Des de la CJC-Joventut Comunista felicitem a la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP) per l´èxit de la mobilització del dia d´ahir. Ha quedat clar un cop més, el compromís de l´estudiantat amb una educació pública, laica i de qualitat. Aquesta reivindicació exigeix un canvi substancial de les polítiques educatives del Govern Espanyol i del Govern Català, que es caracteritzi, en primer lloc, per un augment substancial del finançament que ens permeti deixar de trobar-nos a la cua de la Unió Europea en aquesta matèria i que demostri el compromís polític amb l´ensenyament públic.



Malauradament, la jornada d´ahir es va caracteritzar també pels alderulls succeits un cop finalitzada la manifestació i per l´actuació repressiva dels Mossos d´Esquadra. En relació a aquests fets, subscrivim els comunicats de la PMDUP i de l´Associació d´Estudiants Progressistes (AEP), i la seva exposició dels fets, que coneixem de primera mà, donat que militants de la nostra organització eren presents i en van ser víctimes en primera persona.



Volem subratllar que els alderulls generats per un grup reduit de persones, es van donar un cop la manifestació havia quedat desconvocada. La reacció dels Mossos d´Esquadra va ser desproporcionada i indiscriminada, i es va saldar amb 44 detencions – en la seva gran majoria de joves que no tenien cap implicació en el llançament d´objectes – i amb una companya ferida per un cop de porra al canell. Una actuació d´aquest tipus no sembla una conseqüència lògica davant la situació que s´havia generat a Pla de Palau, sinó, més aviat, una decisió política de mostrar el nou tarannà dels actuals “cossos de seguretat”. Aquest fet ens preocupa molt, donat que s´enmarca en una espiral de retallada de drets i llibertats que s´està duent a terme en els darrers temps tant a nivell municipal, a Barcelona, com a nivell nacional. Creiem que un govern d´esquerres ha de demostrar que ho és amb els fets i ha de deixar clar que no té res a veure amb les actituts repressives de governs anteriors.



Per tot això, des de la CJC-Joventut Comunista



- demanem que tant el govern català com el de l´estat es reuneixin amb la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública, per tal de conèixer les seves exigències, de la mateixa manera que ho ha fet amb els manifestants reaccionaris convocats per l´Esglesia el dissabte passat



- expressem el nostre ple suport als detinguts i detingudes i a la resta de joves que van patir càrregues i ferides per part dels Mossos d´Esquadra;



- demanem que es retirin les denúncies als estudiants que es van concentrar a la Zona Franca per demanar la posada en llibertat dels detinguts i detingudes



- exigim una condemna clara dels fets ocorreguts per part de la Conselleria d´Interior del Govern Català i que s´apliquin mesures urgents per evitar que fets com aquests es tornin a produir en un futur;



- demanem que s´obri una investigació judicial sobre els fets ocorreguts.



- lamentem el rol jugat pels principals mitjans de comunicació, que tansols han fet ressò dels aldarulls, enlloc de donar a conèixer el manifest de la Plataforma i les exigències dels i les estudiantes catalanes





Barcelona, 18 de novembre de 2005



CJC-Joventut Comunista

COMUNICAT DE LA PMDUP: RESPECTE A LES DETENCIONS A LA MANIFESTACIÓ DEL 17N



Des de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en defensa de la universitat pública), considerem la repressió policial manifestada a la mobilització d’aquest dijous 17 de Novembre, una mostra més de l’actitud de les institucions governamentals vers les reivindicacions estudiantils.



La PMDUP es desvincula de totes aquelles accions violentes comeses en el transcurs de la jornada. No obstant considerem les reaccions de les forces de seguretat de la generalitat, els Mossos d’Esquadra, totalment desproporcionada.



Així doncs, mostrem el ple rebuig a la brutalitat de les càrregues policials, constatades en material fotogràfic, i les detencions indiscriminades de la gent que en el moment dels fets i, sense ser partícip dels aldarulls, es trobaven a Pla de Palau.



Considerem que la gravetat dels fets és prou important i en conseqüència reclamem un posicionament clar, concís i objectiu del Govern de la Generalitat davant la brutalitat dels fets. Reclamem també l’obertura d’una investigació sobre els fets ocorreguts.



A darrera hora hem sigut informats de denúncies a estudiants que donàvem suport als detinguts i que es trobaven concentrats davant la comissaria de la Zona Franca.



La PMDUP dóna ple suport als detinguts i en reclama la seva llibertat, així com considera oportú el posicionament en contra de la brutalitat dels fets de tota la comunitat universitària.







Comunicat de l´AEP davant la repressió policial després de la manifestació del 17-N



Des de l´AEP denunciem l’actuació dels Mossos d´Esquadra en el fi de la manifestació portada a terme el 17 de Novembre convocada per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública. Actuació que creiem, a més de injustificada, totalment desmesurada envers les persones que es trobaven a Pla de Palau.



No recolzem els incidents que han tingut lloc un cop desconvocada la manifestació. En cap cas però, es pot justificar aquesta acció totalment desproporcionada per part de les forces de seguretat, les conseqüències de la qual són 46 persones detingudes i una persona que ha requerit assistència mèdica. Constatem que la detenció s’ha produït de manera indiscriminada retenint a persones que ni tan sols havien participat en els incidents.

Subscrivim totes les demandes de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública) dirigides a la demanda de les responsabilitats polítiques de l’administració implicades, així com l’obertura d’una investigació sobre els fets.



Les darreres informacions, confirmaven que s’estaven deixant en llibertat, pel que sabem sense càrrecs, a diverses persones detingudes. Aquest fet deixa en evidència la forma indiscriminada en com s’han realitzat les detencions.

Venezuela: modo de producción socialista y fase de transición



Heinz Dieterich

Rebelión



1. La Revolución Bolivariana pretende transitar de una economía de mercado con superestructura burguesa hacia una sociedad socialista del siglo XXI. El centro de gravedad de este proceso es el desarrollismo democrático latinoamericano y la defensa estratégica ante la Doctrina Monroe, con fuerzas colaterales avanzando en la preparación de la civilización socialista.



2. Si este Nueve Proyecto Histórico (NPH) encabezado por Hugo Chávez puede triunfar en esta fase de transición no sólo es de interés regional, sino universal. Y aunque la teoría de la transición entre formaciones socioeconómicas se encuentra totalmente abandonada en las ciencias sociales, las experiencias respectivas de la época moderna junto con la comprensión científica del status quo nos permiten prever el desenlace del proyecto bolivariano-socialista con considerable probabilidad.



3. En los últimos doscientos cincuenta años ha habido un proceso de transición civilizatorio triunfante y dos fracasados. Las transformaciones exitosas han sido las de la burguesía, que le arrebató el poder al sistema feudal, notablemente en las revoluciones inglesa, francesa (jacobinos) y estadounidense. Las experiencias fracasadas se dieron en las transiciones socialistas de la Unión Soviética y China.



4. Es de notar que las derrotas socialistas se dieron en la fase intermedia de la transición hacia la civilización postcapitalista. En todo proceso de transición entre civilizaciones pueden distinguirse tres fases: 1. la toma del poder por la clase ascendente y la concepción de las tareas inmediatas por parte de esa nueva clase política; 2. la conversión de esos planteamientos estructurales en realidad, es decir, la construcción del nuevo Estado y de las principales instituciones sociales, y, 3. el desenlace del proyecto a largo plazo.



Las fuerzas socialistas fueron exitosas en la primera fase, la génesis, pero fallaron en la segunda, la consolidación estructural. Para que Venezuela no repita este histórico patrón de triunfo-fracaso, hay que entender su causalidad.



5. Las condiciones para vencer a la civilización capitalista definitivamente han sido expuestas con claridad por Lenin, posiblemente el revolucionario socialista práctico-teórico más grande que haya conocido la época moderna. Esas condiciones son dos: a) una productividad del trabajo superior a la del capitalismo y, b) la democracia participativa real de las masas.



6. Bajo Stalin, ambos criterios fueron vaciados de contenido real, socavando la viabilidad del Proyecto Histórico original a mediano plazo. La productividad del trabajo es, esencialmente, una función de dos factores: el nivel tecnológico de las fuerzas productivas y la tasa de plustrabajo, es decir, la relación entre trabajo excedente y trabajo necesario que mide el grado de explotación del productor directo.



Dado que la URSS no disponía de tecnología avanzada, era imposible competir con la productividad laboral capitalista por esta vía. El aumento de la tasa del plustrabajo mediante la militarización del trabajo fue la respuesta de Stalin al dilema planteado, con la consecuencia de que las condiciones laborales y el “plan” de producción se convirtieran en fuerzas tan impositivas y enajenantes para el productor directo (trabajador), como lo habían sido el capitalista y el mercado en la economía anterior.



El absolutismo político del sistema stalinista, con plena absorción y control burocrático de todos los circuitos posibles de autodeterminación y autoorganización democrática de la gente y del Estado, por un partido omnipotente y omnipresente, destruía el segundo criterio que Lenin había formulado como precondición para el triunfo definitivo sobre el capitalismo: la democracia participativa. De esta manera, la inviabilidad evolutiva del sistema a mediano plazo quedó sellada y su implosión era solo una cuestión de tiempo; salvo que se regresara al modelo leninista de la transición socialista.



7. Lenin había definido el modo de producción socialista por: a) una productividad superior del trabajo a la del modo de producción capitalista y, b) la democracia real en economía, cultura y Estado. El primer criterio nació de las circunstancias de destrucción y subdesarrollo extremos de Rusia: se trató de una necesidad imperativa de su tiempo. Hoy día ya no es necesario postularlo de esta manera, porque la productividad laboral alcanzada por el género es suficiente para proporcionarle a la humanidad entera un nivel de vida adecuada.



De tal forma, que la tarea económica de la Revolución Bolivariana no consiste en superar los niveles productivos más avanzados del capitalismo fordista-taylorista-toyotista, con sus profundas facetas de explotación bestial burguesa. De lo que se trata es: a) alcanzar niveles de productividad razonables y sustentables, orientados en los estándares mundiales, pero sin copiarlos mecánicamente y, b) aprovechando futuros adelantos tecnológicos para reducir gradualmente la tasa de plustrabajo a fin de liberar el productor directo de la tiranía del trabajo necesario.



8. El modo de producción socialista se define hoy día por tres criterios: 1. Alta, pero sustentable productividad del trabajo, basada en las tecnologías más productivas y ecológicamente sostenibles; 2. Creciente planificación macroeconómica (presupuesto nacional, sistema impositivo, tasas de inversión, etc.) y microeconómica democrática desde los consejos de consumidores (ciudadanos) y productores (trabajadores); 3. Economía de equivalencia sobre el principio operativo de contabilidad socialista, que es el valor (time inputs).



9. Ningún proyecto de construcción del socialismo que descuida los tres elementos ---que son integrales--- se consolidará como civilización alterna a la burguesa. Aunque pueda mantenerse cierto tiempo en el poder, generalmente bajo la conducción de líderes excepcionales, y construir un poder inexpugnable, como fue el caso de la Unión Soviética, involucionará inevitablemente hacia el pasado y terminará a mediano plazo en la economía de mercado con superestructura burguesa.



Los regímenes burgueses mencionados se consolidaron frente a la contrarrevolución feudal, porque el modo de producción naciente y su proyecto histórico superestructural coincidieron. Los proyectos de Lenin y Mao fracasaron, porque no se logró establecer un modo de producción socialista en el sentido arriba definido. Sin esta sólida base de evolución, las superestructuras “socialistas”, deficientes de por sí en democraticidad participativa, estaban condenadas a involucionar y, finalmente, sucumbir.



10. Los requisitos estructurales para transitar exitosamente del proyecto desarrollista democrático regional bolivariano hacia una civilización socialista, son claras, tanto en cuanto a su base económica como a su superestructura, su ética y su estética. Esos conocimientos estratégicos han sido pagados con sangre por los pueblos y las vanguardias de los últimos tres siglos.



Descartarlos por los cantos de sirena de la socialdemocracia europea, cuyos emisarios rondan por el Palacio de Miraflores; los sueños del ayer de un marxismo vulgarpositivista; de un trotskismo ritualizado y del mimetismo “neosocialista” de los obsecuentes que circulan por lo que el Presidente llama “los anillos de influencia” que lo rodean, sería una tragedia.



Sin embargo, Hugo Chávez tiene hoy día demasiada visión política estratégica, para caer en esas desvirtuaciones ideológicas. ¿Estará a salvo, entonces, el proceso de transición venezolano? No, porque el peligro viene de otro lado. Este peligro será tema del próximo ensayo.

Confrontat a una revolta nascuda de l´acumulació de desigualtats i discriminacions, als suburbis i els barris pobres, el Govern Francès, acaba de superar una nova etapa, d´extrema gravetat, en l´escalada de seguretat. Ni tansols al maig del ´68, en una situació molt més dramàtica, es va utilitzar una llei d´excepció per part dels poders públics. La proclamació de l´estat d´urgència respon a una revolta, les causes de la qual són profundes i ben conegudes, sobre l´únic terreny de la repressió.



Més enllà del missatge simbolic desastrós, que alimentarà la referència a la guerra d´Algèria, ja no es tracta només d´un “apaga-focs”, sinó d´una lògica de guerra. De fet el govern ha mentit. La llei del 3 d´abril de 1955 autoritza: les prohibicions d´estància per “tota persona que pretengui obstaculitzar, de qualsevol manera, l´acció dels poders públics”, l´assignació de residència per “tota persona [...] l´activitat de la qual es demostri perillosa per la seguretat i l´ordre public”, el tancament dels “llocs de reunió de qualsevol naturalesa” i la prohibició de “reunions amb l´objectiu de provocar o mantenir el desordre”. El govern, fins i tot, ha previst registres de nit. Pot, a més, fer “prendre totes les mesures per assegurar el control de la premsa i de les publicacions de qualsevol naturalesa” i donar competències a les juridiccions militars, en detrmient dels jutges ordinaris.



Aturar les violències i reestablir la solidartat als suburbis, és una necessitat. I això implica sotmetre´ls a una legislació d´excepció heretada del període colonial? Sabem on porta aquest cicle tan ben conegut, que encadena provocacions i repressió, i quins resultats podem obtenir.Els suburbis no necessiten un estat d´excepció: necessiten, desesperadament, justicia, respecte i igualtat.



Paris, a 8 de novembre del 2005.



Signen:



Alternative Citoyenne, ATMF, CEDETIM, Comité des sans-logis, CRLDHT, Fédération syndicale unitaire, Ligue communiste révolutionnaire, Ligue des droits de l’Homme, MRAP, Parti Communiste Français, Syndicat des avocats de France, Syndicat de la magistrature, Union syndicale Solidaires, Les Verts.

Delegados y delegadas de organizaciones sociales de todas las regiones del continente, desde Canadá hasta la Patagonia; trabajadores, campesinos, indígenas, jóvenes y viejos, de todas las razas, mujeres y hombres dignos nos hemos encontrado aquí en Mar del Plata, Argentina, para hacer oír la voz, excluida por los poderosos, de todos los pueblos de nuestra América. Como antes en Santiago de Chile y en Québec, nos hemos encontrado nuevamente frente a la Cumbre de las Américas que reúne a los presidentes de todo el continente, con la exclusión de Cuba, porque aunque los discursos oficiales siguen llenándose de palabras sobre la democracia y la lucha contra la pobreza, los pueblos seguimos sin ser tomados en cuenta a la hora de decidir sobre nuestros destinos. También nos encontramos aquí, en esta III Cumbre de los Pueblos, para profundizar nuestra resistencia a las calamidades neoliberales orquestadas por el imperio del norte y seguir construyendo alternativas. Venimos demostrando que es posible cambiar el curso de la historia y nos comprometemos a seguir avanzando por ese camino.



En el año de 2001, en la cumbre oficial de Québec, cuando todavía la absoluta mayoría de los gobiernos se inclinaban ciegamente a la ortodoxia neoliberal y a los dictados de Washington, con la honrosa excepción de Venezuela, Estados Unidos logró que se fijara el primero de enero del 2005 como la fecha fatal para que entrara en vigor su nuevo proyecto de dominación llamado Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA) y que la Cuarta Cumbre de las Américas a realizarse previamente en Argentina fuera la culminación de las negociaciones de este proyecto perverso. Pero el primero de Enero del 2005 amanecimos sin ALCA y la cumbre oficial de Argentina ha llegado finalmente con las negociaciones del ALCA estancadas. ¡Hoy estamos también aquí para celebrarlo!



Sin embargo, Estados Unidos no deja en su estrategia de afirmar su hegemonía en el continente por medio de tratados de libre comercio bilaterales o regionales, como es el que por un margen estrecho se ha aprobado para Centroamérica y el que buscan imponer ahora a los países andinos. Además, ahora Washington esta lanzando el Acuerdo para la Seguridad y la Prosperidad de América del Norte (ASPAN). No obstante las evidencias incontestables de las desastrosas consecuencias de más de diez años de Tratado de Libre Comercio, ahora este TLC plus pretende incluso imponer la política de "seguridad" de los Estados Unidos a toda la región.



Pero el gobierno de Estados Unidos no se conforma con avanzar las piezas del rompecabezas de su dominación en el continente. Insiste en acomodarlas en un marco hegemónico único y no ha renunciado al proyecto del ALCA. Ahora, junto con sus gobiernos incondicionales, viene a Mar del Plata con la pretensión de revivir el cadáver del ALCA, cuando los pueblos han expresado claramente su rechazo a una integración subordinada a Estados Unidos.



Y si su estrategia a favor de las corporaciones norteamericanas ha venido siendo acompañada de una creciente militarización del continente y de bases militares estadounidenses, ahora para rematar el genocida George W. Bush ha venido a la cumbre de Mar del Plata para intentar elevar su política de seguridad a compromiso continental con el pretexto del combate al terrorismo, cuando la mejor forma de acabar con él sería el revertir su política intervencionista y colonialista.



En la declaración oficial que está siendo discutida por los Gobiernos existe la amenaza real de que puedan pasar, aun matizadas las peores intenciones de los Estados Unidos. La misma está llena de palabras vacías y propuestas demagógicas para combatir la pobreza y generar empleo decente; lo concreto es que sus ofrecimientos perpetúan un modelo que ha hecho cada vez más miserable e injusto a nuestro continente que posee la peor distribución de la riqueza en el mundo.



Modelo que favorece a unos pocos, que deteriora las condiciones laborales, profundiza la migración, la destrucción de las comunidades indígenas, el deterioro del medio ambiente, la privatización de la seguridad social y la educación, la implementación de normas que protegen los derechos de las corporaciones y no de los ciudadanos, como es el caso de la propiedad intelectual.



Además del ALCA, se insiste en avanzar en la Ronda de Doha, que busca otorgar más poderes a la Organización Mundial del Comercio (OMC) para imponer reglas económicas inequitativas a los países menos desarrollados y hacer prevalecer la agenda corporativa. Se sigue exponiendo al saqueo nuestros bienes naturales, nuestros yacimientos energéticos; se privatiza la distribución y comercialización del agua potable; se estimula la apropiación y privatización de nuestras reservas acuíferas e hidrográficas, convirtiendo un derecho humano como es el acceso al agua en una mercancía de interés de las transnacionales.



Para imponer estas políticas, el imperio y sus cómplices cuentan con el chantaje de la deuda externa, impidiendo el desarrollo de los pueblos en violación de todos nuestros derechos humanos. La declaración de los presidentes no ofrece ninguna salida concreta, como seria la anulación y no pago de la deuda ilegitima, la restitución de lo que se ha cobrado de mas y el resarcimiento de las deudas históricas, sociales y ecológicas adeudadas a los pueblos de nuestra América.



Las y los delegados de los distintos pueblos de América estamos aquí no solo para denunciar, estamos acá porque venimos resistiendo las políticas del imperio y sus aliados. Pero tambien venimos construyendo alternativas populares, a partir de la solidaridad y la unidad de nuestros pueblos, construyendo tejido social desde abajo, desde la autonomía y diversidad de nuestros movimientos con el propósito de alcanzar una sociedad inclusiva, justa y digna.



Desde esta III Cumbre de los Pueblos de América declaramos:



1) Las negociaciones para crear un Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA) deben ser SUSPENDIDAS INMEDIATA Y DEFINITIVAMENTE, lo mismo que todo tratado de libre comercio bilateral o regional. Asumimos la resistencia de los pueblos andinos y de Costa Rica contra el Tratado de Libre Comercio, la de los pueblos del Caribe porque los EPAS no signifiquen una nueva era de colonialismo disfrazado y la lucha de los pueblos de América del Norte, Chile y Centroamérica por echar atrás los tratados de esta naturaleza que ya pesan sobre ellos.



2) Todo acuerdo entre las naciones debe partir de principios basados en el respeto de los derechos humanos, la dimension social, el respeto a la soberania, la complementariedad, la cooperación, la solidaridad, la consideración de las asimetrías económicas favoreciendo a los países menos desarrollados.



3) Nos empeñamos en favorecer e impulsar procesos alternativos de integración regional. Como la Alternativa Boliviariana de las Americas (ALBA).



4) Asumimos las conclusiones y las acciones nacidas en los foros, talleres, encuentros de esta Cumbre y nos comprometemos a seguir profundizando nuestro proceso de construccion de alternativas



5) Hay que anular toda la deuda externa ilegitima, injusta e impagable del Sur, de manera inmediata y sin condiciones. Nos asumimos como acredores para cobrar la deuda social, ecologica e historica con nuestros pueblos.



6) Asumimos la lucha de nuestros pueblos por la distribución equitativa de la riqueza, con trabajo digno y justicia social, para erradicar la pobreza, el desempleo y la exclusión social.



7) Acordamos promover la diversificación de la producción, la protección de las semillas criollas patrimonio de la humanidad, la soberanía alimentaria de los pueblos, la agricultura sostenible y una reforma agraria integral.



8) Rechazamos enérgicamente la militarización del continente promovida por el imperio del norte. Denunciamos la doctrina de la llamada cooperación para la seguridad hemisférica como un mecanismo para la represión de las luchas populares. Rechazamos la presencia de tropas de Estados Unidos en nuestro continente, no queremos bases ni enclaves militares. Condenamos el terrorismo de Estado Mundial de la Administración Bush que pretende regar de sangre las legítimas rebeldías de nuestros pueblos.



9) Condenamos la inmoralidad del gobierno de Estados Unidos, que mientras habla de luchar contra el terrorismo protege al terrorista Posada Carriles y mantiene en la cárcel a cinco luchadores patriotas cubanos. Exigimos su inmediata libertad!



10) Repudiamos la presencia en estas dignas tierras latinoamericanas de George W. Bush, principal promotor de la guerra en el mundo y cabecilla del credo neoliberal que afecta incluso los intereses de su propio pueblo. Desde aquí mandamos un mensaje de solidaridad a los hombres y mujeres estadounidenses dignos que sienten vergüenza por tener un gobierno condenado por la humanidad y lo resisten contra viento y marea.



Después de Québec construimos una gran campaña y consulta popular continentales contra el ALCA y logramos frenarla. Hoy, ante la pretensión de revivir las negociaciones del ALCA y sumarle los objetivos militaristas de Estados Unidos, en esta III Cumbre de los Pueblos de América asumimos el compromiso de redoblar nuestra resistencia, fortalecer nuestra unidad en la diversidad y convocar a una nueva y mas grande movilización continental para enterrar el ALCA para siempre y construir al mismo tiempo bajo su impulso nuestra alternativa de una América justa, libre y solidaria.



Mar del Plata, Argentina, a 4 de noviembre del 2005

S´estan produit esdeveniments molt greus als barris populars de nombroses ciutats de França, sobretot en la regió parisina: cotxes i edificis públics incendiats, actes de violència contra els bombers, vandalisme, enfrontament amb la polícia, llançaments de “flash-ball” i de granades lacrimògenes. Fins i tot una mesquita ha estat atemptada. L´immensa majoria de dones homes i joves d´aquests barrirs, començant per aquelles que estan en més dificultats, són les primeres víctimes d´aquesta violència intolerable.



Aquesta explosió sorgeix arrel de la política irresponsable de provocació del Ministre d´Interior, insipirada per motius d´interessos polítics i d´ambició personal. Destrossant els anys d´esforç dels carrecs escollits locals i de les associacions, Nicolas Sarkozy no ha desaprofitat cap ocasió, com a representant de la Republica, per tal d´estigmatitzar la població de barris sencers. Ha utilitzat el seu propi patiment -des de la mort d´un infant, fa uns mesos, fins a la de dos joves, fa pocs dies- per alimentar un amalgama d´odi entre les dones, homes i families confrontades a les pitjors dificultats davant la criminalitat, que ell mateix no és capaç de resoldre.Estigmatitzats, humillats, discriminats, alguns joves han esdevingut els hostatgesd´aquesta lògica d´enfrontaments, creient, cegament, tenir el poder d´expressar la seva ràbia, revolta i desesperació.



El Govern es mostra incapaç de garantir l´ordre públic. La política del Ministre d´Interior, reciclant les idees de l´extrema dreta, és un fracàs complet: està alimentant totes les tensions i produiex el resultat invers del que preten obtenir. Nicolas Sarkozy ha de dimitir de les seves funcions. El govern que el sostè ha de reconèixer públicament el seu fracàs i donar un gir radical en la seva política de seguretat pública.



Però la situació actual, esdevinguda explosiva per les provocacions ministerials, és el producte de molts anys de subestimació de la gravetat dels problememes generats pel que coneixem com a “crisi urbana”, davant la qual, els successius governs s´han negat a prendre partit, afavorint les lògiques liberals, que retallen els drets i la solidaritat.



La seguretat pública no es pot construir quan una part important i creixen de la població està abandonada a les seves dificultats sense solucions. No és cap casualitat que la joventut sigui la primera víctima. Com poden transmetre senyals, les families desestructurades per l´atur i la precarietat, vivint dia a dia, la negació dels seus drets fonamentals recollits per la Republica -començant per la igualtat davant la llei, i la seguretat? Com poden sentir que formen part d´aquest ordre social qui els menysprea i els nega els seus drets, els joves que tansols veuen la riquesa i la comoditat a la televisió, i que viuen a la seva pròpia pell i a la de les seves families, discriminacions insuportables? Com és d´extranyar que el fracàs escolar, el futur barrat, l´atur, la desocupació i la desconfiança amb la que són assenyalats, no contribueixi a que hi hagi joves que prenguin els pitjors camins, i caiguin en les xarxes exteses pels delinqüents i els mafiosos?



Restablir l´ordre és una urgència extrema, que no passarà per l´acceptació de l´escalada de violència. El Partit Comunista proposa engegar una sèrie de mesures per tal d´evitar una evolució cada cop més perillosa.



1.Iniciar amb la població afectada, un veritable diàleg, demostrant la determinació dels poder públics a respectar la seva dignitat, i a prendre en consideració els seus problemes i els seus patiments per aportar solucions. Aquest dàleg que ha de desenvolupar-se amb un esperit de distensió i no de desplegament de forces repressives, suposa la posada en marxa immediata de dispositius de policia de proximitat, de col·labocaració entre tots els afectats: policia, gendarmeria, justicia, càrrecs escollits locals, associacions, Educació Nacional, xarxa de transport, agents socials...



2.Acordar els mitjans necessaris pels serveis públics dels que depèn la població afectada, i especialment, els joves:

·Ajuda a les families i als infants.

·Mitjans massius per les escoles on es juga sovint el futur d´un o una jove.

·Ajuda important a les associacions que són, en molts casos, l´únic mitjà d´actuar eficaçment.

·Desenvolupament considerable dels transports per comunicar algunes ciutates i alguns barris.

·Prendre la decisió de fer del l´habitatge de protecció oficial, una prioritat per la creació d´un servei públic d´habitatge, amb l´objectiu de fer ràpidament del dret a un sostre, un dret absolut.



3.Fer de l´ocupació i la formació un eix prioritari en totes les polítiques públiques, amb l´objectiu d´assolir una vertadera seguretat de treball o de formació.



4.Desenvolupament a l´alça, exactament al revés del que es fa els darrers anys, dels mitjans de protecció de la joventut, especialment en el terreny de la prevenció.



5.Retornar la seva dignitat a les families i als joves:

·Respectar la joventut donant els mitjans de la seva autonomia

·Llençar un pla d´erradicació de la pobresa que toca en el nostre pais a milions de persones, sobretot els infants.

·Eliminar totes les lleis que comporten un atac a les llibertats, discriminen i alimenten el cicle violència-repressió-violència.

·Establir una ciutadania de residencia, donant els dret al vot, a tothom i totdon que visqui a França.



6.Posar la policia al servei de tota la nació, és a dir, la democratització, formació, proximitat i mitjans adaptats.



7.Atacar vertaderament, l´economia paral·lela i els tràfics de tots els gèneres, marcant una determinació sense falta, fins a les instàncies internacionals, per trobar, en els paradisos fiscals, a aquells que blanquejen diners, se n´aprofiten, i engeguen les xarxes locals.



8.Tornar a donar sentit a la llei, és a dir, que sigui la mateixa per totes i tots; que asseguri el respecte dels drets de manera que la noció dels deures reprengui el seu sentit i la seva legitimitat per cadascu i cadascuna; que sigui efectivament elaborada per tots i totes, el que suposa, el desenvolupament de la ciutadania i la democràcia en tots els àmbits de la vida social, incloent, el funcionament dels serveis públics.



9.Donar a la justicia els mitjans de fer respectar la llei, igualment per totes, tant pels magistrats com pel sistema penitènciari, els nous mitjans necessaris per fer de la sanció de cada infracció, el mitjà per enfortir, dins del respecte de cada persona, les regles fonamentals que ens permeten viure plegats i plegades.

L’educació és un dret, no una mercaderia!

Enguany, el desenvolupament de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) comença a ser una realitat cada cop més palpable. Ja fa uns anys que les diverses assemblees de facultat i organitzacions d’estudiants que composem la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP) estem informant-nos sobre l’abast d’aquesta reforma i conseqüentment posicionant-nos al respecte.



Per això, hem analitzat el tema en espais estudiantils tan dins com fora de les Universitats, i avui, 17 de novembre, dia internacional de l’estudiant, ens veiem abocats a la convocatòria de vaga estudiantil i mobilitzacions, de forma coordinada amb companys i companyes d’arreu d’Europa.



L’educació s’enfronta a múltiples amenaces que pretenen reduir-la a la condició de mercaderia; ja sigui a escala mundial a través de l’Acord General del Comerç de Serveis (AGCS) promogut per l’Organització Mundial del Comerç (OMC) com a nivell europeu amb l’establiment del Tractat pel qual s´estableix una Constitució per a Europa, el projecte de directiva Bolkenstein o el desenvolupament de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). Aquestes, hagin tingut més o menys èxit, posteriorment es tradueixen en les reformes educatives amb les que cada un dels Estats estan impulsant un procés de privatització directa o indirecta dels serveis públics, que intenta acabar amb el dret a una educació pública i universal per a tots i totes.



Davant de l’anomenat Procés de Bolonya iniciat el 1998 que estableix els principis rectors de l’EEES “amb l’objectiu d’incrementar la competitivitat del sistema europeu d’educació superior”, plantegem les següents qüestions crítiques:



El procés d’elaboració i implementació a cada estat no ha comptat amb la participació efectiva de la comunitat universitària ni de la resta de la societat, però si amb les directrius de la UE i la OMC.



-La intenció que s’amaga en aquestes iniciatives és subordinar els continguts, estructures, mètodes i fins de la universitat a les necessitats del mercat, posant la lògica del màxim benefici per davant de la funció social del coneixement. Tot plegat, en plena etapa de desmantellament de l’Estat de Benestar.



-Estableix un model basat en la implementació dels ECTS (de l’anglès European Credit Transfer Sistem) que equipara la jornada de l’estudiant a la jornada laboral de 40 hores. Aquest model consagra l’alumne a temps complert, obviant el fet que amb l’actual sistema de beques són molts els i les alumnes que necessiten treballar. Això exclou de la universitat als estudiants-treballadors, causant una evident elitització que priva a milers de persones d’un dret fonamental.



- Implanta una estructura dels estudis dividida en grau i postgrau, que fomenta una inserció immediata a un mercat laboral precaritzat en el cas dels graus i a una elitització en l’accés dels postgraus. Serà enguany, el curs en què coneixerem aquesta nova estructura, però no podem ser més pessimistes sobre el futur d’aquestes especialitzacions, cridades a jugar el paper de filtre per assolir un nivell de coneixement ben remunerat pel mercat.



-Introdueix criteris de rendibilitat a l’hora d’elaborar el catàleg i la distribució de les titulacions. Aquest procés suposa una homogeneització dels continguts i la eliminació d’aquells no considerats rentables en termes de mercat, així com una amenaça per a les identitats i llengües minoritzades, que passen a ser concebudes com un cost econòmic per a les universitats segons la lògica de mercat. Després de l’estira i arronsa al que hem assistit els darrers mesos, encara no tenim garantia de en què consistirà el catàleg. Ja se’ns va deixar clar, però, que algunes titulacions podien caure pel fet de no ser “econòmicament rentables”.



- Els estudiants passen de ser usuaris d’un servei públic a clients d’una empresa, la universitat, que des d’aquest mateix moment s’haurà de regir segons les lleis de la competència, l’oferta i la demanda. El finançament competitiu, segons la lògica de la gestió empresarial, provocarà que les universitats hagin de barallar-se entre elles per a rebre finançament públic, i les abocarà, com ja ve fent, perillosament al sector privat. Dins d’aquesta lògica, s’entén que progressivament se’ns vagin prenent, tant als estudiants, com als i les treballadores del PAS o al professorat no funcionari, les petites quotes de representativitat als centres de les que disposàvem.



- Si bé com a estudiants europeus no podem veure malament les declaracions a favor de programes que afavoreixin la mobilitat, ens sembla que aquests són inassolibles per la majoria d’estudiants ja que aquestes són aprovades sense un augment de pressupost: més enllà de les afirmacions europeistes, la mobilitat segueix sent una pràctica restringida a aquells que s’ho poden permetre.



Per últim, l’autonomia a l’hora d’elaborar plans d’estudis propis, així com la normalització lingüística a les universitats dels Països Catalans i a d’altres pobles no poden prosperar davant de la lògica neoliberal ni la voluntat uniformitzadora estatal.



Mentrestant, segueix vigent la LOU, tot i les promeses del PSOE, que ja introduïa mecanismes necessaris per a poder desenvolupar l’anomenat esperit Bolonya. Ara se’ns parla de reformes, com és permetre’s millor representativitat als i les estudiants, amagant cínicament que serà inferior a la de l’antiga LRU. No es diu, però, que l’ANECA seguirà vigent, tot i que de titularitat pública, i que no té altra funció que instaurar un model de gestió empresarial ja que consideren hi havia poca eficiència en la gestió pública, quan l’única solució possible és augmentar els recursos econòmics tal com s’ha demanant des dels sectors més compromesos amb un model educatiu transformador. No es diu, tampoc, que els Consells Socials seguiran vigents i més envalentits que mai, sent aquests, i no els Claustres, qui tinguin potestat sobre l’aplicació dels pressupostos als centres.



L’educació en tots els nivells és un dret i no un privilegi; rebutgem la concepció d’aquesta com un “servei econòmic d’interès general” i la consideració de l’estudiant com un client i no un usuari. Volem participar i volem que la universitat es posi al servei de la societat. Volem que la universitat esdevingui un motor de transformació social i nosaltres volem ser-ne subjectes actius.





L’educació és un dret, no una mercaderia!



Derogació de la LOU, ja!



Congelació del procés de Bolonya i inici d’un procés de debat democràtic i participatiu!



Augment immediat i substancial del fiançament i eliminació de les taxes!



Que es garanteixi que els plans d’estudi permetran poder compaginar feina i estudis!

El Consulat General de la República Bolivariana de Venezuela a Barcelona, convida a participar al Seminari: "VENEZUELA: SOCIALISMO DEL SIGLO XXI.

VIGENCIA DEL PENSAMIENTO BOLIVARIANO" es realitzarà entre els dies 16 i 17 de novembre de 2005 a Barcelona.



Inscripció gratuita al Consulat General de la República Bolivariana de Venezuela a Barcelona.



Adreça: Provenza 278, 3º, 2º, (entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia) 08008 Barcelona.

Telèfon: 93.488.2012 Fax: 93.215.7144.

Correu electrònico: contacto@consulvenbarcelona.com



Més informació: Programa del seminari.