El divendres 17 de març, s’havia convocat arreu de l’Estat Espanyol, l’anomenat “macrobotellón”. A la majoria de les ciutats on es va seguir aquesta convocatòria, la jornada es va viure amb tranquil·litat. A Barcelona, en canvi, es van produir durs enfrontaments entre els assistents i la policia.
La concentració s’havia convocat a una de les zones amb més moviment nocturn de Barcelona, la Rambla del Raval. Ja durant el dia havien començat les amenaces per part de la policia i de l’ajuntament, barrant tots els accessos a la Rambla i advertint de la presència policial durant el transcurs de la nit; però el que ningú podia preveure era l’actuació extrema dels antiavalots.
Al voltant de mitja nit es van començar a congregar els participants del “macrobotellón”, i també, uns 350 policies que cobrien els accessos. Mitja hora després va començar la càrrega indiscriminada i amb violència extrema contra la gent, que va donar lloc a reaccions violentes i aldarulls, fins a altes hores de la matinada. Finalment hi va haver més de cinquanta detinguts i més de setanta ferits lleus.
El que més sorprèn és que l’actuació policial no semblava en cap cas – i així ho han demostrat els fets – encaminada a dissoldre la concentració de la forma més àgil possible, sinó, que la violència demostrada, el caràcter indiscriminat de les càrregues i la forma en que es van barrar els accessos a la zona (provocant autèntics culs de sac en que la majoria de joves van rebre cops de porra), semblaven tenir com a objectiu, realitzar una prova de força, una exhibició exemplar del que li espera a tothom qui realitzi activitats “incíviques”. Sinó, com s´explica que mentre es duia a terme una actuació tan dura a la Rambla del Raval, es trigués dues hores en actuar en els carrers dels voltants, on estaven tenint lloc els fets que veritablement molestaven i perjudicaven als veins i comerciants del barri?
Des de la Joventut Comunista ens preocupa molt l’espiral repressiva i autoritària que està caracteritzant a algunes de les darreres actuacions tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya. Tenim encara molt present, juntament a la d’aquest cap de setmana, l’actuació dels Mossos d’Esquadra del passat 17 de novembre de 2005, durant la manifestació estudiantil, convocada per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública. En el mateix registre, emmarquem la situació viscuda per dues companyes nostres durant la manifestació de la Plataforma Aturem la Guerra del passat dissabte 18 de març. Quan es disposaven a penjar una pancarta al punt final de la manifestació, la Guàrdia Urbana els va prohibir fer-ho, els la va requisar i seguidament els va prendre les dades. Sembla que la possibilitat de penjar pancartes depèn de la opció política de la que un sigui.
Quins interessos hi ha darrera?
Totes aquestes actuacions, mostren l’allunyament d’aquells que les impulsen, dels problemes i necessitats reals de les persones. Sota la bandera del civisme i la convivència el que s’està fent és retallar drets i llibertats i dificultar, encara més, la participació democràtica de la societat civil. Avancem, cada cop més clarament, cap a un concepte de “ciutat aparador”, dissenyada per vendre’s internacionalment, més que per a la millora de les condicions de vida dels seus habitants.
Aquesta és la solució que la dreta i un sector dels socialistes catalans, defensen des de fa un temps per resoldre els problemes econòmics de la ciutat de Barcelona. Davant del procés de desindustrialització que patim, aquesta corrent “estètica” aposta per l’especulació immobiliària i pel turisme com a formes d’enriquiment fàcil i ràpid. Més enllà de la insostenibilitat a llarg plaç d’aquest model de creixement econòmic, ens sembla inadmissible aquest intent superficial de construir una ciutat de disseny, sempre menys humana.
I el “botellón”?
Més enllà de l’opinió que cadascú pugui tenir sobre aquest tipus d’activitats, creiem que val la pena fer un parell de reflexions. En primer lloc, que l’extensió d’aquesta pràctica està molt relacionada amb els elevats preus per a accedir i consumir en la gran majoria de locals nocturns i amb la manca d’altres espais públics en que els joves puguem trobar-nos i relacionar-nos.
En segon lloc, hauríem de plantejar-nos què és el que condueix a la majoria de joves catalans a buscar a aquest tipus d’oci caracteritzat pel descontrol i el consum no sempre responsable de diverses substàncies. Probablement la resposta la podem trobar en la manca de perspectives d’emancipació i de realització personal, a la que ens aboquen unes condicions de treball precàries, un ensenyament públic degradat o l’exorbitant preu de l’habitatge. Si a aquests fets, hi afegim els baixos índexs de participació juvenil, no és difícil arribar a la conclusió, que els i les joves, quan arriba el cap de setmana l’únic que busquem és una estona d’evasió absoluta, sense que en valorem les conseqüències.
Llibertat, participació i democràcia.
Per totes aquestes raons, els i les joves comunistes creiem que és necessari un canvi de rumb radical de l’Ajuntament de Barcelona, pel que fa a la millora de la convivència. Reafirmem la nostra oposició frontal a la famosa “Ordenança de Civisme” i la nostra exigència de retirada de la mateixa. En aquest sentit, felicitem al grup municipal d’EUiA-ICV, per la fermesa i la coherència demostrades durant el debat de la mateixa.
La multitud de comportaments i fets als que aquesta ordenança fa referència necessiten solucions molt més profundes i complexes, si la voluntat és, realment, resoldre els problemes de fons. Es tracta d’avançar en mesures de cohesió i integració social; de fomentar i posar mitjans per a la participació, en especial per a la dels joves; de desenvolupar polítiques que ens retornin als i les joves unes perspectives de futur dignes. I, en qualsevol cas, l’èxit de totes aquestes mesures passa per escoltar i fer participar en el seu desenvolupament, als col·lectius directament implicats.
