Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


Per primer cop des que estem en democràcia, el govern espanyol intervindrà en un ajuntament per dissoldre el seu equip de govern. Ens referim òbviament, a la ciutat de Marbella, que en els darrers dies ha viscut un escàndol de corrupció, protagonitzat per la seva alcaldessa i per alguns dels regidors i regidores, que han participat en adjudicacions arbitràries de serveis municipals a canvi de regals i en tractes econòmics de favor a les empreses vinculades a l’actual regidor d’urbanisme.



Marbella ha estat sovint, en els darrers anys, en el centre de l’atenció mediàtica, a causa de personatges com Jesús Gil, Julián Muñoz, o el mateix Torrente. Però més enllà del folklore caspós i de la premsa rosa, tal i com tota la ciutadania ja sospitava, el que s’amagava darrera eren el tràfic d’influències, l’especulació urbanística i el desenvolupament d’un turisme massiu irrespectuós amb el territori. Mentrestant, els diferents governs autonòmics i estatals, s’han dedicat a mirar cap a una altra banda. En aquest sentit, val la pena recordar les paraules que fa pocs dies pronunciava Gaspar Llamazares en el ple del Congrés dels Diputats, en què denunciava que el que separa als pobles de l’Estat Espanyol, el que genera desconfiança cap a les institucions, és la corrupció i no cap Estatut democràtic.



Habitatge i especulació



El cas de Marbella aixeca diversos interrogants i posa sobre la taula del debat públic, un cop més, el problema del mercat immobiliari. La primera pregunta, que ens ve al cap és “quantes Marbelles existeixen en aquests moments a l’Estat Espanyol?”. Malauradament la resposta que ens sembla més probable és que siguin moltes com a conseqüència de la manca de control dels organismes públics i de les polítiques d’habitatge que s’han dut a terme en els darrers vint-i-cinc anys a l’Estat Espanyol.



Com ja hem afirmat en altres ocasions, a l’Estat Espanyol, encara tenen molta força unes classes socials parasitàries, que van ser la base social del franquisme i que fonamenten el seu enriquiment en activitats especulatives que no generen riquesa, com la construcció i el turisme. La força d’aquests sectors en la política espanyola, és altament preocupant, per almenys dues raons fonamentals. En primer lloc, perquè aquest model de creixement econòmic, ens aboca a la desindustrialització i a la dependència d’empreses estrangeres. En segon lloc, perquè provoca la impossibilitat d’accés a un habitatge digne a milers de persones, especialment joves.



En aquest sentit, volem recordar un cop més, ara que es parla tant de “constitucionalitat”, que la Constitució Espanyola, en els seu article 47, reconeix que “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sol d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació.” El que observem, en canvi, és que com a resultat de la liberalització del mercat immobiliari, els preus estan pels núvols i que l’habitatge no es concep com un dret que cal garantir, sinó com un negoci amb el qual enriquir-se.



Aquesta darrera afirmació, no respon a interpretacions tendencioses de la realitat, sinó que es deriva de dades concretes. L’any 2003, la despesa pública en habitatge era d’un 0.2% del PIB, mentre que la mitjana europea era del 0.6% i, per exemple, a França, del 0.9%. Paral·lelament, l’oferta d’habitatge de protecció oficial ha disminuït en un 75% respecte des del 1975. A Catalunya, només tenim un 3.7% de lloguer social, en comparació al 21% d’Anglaterra o al 22% de Suècia.



Habitatge i emancipació



Ja que els i les joves estem tan presents en el debat públic darrerament, i que tothom teoritza sobre els nostres problemes i les nostres actituds, volem posar sobre la taula un parell de dades més, bastant clarificadores. A Catalunya, per a una persona entre 18 i 34 anys, el cost d’accés al mercat de l’habitatge és del 70% i per als joves de 18 a 24 anys suposa el 107,5% del seu sou; aquestes xifres són superiors per a les dones que per als homes. A més, molta gent jove, es veu obligada a desplaçar-se per motius d’estudi o de treball, i, un cop més, la manca d’ajudes és absoluta.



L’única manera de resoldre aquest problema estructural a l’Estat Espanyol és augmentar dràsticament la inversió pública en habitatge, situant-nos en nivells europeus, i dedicar la majoria d’aquests diners a l’habitatge de protecció oficial. D’aquesta manera, molta més gent jove i famílies amb ingressos baixos, tindrien accés a habitatges d’aquest tipus, i, paral·lelament, l’augment d’aquesta oferta provocaria també un descens del preu dels habitatges de promoció privada.



Des de la Joventut Comunista considerem positius els compromisos de l’Acord de Govern Catalanista i d’Esquerres del Tinell, en aquesta matèria. Dels 42000 habitatges socials als que aquest acord es comprometia, ja se n’han construït uns 28000 i la previsió de rehabilitar 40000 habitatges durant la present legislatura, es veurà ja superada al 2006. D’altra banda, també s’estan incorporant mesures per fer aflorar els habitatges buits i per penalitzar algunes pràctiques especulatives. El nou Estatut, pot suposar també una bona eina en l’impuls de polítiques progressistes d’habitatge, gràcies al nou model de finançament.



Tot i aquests avenços, encara queda molt camí per recórrer, abans que totes les persones tinguin garantit l’accés a un habitatge digne, i aquest passa per modificar els elements estructurals que afavoreixen l’especulació immobiliària. No podrem resoldre el problema plenament, mentre no existeixi una regulació del sol que substitueixi l’actual liberalització salvatge, mentre no es posin límits als preus dels lloguers i, sobretot, mentre les administracions públiques no impulsin polítiques fiscals progressistes i valentes que les dotin de recursos suficients per portar l’oferta d’habitatge públic a nivells que tinguin un impacte substancial sobre el mercat.



Aquest és el camí que cal recórrer per resoldre un problema que, juntament amb el de la precarietat laboral, és la causa principal de que els i les joves catalanes no ens puguem emancipar, i iniciar un projecte de vida autònom, tal i com se’ns reconeix, dit sigui de pas, en l’article 40.4 del nou Estatut de Catalunya..