En aquests darrers dies, dues conseqüències tràgiques de la Guerra Preventiva, han reaparegut amb força a l’escena pública. D’una banda, l’Audiència Nacional ha conclòs que en el cas de la mort del càmera espanyol José Couso, per part de soldats americans a l’Irak, no hi va haver assassinat sinó “un acte de Guerra contra un enèmic erròniament identificat”. Els magistrats han arxivat el cas, tot i la negativa de les autoritats nord americanes de col·laborar en la investigació.
D’altra banda, s’ha complert el segon aniversari dels atemptats de l’11 de març a Madrid i aquells que ens van embarcar, en una Guerra injusta, il·legal i immoral, en contra de la voluntat de la immensa majoria de la població de l’Estat, encara intenten confondre a l’opinió pública sobre l’autoria d’aquells atemptats.
Aquests dos esdeveniments, producte de polítiques bel·licistes i de decisions antidemocràtiques, no són més que l’eco del caos i la desesperació que s’està vivint a l’Irak i a tot l’Orient Mitjà. Diàriament ens arriba la notícia de noves víctimes mortals, però el que no ens arriba és l’explicació de tanta confrontació i destrucció. És més, sembla que s’intenti explicar la situació en base a enemistats de tipus religiós o ètnic entre els mateixos habitants de la zona, com si es tractés d’un conflicte purament intern en el que els països occidentals no hi tinguessin res a veure.
Quins interessos hi ha darrera?
Un cop més, val la pena examinar a fons els fets per entendre què o qui hi ha darrera. I el que hi ha darrera, en aquest cas, són els interessos del petroli i el gas; és la importància geoestratègica de la regió, per al control militar i per a l’obertura de nous mercats; és la disputa entre els capitals àrabs i els capitals occidentals, amb el poble que, com sempre, hi posa les víctimes. Només si prenem en consideració tots aquests elements podem entendre com és possible que, amb la mentida de les armes de destrucció massiva, i amb la pretensió d’exportar Democràcia, s’iniciés una Guerra que no ha fet més que empitjorar les condicions de vida dels iraquians, i desestabilitzar la zona amb una ocupació que ha desencadenat la legítima resistència nacional. De la mateixa manera que només així podem entendre perquè després de la croada a l’Afganistan, el nou règim en aquest país és completament caòtic i es diferencia molt poc del dels talibans, pel que fa als drets humans, com denuncien les associacions de dones afganeses.
Amb la mateixa clau hem d’interpretar l’actual conflicte Iranià. L’Iran pot tenir la voluntat d’enriquir urani, però el que no s’explica és que per a desenvolupar armament nuclear, cal disposar d’una tecnologia de la que el país dels aiatol·làs molt probablement no disposa. I en qualsevol cas, el doble raser utilitzat pel govern dels EUA és escandalós. O és que Israel, el govern del qual, per cert. practica terrorisme d’estat, no disposa d’armament nuclear? O és que la Índia, país amb el qual acaben de signar acords econòmics, tampoc no en disposa?
Totes aquestes són les conseqüències del monopolarisme polític, econòmic i militar que els poders nord americans pretenen imposar al món. Un monopolarisme que fa del dret internacional paper mullat, que utilitza un doble raser per definir els règims autoritaris, en funció dels interessos en joc, que permet i justifica tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans a Guantànamo com a la presó d’Abu Ghraib i que ens ha abocat a una situació de por i de Guerra permanent que ens situen en un escenari de veritable crisi civilitzadora.
La lluita pel multipolarisme i la Pau.
És per tots aquests motius que en aquests moments la lluita per la Pau, és per als i les comunistes un element d’altíssima importància. Creiem que l’única forma per acabar amb aquest desordre mundial és avançar cap a un món multilateral, on totes les regions del planeta intervinguin en els processos econòmics i polítics en igualtat de condicions, en base a unes regles del joc justes i igualitàries, que ajudin a superar els actuals desequilibris entre nord i sud, entre centre i perifèria. Perquè mentre tots els pobles de la Terra no disposin d’unes condicions de vida dignes, la Pau no serà possible.
Els i les catalanes hem mostrat en la nostra història recent el nostre compromís amb la Pau, i hem demostrat que la nostra mobilització és una eina poderosíssima per avançar en aquest sentit. Gràcies a la mobilització vam aconseguir que el govern espanyol retirés les tropes de l’Irak. El proper dissabte 18 de març tenim una nova oportunitat d’evidenciar aquest compromís, d’exigir el final de l’ocupació a l’Irak i a Palestina i d’oposar-nos frontalment a una intervenció preventiva a l’Iran.
