De fet ja hem sobrepassat l´equador. Avui és divendres i la cloenda serà el proper dilluns.
Per ara les xerrades han estat moltes i molt diverses tant pel que fa als continguts com pel que fa a la seva qualitat. Els companys i companyes del CNP Català intentem distribuir-nos entre les diferents activitats per tenir presència en el màxim possible, però les cues inacabables, la suspensió de xerrades i els ritmes venec,olans, ho compliquen una mica.
Per ara, i de forma parcial, hi ha algunes conferències i seminaris que val la pena destacar. Una sobre el procés d´alfabetització que s´està duent a terme a tot Amèrica Llatina, amb l´ajuda del mètode cubà "Yo sí puedo", que va comptar amb la presència del ministre d´educació venec,olà i de beneficiaris de les missions educatives, entre d´altres.
La conferència sobre autodeterminació dels pobles, ens va deixar un gust amarg a la boca, donat que finalment no vam poder intervenir per exposar la postura consensuada del CNP Català, que s´havia aconseguit en un gran esforç de consens. També haguéssim volgut mostrar a totes les delegacions presents, la contradicció que suposo posicionar-se a favor del dret a l´autodeterminació, i després, quan un col·lectiu de persones i organitzacions, com ho és el CNP Català, decideix autodeterminar-se per tenir Comité propi, no permetre-ho.
Altres activitats interessants, han girat al voltant dels processos de transformació a Amèrica Llatina, tem que focalitza moltes de les xerrades, donat que el Festival se celebra a Veneçuela. En aquest sentit han estat particularment interessants els tallers sobre integració llatinoamericana i sobre noves formes de lluita a centramèrica. I particulament emotiu va ser l´encontre entre joves cubans i joves estadounidencs en que aquests darrers van reafirmar el seu compromís solidari amb els companys bloquejats.
En general, una primera valoració, que de manera informal hem hanat comentant alguns companys i companyes del CNP, és que els continguts i formats de les activitats no acaben de ser els idonis. És possible que es quedin a mig camí entre exposicions i tractaments dels temes, en profunditat i rigor, i la frescura i espontaneitat que hagués tingut un senzill intercanvi d´experiències, lluites i idees. D´aquesta manera, a vegades, s´ha caigut en un cert pamfletarisme que en alguns moments dóna al Festival un caire més catàrtic (que també és necessari), que polític.
