Quan era un nen m´encantaven aquelles antigues estampes que mostraven un món al revés: el pescador pescat, l´ase a cavall de l´home. Avui, però, tinc aquesta mateixa sensació de món al revés quan llegeixo els diaris i escolto les notícies, i confesso que la cosa em causa més angoixa que no pas diversió.
Vivim en un món en què uns policies reben penes duríssimes per haver detingut unes hores els que esbroncaven un ministre, mentre que un agressor racista que envia les seves víctimes a l´hospital resta en llibertat. No ho entenc. No entenc tampoc els escarafalls en nom de la democràcia que fa un partit, el Popular, que té a les seves files un individu amb les mans brutes de sang dels crims del franquisme com és Manuel Fraga. Mentre no l´expulsin no poden esperar que ens els creguem.
Em sorprèn també de veure com uns ciutadans de Catalunya se´n van a predicar a Madrid, on omplen teatres i causen entusiasme, en comptes d´esforçar-se a convèncer-nos als que es suposa que els hauríem de votar (tal vegada, però, és que pensen presentar- se a les eleccions per la circumscripció de Madrid, i la seva conducta resultaria aleshores bastant lògica).
La mateixa sensació de viure en un món al revés la tinc davant de les discussions actuals sobre el referèndum del nou Estatut. Puc entendre que s´abstinguin de votar les persones que tenen por de la llibertat i que ho facin negativament les que no volen més avenços en el procés de recuperació del nostre autogovern. Però no puc comprendre que algú s´abstingui o voti negativament en nom dels interessos de Catalunya.
El senyor Carod-Rovira ha assegurat que els que votin contra l´Estatut ho faran també contra la situació política actual: contra el tripartit esdevingut finalment bipartit. No em sembla una afirmació
correcta. Som molts els que estem decebuts per com ha acabat aquest Govern d´esquerres --o més o menys de centreesquerra, ¡tampoc no exagerem!-- que vam votar. Hem vist actes de nepotisme i d´incompetència, corrues d´individus amb carnet que es llançaven a repartir-se el pressupost i més d´un cas de corrupció. Com a víctima podria explicar algunes històries sucoses, i no gens exemplars, però m´abstindré de fer-ho.
En primer lloc perquè són misèries que no basten per desacreditar el conjunt del que aquest Govern ha portat a terme, encara que hagi restat lluny de completar el que d´ell esperàvem. Però també, i aquesta és la raó més important, perquè ara no toca. Perquè el moment de passar comptes amb els partits polítics seran les properes eleccions al Parlament de Catalunya, no el referèndum sobre l´Estatut, en què el que està en joc és el futur del país.
És evident que aquest Estatut no ens sembla suficient a molts, potser a una majoria, i que ens costen de comprendre misèries com el regateig per l´aeroport de Barcelona i ens irriten provocacions com les del senyor Guerra.
Refusar-lo, però, votant negativament al referèndum, només tindria sentit si això signifiqués que tot seguit s´iniciaven unes noves negociacions per aconseguir-ne un altre de més satisfactori. Però si no és això el que cal esperar, el vot negatiu significa que s´opta pel vell Estatut i es renuncia als avenços en autogovern i finançament que, encara que curts pels nostres desigs, comporta el nou. I això em sembla una errada molt greu.
Ens vam trobar en un cas semblant quan se´ns va demanar que ens pronunciéssim sobre la Constitució espanyola. A mi, personalment, no m´agradava gens aquell text elaborat sense escoltar les aspiracions i els interessos dels ciutadans, però l´opció que se´ns oferia era la d´acceptar-lo o seguir amb les anomenades leyes fundamentales del franquisme, i davant d´aquesta perspectiva no podia haver-hi dubtes. Després, amb el pas dels anys, la pressió de la ciutadania ha aconseguit d´anar obrint nous espais de llibertat que els redactors d´aquell text no van saber preveure i d´a- questa manera s´ha anat creant una situació de fet que algun dia obligarà a acomodar la Constitució a les noves realitats.
El mateix passa amb aquest Estatut. Pot semblar-nos insuficient, però necessitem aprofitar les oportunitats que ens ofereix per fer camí endavant, amb la consciència que, si fem les coses bé, aconseguirem d´anar obrint amb el temps nous espais d´autogovern. No és seriós pensar que qüestions com la del control de l´aeroport de Barcelona hagin d´abandonar-se com si estiguessin definitivament perdudes fins que arribi una nova revisió de l´Estatut. Hi ha moltes formes de seguir pressionant i lluitant per tal de resoldre-les.
Hem de ser conscients, per altra banda, que la situació actual de Catalunya no és gens satisfactòria. L´erosió del vell teixit industrial ha debilitat la nostra economia. No podem acomodar-nos a ser un país de paletes i cambrers (immigrants) que viu del sol, de la platja i de l´alcohol barat. Ens cal trobar rumbs nous per al nostre creixement econòmic, que tinguin en compte tots els nostres recursos i totes les nostres necessitats (que no oblidin, per exemple, les moltes potencialitats del camp). I per a plantejar-nos-ho necessitem, en primer lloc, millorar unes infraestructures clarament deficients.
Així mateix necessitem potenciar el nostre sistema educatiu per tal de preparar-nos de cara al futur, sabent que els estudis realitzats mostren que és el nivell mitjà del conjunt i no pas l´existència de nuclis d´excel.lència el que serveix per estimular el creixement econòmic d´un país. Sense oblidar, a més a més, el paper que a les nostres escoles els toca fer en la tasca d´integració dels immigrants. I hem de millorar un sistema sanitari que és excel.lent des d´un punt de vista qualitatiu, però que està ofegat per la seva migradesa.
Per aconseguir tot això necessitem més recursos i més capacitat de decisió, que és el que podem obtenir d´un nou estatut, sense que això ens hagi d´obligar a renunciar a seguir lluitant per noves fites.
Sacrificar aquestes necessitats col.lectives en nom d´interessos i baralles de partits em semblaria un crim. Els comptes amb els partits i els seus dirigents ja els passarem més endavant. Ara correspon preocupar-se pel país.
