MOR ÁLVARO CUNHAL
Nota del Secretariat del Comitè Central del PCP
13 de juny de 2005
El Secretariat del Comitè Central del Partit Comunista Portuguès, amb profund dolor i emoció, informa els militants comunistes, els treballadors i el poble portuguès que aquesta matinada, als 91 anys, ha mort Álvaro Cunhal.
El Secretariat del Comitè Central del PCP envia a la família el seu sentit condol. L’Álvaro Cunhal dedicà tota la seva vida a l’ideal i el projecte comunista, a la causa de la classe obrera i dels treballadors, de la solidaritat internacionalista, a un compromís i dedicació sense límits als interessos dels treballadors i del poble portuguès, de la sobirania i la independència de Portugal.
Intervenint amb el seu Partit de sempre –el PCP- al llarg de més de 74 anys d’acció revolucionària, assumí un paper sense comparació en la història portuguesa del segle XX, en la resistència antifeixista, per la llibertat i la democràcia, en les transformacions revolucionàries d’abril i en la seva defensa, per una societat lliure de l’explotació i de l’opressió, una societat socialista.
Subjecte a les majors proves, a més de dotze anys de presó, a bàrbares tortures, a les dures condicions de la vida clandestina, va revelar sempre les seves qualitats excepcionals de militant i ésser humà.
Va néixer a Coimbra el 1913 i inicià la seva activitat revolucionària quan era estudiant a la Facultat de Dret de Lisboa. Participà en el moviment associatiu i va ser escollit el 1034 com a representant dels estudiants al Senat Universitari. Fou militant de la Federació de la Joventut Comunista Portuguesa (FJCP) essent escollit el seu Secretari General el 1935, any en què passa a la clandestinitat i participà, a Moscou, en el IV Congrés de la Internacional Juvenil Comunista. Membre del Partit Comunista Portuguès (PCP) des de 1931.
Pres el 1937 i 1940 i sotmès a tortures, va tornar immediatament a la lluita en ésser allibertat després d’alguns mesos de presó.
Participà en la reorganització del PCP, el 1940/41. Vivint de nou a la clandestinitat, va ser membre del Secretariat de 1942 a 1949.
Pres de nou aquell any va fer al Tribunal feixista una severa acusació a la dictadura feixista i la defensa de la política del Partit. Condemnat, va romandre 11 anys seguits a les presons feixistes, gairebé 8 anys dels quals en complet aïllament. El 3 de gener de 1960 va escapar-se de la presó-fortalesa de Peniche junt amb un grup de destacats militants comunistes. De nou cridat al Secretariat del Comitè Central, va ser escollit Secretari General del PCP, el 1961.
Des de llavors, participà en innombrables congressos i trobades amb partits comunistes i d’altres forces revolucionàries i en conferències internacionals.
Després de l’ensorrament de la dictadura feixista el 25 d’abril de 1974, va ser Ministre sense Cartera del 1r, 2n, 3r i 4t governs provisionals i escollit diputat a l’Assemblea Constituent el 1975 i a l’Assemblea de la República el 1976, 1979, 1980, 1983, 1985, 1987. Fou membre del Consell d’Estat.
En aplicació de les decisions del XIV Congrés del PCP (el 1992) relatives a la renovació i a la nova estructura de direcció deixà de ser Secretari General del PCP i fou escollit pel Comitè Central President del Consell Nacional del Partit.
El desembre de 1996 (en el XV Congrés del PCP), eliminat el Consell Nacional del PCP i el càrrec de President, va ser reescollit membre del Comitè Central, el que succeí també en els XVI i XVII Congressos, respectivament el 2000 i 2004.
Autor d’una vasta obra publicada tant en el pla polític i ideològic, com en el pla literari, amb el pseudònim de “Manuel Tiago”, com fins i tot en el pla de les arts plàstiques.
L’Álvaro Cunhal ha mort, els treballadors i el poble portuguès perden un dels seus més conseqüents i abnegats lluitadors, però el seu exemple de convicció i combativitat constitueix un encoratgament a la doblada intervenció dels comunistes i de tots aquells que tenen com a objectiu la transformació progressista de la societat.
El millor homenatge que podem fer-li a l’Álvaro Cunhal és prosseguir la lluita que portà fins els darrers dies de la seva vida, sempre amb confiança en el futur, pels interessos i drets dels treballadors, per una societat de llibertat i democràcia, pel bé del nostre poble i la nostra pàtria, pel seu partit com a partit de la classe obrera, dels treballadors, de tots els explotats i ofesos, per una societat socialista.
