha al món, i que els podem trobar en els governs dels països rics, als consells d’administració d’alguns grups transnacionals, aplicant polítiques dissenyades al Banc Mundial o al Fons Monetari. Són els únics beneficiats de les guerres, i els perjudicats, com sempre, són els pobles. Volem estar al costat de tots aquells que pateixen les conseqüències de les guerres, en especial al costat del poble iraquià, que segueix patint l’agressió dels ocupants i de tots aquells que van servir la població civil innocent d’hostatge, i ens posem la qüestió que, difícilment, hi pot haver eleccions veritablement democràtiques en situació d’ocupació militar.



Una vegada més declarem que cal donar una oportunitat a la pau, que la humanitat necessita un sistema de Nacions Unides veritablement democràtic, una Cort Penal Internacional que jutgi els crims i els criminals de guerra, i que la lluita per la pau és un dels temes més importants, pel progrés i el desenvolupament veritablement just. Els homes i les dones del món, els treballadors i treballadores ens mereixem viure en pau i harmonia, volem un projecte de vida per a tothom on puguem ser feliços.



Ser comunista al segle XXI vol dir lluitar per un nou ordre democràtic, per la justícia i la llibertat, vol dir fer nostra la declaració universal dels Drets Humans, vol dir fer front a les causes de la pobresa i la misèria en el nostre planeta, vol dir que hem de superar el capitalisme, i això ho hem de fer amb la gent treballadora. És per això que ens cal el partit, com un instrument útil i necessari. I és que mentre hi hagi explotació hi haurà comunistes i, per tant, Partit Comunista.