Des que el braç armat de Hamàs segrestà el passat 24 de juny el soldat israelià Gilad Shalid, Israel ha iniciat una guerra oberta contra Palestina, que més sembla una acció premeditada i una demostració de força, que no un atac improvisat pel rescat del soldat. Des d’aquell dia, vulnerant la Quarta Convenció de Ginebra i qualsevol legalitat internacional, les accions militars d’Israel a Palestina han provocat: la destrucció de la principal estació elèctrica de Gaza, que ha resultat en la pèrdua d’energia elèctrica per part del 80% de la població; el bombardeig d’escoles, cases de civils i edificis governamentals, provocant diverses baixes de civils palestins; la detenció de la majoria de líders de Hamàs en Cisjordània, entre els quals figuraven el sots-primer ministre, 7 membres més del Gabinet i més de 120 diputats del Moviment d’Alliberació Nacional; 200 palestins desplaçats de les seves cases per l’ofensiva militar al sud de Gaza; i, en definitiva, una situació de crisi humanitària extrema, a nivell de subministrament elèctric, d’aigua, d’aliments i de serveis sanitaris, que afecta a més de 150.000 llars palestines.
Mentrestant, el govern palestí de Hamàs ha mantingut la serenitat, intentant negociar el retorn del soldat israelià a canvi del retorn d’una part dels presos palestins a Israel, que en total sumen uns 9.000 - 450 dels quals són nens - i ha posat en evidència, amb l’apropament de les dues forces polítiques palestines d’Al Fatah i Hamàs per a la resolució d’aquest conflicte, que la situació de guerra civil que semblava que es respirava a Palestina no era tan evident com se’ns feia creure des dels mitjans de comunicació i Israel. Si més no, el segrest estudiat i executat pel braç armat de Hamàs ha aconseguit reforçar la unitat nacional en aquest sentit, la qual cosa suposa un pas important cap a la voluntat de negociació de la pau amb Israel des d’una visió més pragmàtica. Però Israel es nega a negociar el retorn de cap pres palestí, i pretén continuar unilateralment amb les accions militars per a, suposadament, recuperar el soldat israelià, encara que no som pocs els qui pensem que aquesta desproporcionada reacció militar no respon únicament a això, sinó que les veritables causes en són d’altres, lligades a la voluntat d’Olmert de destruir Hamàs, i d’impedir qualsevol negociació per la pau que impliqui les dues parts, després dels recents avanços positius que s’han donat a Palestina en pro de la superació de la forta competència entre Al Fatah i Hamàs.
Claus per a entendre l’actual incursió militar israelianaEn aquest sentit, no podem passar per alt que des que Hamàs va guanyar les eleccions democràticament al govern de l’ANP, Israel ha utilitzat tot tipus de mesures per a destruir-lo, com els suborns econòmics, les sancions contra l’ANP, l’actual aïllament a la franja de Gaza, la retenció d’imposts palestins per part de les autoritats israelianes, i el boicot polític internacional al govern elegit de forma legítima a les urnes. Davant el fracàs d’aquestes mesures, Israel ha optat per la via militar.
Tampoc podem passar per alt que des dels darrers anys, Israel sempre s’ha negat a reconèixer la OLP com a contrapart per a la pau, i que qualsevol moviment que la legitimi en la funció d’interlocutor aniria en contra de l’estratègia unilateral marcada per Israel, que pretén impedir l’existència d’un estat palestí independent i sobirà. De fet, com havíem avançat, durant aquests dies s’ha donat un apropament de postures entre la presidència de l’ANP, en mans d’Al Fatah, i el govern palestí, en mans de Hamàs, a partir de l’acceptació en comú del Pla de Presos, que incorpora les exigències d’Estats Units i Europa, i en què Hamàs reconeix per primera vegada l’Estat d’Israel segons les fronteres de 1967. Aquest fet convertiria Hamàs en soci potencial per a la pau amb Israel, possibilitaria la negociació des de la unitat de les principals forces polítiques de Palestina, i alhora faria perdre legitimitat a Olmert per a continuar amb el seu Pla unilateral de Convergència, per a la qual cosa no creiem que sigui casual que Israel decideixi ara iniciar una guerra oberta contra Palestina.
En tercer terme, tampoc podem passar per alt la celebració d’un referèndum, convocat pel president de l’ANP, Abu Mazen, previst pel 26 de juliol, i en el que es demana al poble palestí si està d’acord o en contra de la creació d’un estat palestí en els territoris de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, ocupats per Israel durant la guerra de 1967, alhora que reconeix l’existència de l’estat d’Israel, això últim motiu de divisions internes importants entre les principals forces polítiques palestines fins fa poc, però que ara, després del Pla dels Presos, permetria encarar les negociacions de pau des del pes d’una legitimació per via de les urnes. Efectivament, Israel mai ha reconegut el contingut d’aquest referèndum, ja que aniria contra les pretensions unilaterals d’Olmert.
Reaccions occidentals davant la crisiI davant la situació de guerra oberta i crisi a Palestina, les actituds de la majoria d’estats i d’òrgans de política internacional han estat unes de les més criticables, però no per això les menys previsibles, donada la doble moral que regeix la política internacional envers el conflicte àrab-israelià. Per un costat, la Unió Europea deslegitima el resultat de les darreres eleccions democràtiques palestines en què guanya HAMAS de forma majoritària, donat que està a la llista d’organitzacions terroristes de la Unió Europea, restringint per això les ajudes a Palestina, i per l’altra, mentre Israel segueix violant sistemàticament la legalitat internacional amb la continuïtat de l’ocupació, l’avanç del mur, l’expropiació de terres i el no reconeixement de les pròpies fronteres, els països occidentals augmenten el nombre d’ajuts econòmics a Israel i de relacions amb aquest, exemplificades en l’Acord de Lliure Comerç establert entre Israel i Europa i els EUA, amb el reconeixement que això implica.
L’actitud de l’estat espanyol no és diferent en aquest respecte, sinó que acata la política de fets consumats de la Unió Europea, i d’aquesta manera nega el problema tal qual és, que no és Hamàs o Al Fatah, sinó l’ocupació israeliana i la seva estratègia unilateral per a resoldre el conflicte atenent només als seus propis interessos. I és que la intenció d’aquells que es venen com aliats del procés de pau amb la “Fulla de Ruta” no és arribar a la pau, ja que un canvi en la correlació de forces en el conflicte àrab-israelià entraria en clara contradicció amb la seva política exterior i els seus interessos econòmics a la regió, de manera que els països occidentals segueixen donant armes i arguments a la política sionista, que aniquila la convivència pacífica a Palestina.
Els motius reals de l’ocupació i l’avançada militar d’IsraelDavant això, tampoc ens estranya que EUA hagi justificat els atacs israelians pel “dret d’Israel per a defensar-se”, i que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides no hagi donat més resposta que el silenci. El silenci davant un conflicte asimètric, entre dues parts molt desiguals, una de les quals, Israel, té un Producte Interior Brut 20 vegades major al de tots els territoris de Palestina, i és un dels 10 primers importadors mundials d’armament, a diferència dels palestins. Però alhora, Israel depèn de les relacions comercials amb la majoria de territoris palestins per a mantenir el nivell d’ingressos de la seva burgesia, de la qual en depenen les autoritats israelianes de l’Ocupació. Aquest seria el motiu pel qual durant dècades han evitat que es desenvolupés a Palestina cap tipus d’indústria o negoci susceptible de fer competència a Israel, provocant així un gran augment de l’atur en els territoris ocupats, i obligant la meitat dels palestins a treballar en condicions laborals pèssimes a Israel, i subcontractant fàbriques palestines, mentre aquests havien d’importar tots els productes manufacturats des d’Israel per a poder sobreviure. Per això, si fos el cas, la independència de Palestina provocaria la pèrdua total dels mercats de Gaza i Cisjordània, i amb això grans pèrdues per als empresaris israelians en la construcció, hotels, importacions i manufactura, que només mantenint l’ocupació s’aconseguirien evitar. A part, les zones ocupades per Israel, a Gaza i Cisjordània (hipotètic futur estat palestí), permeten el control d’una part important dels recursos hídrics de la conca del riu Jordà, els quals són vitals per a proveir d’aigua els agricultors, les indústries, els serveis i el consum domèstic dels israelians, sobretot tenint en compte l’escassetat de recursos hídrics en la zona. Això fa que l’administració i gestió de l’aigua es converteixin en una qüestió geoestratègica de dimensions de seguretat nacional, i essencial per al creixement econòmic del país, motiu pel qual Israel tampoc permet en aquest sentit la pèrdua de control sobre les zones ocupades.
D’aquesta manera, és evident que la impossibilitat d’arribar a uns acords de pau va més enllà del segrest d’un soldat israelià, sinó que va lligada als interessos de la classe empresarial israeliana, que pretén perfilar-se com el poder econòmic de la regió. I això passa per poder aplicar el model de lliure comerç a Orient Mitjà, “on Israel jugui el paper d’EUA i Palestina el de Mèxic” - en paraules del propietari d’una de les indústries tèxtils més importants, durant una reunió d’empresaris israelians celebrada a Tel-Aviv el juny de 1999 -, la qual cosa és incompatible amb la sobirania del poble palestí. El govern d’Israel, braç dels empresaris israelians, és qui pot evitar amb la seva política qualsevol canvi en sentit contrari als seus interessos, ja que, com digué el mateix empresari israelià: “La nostra missió no és aconseguir la pau. La nostra missió és aconseguir diners”. I en aquest joc, no hi ha regles que valguin.
Què podem fer des d’aquíPerò davant aquest túnel, com podem actuar des de Catalunya a favor de la justícia en la resolució del conflicte àrab-israelià? En primer lloc, tenint clares les prioritats i implicacions de cadascuna de les parts del conflicte en cada moment, i a partir d’aquí, pressionant els nostres governs i els mitjans de comunicació, no consentint la doble moral, enfortint les campanyes per a la suspensió de l’Acord d’Associació entre Israel i la Unió Europea, guanyant l’opinió pública, implicant més col·lectius amb la causa, anant teixint xarxes de solidaritat amb Palestina, i en definitiva, alçant les nostres veus de denúncia davant aquesta guerra il·legítima i desigual, i mostrant el nostre compromís ferm i incansable amb una solució justa al conflicte.
