Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


divendres, 28 de juliol de 2006

NO ROTUNDO, A LA "LEY DE LA VERGÜENZA HISTÓRICA" DEL GOBIERNO ESPAÑOL

Como nos temíamos el Consejo de Ministros ha aprobado una proposición de Ley de la "Memoria Histórica y Democrática", contraria a los intereses de las víctimas del sangriento golpe militar que dio inicio a la guerra civil y a 40 años de un régimen totalitario fascista. Estamos frente a una propuesta de ley que no anula los consejos de guerra de la dictadura y que no es reparadora ni de las víctimas y sus familiares, ni de las instituciones y organizaciones represaliadas.



Despreciando el amplio y plural movimiento de recuperación de la memoria histórica y democrática del estado español, el Gobierno se pliega a los intereses de quienes fueron directa o indirectamente parte o cómplices de la brutal represión que sufrieron las nacionalidades y regiones del Estado español, durante la cruel dictadura fascista de Franco, una de las más brutales de la historia europea del siglo XX.



Es vergonzoso y reprobable que un gobierno progresista que, pese a la oposición de la derecha reaccionara y la jerarquía católica, ha avanzado en los derechos civiles; bajo el cual se han condenado a torturadores argentinos; cuya magistratura investiga crímenes contra los derechos humanos o por genocidio en otros países, haga oídos sordos a las resoluciones de Naciones Unidas o los informes de expertos sobre la imprescriptibilidad de los crímenes por genocidio y contra los derechos humanos, de la dictadura fascista.



Esta proposición de ley es un insulto a las víctimas de las masacres, exilio, tortura, esclavitud, deportación, cárcel, que sufrieron cientos de miles de republicanos y sus familias. Es una vejación a los miles y miles de luchadoras y luchadores en la clandestinidad contra el régimen fascista. Un régimen cuya propuesta "intelectual" y material era "extirpar hasta la raíz" la democracia y el republicanismo, es decir los ideales de igualdad, fraternidad y justicia social, así como eliminar los avances en el reconocimiento de los derechos de las nacionalidades y pueblos del estado español.



Exigimos al Gobierno la retirada de la Ley. Hacemos un llamamiento a la movilización de la sociedad civil. Hoy más que nunca, es necesaria la unidad para frenar esta afrenta a la memoria de los muertos y represaliados que lucharon por las libertades, los valores republicanos y la democracia.



COORDINADORA PER A LA MEMÒRIA HISTÒRICA I DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA



Entidades adheridas : Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació del Pont de la Llibertat de l´Hospitalet Antifranquista, Associació per al Memorial Democràtic dels Treballadors de la SEAT, Associació Enrique Lister, Col·lectiu d´Història de la CJC-Joventut Comunista, FREE, Associació Dones del 36, Foro para la Defensa de la Tercera Edad-Memòria Històrica, Fundació Pere Ardiaca, Historaula,Fundació l´Alternativa, Col·lectiu Gai i Lesbià-H2O.


dijous, 27 de juliol de 2006

Nota sobre l´acampada per la Pau

Des de les 12h del dia d’avui fins les 12h de divendres 28 de juliol, diverses organitzacions adherides a Aturem la Guerra havien organitzat a Plaça Sant Jaume una acampada per la pau a Orient Proper, amb el missatge unitari:



SOLIDARITAT AMB EL POBLE DE PALESTINA I EL LÍBAN!

PROU IMPUNITAT DE L´ESTAT D´ISRAEL!



Finalment, s’ha hagut de desconvocar, per raons diverses. Entre elles es compten la negativa inicial de l’Ajuntament a la proposta d’acció, i les fortes pressions polítiques davant la visita oficial del President del Govern José Luis Rodríguez Zapatero avui a les 12h a la Generalitat. Fruit d’aquesta oposició frontal a l’acampada, i l’amenaça que l’acció trascendís als mitjans, no com a expressió de recolzament a la solidaritat amb Palestina i el Líban, sinó per conflictes amb l’ordre públic, s’ha valorat d’abandonar, per ara, aquesta iniciativa. Ara bé, creiem que davant la gravetat de la situació a Orient Proper, especialment després de les últimes hores, donada la mort de quatre obsevadors internacionals de la ONU a la regió, caldria reformular quines són les prioritats, si les traves administratives, o bé les demostracions civils pacífiques en favor de la pau.



Tot i així, de 12h a 13h s’ha portat a terme una acció reivindicativa, on una cinquantena de persones han mostrat una pancarta amb el missatge anterior de solidaritat, a la sortida del President del Govern Espanyol del Palau de la Generalitat, enmig de crits de “No a la Guerra” . Finalment, segueix en peu la “cassolada” aquesta nit a les 20h, convocada per Aturem la Guerra a Plaça Sant Jaume pel mateix motiu així com noves iniciatives durant els propers dies.







A continuació us facilitem l´enllaç a com recull la notícia Europa Press:



Notícia Europa Press


diumenge, 23 de juliol de 2006

Més de 150 persones celebren el 70è aniversari del PSUC

Més de 150 persones van participar a l'acte commemoratiu organitzat per la Fundació Pere Ardiaca, a l'escenari on ara fa 70 anys es va fundar el PSUC.



A la Plaça Sant Josep Oriol, al Bar del Pi, s'aplegaren per l'aconteixement vàries generacions de lluitadors per la democràcia i el socialisme, entre els que cal destacar el Gregorio López Raimundo, Secretari General del PSUC en els 70 i Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, i la Soledad Real, durament represaliada per la seva militància antifeixista.



Va obrir l'acte en Celestino Sánchez, President de la Fundació Pere Ardiaca, que va voler destacar la importància de la tradició unitària des de la diversitat, que va fer del PSUC l'organització central de la lluita antifranquista. "Aquesta idea d'unitat dels treballadores i treballadores, i de les esquerres és necessària avui com ahir per fer possibles processos de transformació", va comentar. A més, va recordar la forma de fer política en els anys de la lluita anfifranquista, i que, segons ell, caldria recuperar. "Els i les militants del PSUC feiem política als clubs de futbol del barri, al treball i amb els amics. La política estava íntimament unida a la vida quotidiana", va dir. En darrer lloc, va voler fer esment a la concepció nacional oberta que es deu al PSUC, allò de que és català tot el que viu i treballa a Catalunya.



Per la seva banda, Josep Fontana va enfatitzar el paper dels militants de base, de la seva entrega a uns ideals de progrès i la contribució altruista a la millora de les condicions de vida de la majoria de la societat. "La història dels partits és la història dels seus militants, no, com estem acostumats, la dels dirigents", va postular.



Per últim, Miquel Caminal va afirmar durant la seva intervenció: "És necessari avui un subjecte polític que reprengui la labor de lluita pel socialisme, una societat d'homes lliures i iguals, que reculli el testimoni estroncat del projecte que va representar el PSUC".



L'acte va concloure amb un vermut fraternal mentre s'escoltava música, entre d'altres, de Raimon, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra.



Fundació Pere Ardiaca


dimarts, 18 de juliol de 2006


diumenge, 16 de juliol de 2006

Solidaritat amb el poble Palestí!

Des que el braç armat de Hamàs segrestà el passat 24 de juny el soldat israelià Gilad Shalid, Israel ha iniciat una guerra oberta contra Palestina, que més sembla una acció premeditada i una demostració de força, que no un atac improvisat pel rescat del soldat. Des d’aquell dia, vulnerant la Quarta Convenció de Ginebra i qualsevol legalitat internacional, les accions militars d’Israel a Palestina han provocat: la destrucció de la principal estació elèctrica de Gaza, que ha resultat en la pèrdua d’energia elèctrica per part del 80% de la població; el bombardeig d’escoles, cases de civils i edificis governamentals, provocant diverses baixes de civils palestins; la detenció de la majoria de líders de Hamàs en Cisjordània, entre els quals figuraven el sots-primer ministre, 7 membres més del Gabinet i més de 120 diputats del Moviment d’Alliberació Nacional; 200 palestins desplaçats de les seves cases per l’ofensiva militar al sud de Gaza; i, en definitiva, una situació de crisi humanitària extrema, a nivell de subministrament elèctric, d’aigua, d’aliments i de serveis sanitaris, que afecta a més de 150.000 llars palestines.



Mentrestant, el govern palestí de Hamàs ha mantingut la serenitat, intentant negociar el retorn del soldat israelià a canvi del retorn d’una part dels presos palestins a Israel, que en total sumen uns 9.000 - 450 dels quals són nens - i ha posat en evidència, amb l’apropament de les dues forces polítiques palestines d’Al Fatah i Hamàs per a la resolució d’aquest conflicte, que la situació de guerra civil que semblava que es respirava a Palestina no era tan evident com se’ns feia creure des dels mitjans de comunicació i Israel. Si més no, el segrest estudiat i executat pel braç armat de Hamàs ha aconseguit reforçar la unitat nacional en aquest sentit, la qual cosa suposa un pas important cap a la voluntat de negociació de la pau amb Israel des d’una visió més pragmàtica. Però Israel es nega a negociar el retorn de cap pres palestí, i pretén continuar unilateralment amb les accions militars per a, suposadament, recuperar el soldat israelià, encara que no som pocs els qui pensem que aquesta desproporcionada reacció militar no respon únicament a això, sinó que les veritables causes en són d’altres, lligades a la voluntat d’Olmert de destruir Hamàs, i d’impedir qualsevol negociació per la pau que impliqui les dues parts, després dels recents avanços positius que s’han donat a Palestina en pro de la superació de la forta competència entre Al Fatah i Hamàs.



Claus per a entendre l’actual incursió militar israeliana



En aquest sentit, no podem passar per alt que des que Hamàs va guanyar les eleccions democràticament al govern de l’ANP, Israel ha utilitzat tot tipus de mesures per a destruir-lo, com els suborns econòmics, les sancions contra l’ANP, l’actual aïllament a la franja de Gaza, la retenció d’imposts palestins per part de les autoritats israelianes, i el boicot polític internacional al govern elegit de forma legítima a les urnes. Davant el fracàs d’aquestes mesures, Israel ha optat per la via militar.



Tampoc podem passar per alt que des dels darrers anys, Israel sempre s’ha negat a reconèixer la OLP com a contrapart per a la pau, i que qualsevol moviment que la legitimi en la funció d’interlocutor aniria en contra de l’estratègia unilateral marcada per Israel, que pretén impedir l’existència d’un estat palestí independent i sobirà. De fet, com havíem avançat, durant aquests dies s’ha donat un apropament de postures entre la presidència de l’ANP, en mans d’Al Fatah, i el govern palestí, en mans de Hamàs, a partir de l’acceptació en comú del Pla de Presos, que incorpora les exigències d’Estats Units i Europa, i en què Hamàs reconeix per primera vegada l’Estat d’Israel segons les fronteres de 1967. Aquest fet convertiria Hamàs en soci potencial per a la pau amb Israel, possibilitaria la negociació des de la unitat de les principals forces polítiques de Palestina, i alhora faria perdre legitimitat a Olmert per a continuar amb el seu Pla unilateral de Convergència, per a la qual cosa no creiem que sigui casual que Israel decideixi ara iniciar una guerra oberta contra Palestina.



En tercer terme, tampoc podem passar per alt la celebració d’un referèndum, convocat pel president de l’ANP, Abu Mazen, previst pel 26 de juliol, i en el que es demana al poble palestí si està d’acord o en contra de la creació d’un estat palestí en els territoris de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est, ocupats per Israel durant la guerra de 1967, alhora que reconeix l’existència de l’estat d’Israel, això últim motiu de divisions internes importants entre les principals forces polítiques palestines fins fa poc, però que ara, després del Pla dels Presos, permetria encarar les negociacions de pau des del pes d’una legitimació per via de les urnes. Efectivament, Israel mai ha reconegut el contingut d’aquest referèndum, ja que aniria contra les pretensions unilaterals d’Olmert.



Reaccions occidentals davant la crisi



I davant la situació de guerra oberta i crisi a Palestina, les actituds de la majoria d’estats i d’òrgans de política internacional han estat unes de les més criticables, però no per això les menys previsibles, donada la doble moral que regeix la política internacional envers el conflicte àrab-israelià. Per un costat, la Unió Europea deslegitima el resultat de les darreres eleccions democràtiques palestines en què guanya HAMAS de forma majoritària, donat que està a la llista d’organitzacions terroristes de la Unió Europea, restringint per això les ajudes a Palestina, i per l’altra, mentre Israel segueix violant sistemàticament la legalitat internacional amb la continuïtat de l’ocupació, l’avanç del mur, l’expropiació de terres i el no reconeixement de les pròpies fronteres, els països occidentals augmenten el nombre d’ajuts econòmics a Israel i de relacions amb aquest, exemplificades en l’Acord de Lliure Comerç establert entre Israel i Europa i els EUA, amb el reconeixement que això implica.



L’actitud de l’estat espanyol no és diferent en aquest respecte, sinó que acata la política de fets consumats de la Unió Europea, i d’aquesta manera nega el problema tal qual és, que no és Hamàs o Al Fatah, sinó l’ocupació israeliana i la seva estratègia unilateral per a resoldre el conflicte atenent només als seus propis interessos. I és que la intenció d’aquells que es venen com aliats del procés de pau amb la “Fulla de Ruta” no és arribar a la pau, ja que un canvi en la correlació de forces en el conflicte àrab-israelià entraria en clara contradicció amb la seva política exterior i els seus interessos econòmics a la regió, de manera que els països occidentals segueixen donant armes i arguments a la política sionista, que aniquila la convivència pacífica a Palestina.



Els motius reals de l’ocupació i l’avançada militar d’Israel



Davant això, tampoc ens estranya que EUA hagi justificat els atacs israelians pel “dret d’Israel per a defensar-se”, i que el Consell de Seguretat de les Nacions Unides no hagi donat més resposta que el silenci. El silenci davant un conflicte asimètric, entre dues parts molt desiguals, una de les quals, Israel, té un Producte Interior Brut 20 vegades major al de tots els territoris de Palestina, i és un dels 10 primers importadors mundials d’armament, a diferència dels palestins. Però alhora, Israel depèn de les relacions comercials amb la majoria de territoris palestins per a mantenir el nivell d’ingressos de la seva burgesia, de la qual en depenen les autoritats israelianes de l’Ocupació. Aquest seria el motiu pel qual durant dècades han evitat que es desenvolupés a Palestina cap tipus d’indústria o negoci susceptible de fer competència a Israel, provocant així un gran augment de l’atur en els territoris ocupats, i obligant la meitat dels palestins a treballar en condicions laborals pèssimes a Israel, i subcontractant fàbriques palestines, mentre aquests havien d’importar tots els productes manufacturats des d’Israel per a poder sobreviure. Per això, si fos el cas, la independència de Palestina provocaria la pèrdua total dels mercats de Gaza i Cisjordània, i amb això grans pèrdues per als empresaris israelians en la construcció, hotels, importacions i manufactura, que només mantenint l’ocupació s’aconseguirien evitar. A part, les zones ocupades per Israel, a Gaza i Cisjordània (hipotètic futur estat palestí), permeten el control d’una part important dels recursos hídrics de la conca del riu Jordà, els quals són vitals per a proveir d’aigua els agricultors, les indústries, els serveis i el consum domèstic dels israelians, sobretot tenint en compte l’escassetat de recursos hídrics en la zona. Això fa que l’administració i gestió de l’aigua es converteixin en una qüestió geoestratègica de dimensions de seguretat nacional, i essencial per al creixement econòmic del país, motiu pel qual Israel tampoc permet en aquest sentit la pèrdua de control sobre les zones ocupades.



D’aquesta manera, és evident que la impossibilitat d’arribar a uns acords de pau va més enllà del segrest d’un soldat israelià, sinó que va lligada als interessos de la classe empresarial israeliana, que pretén perfilar-se com el poder econòmic de la regió. I això passa per poder aplicar el model de lliure comerç a Orient Mitjà, “on Israel jugui el paper d’EUA i Palestina el de Mèxic” - en paraules del propietari d’una de les indústries tèxtils més importants, durant una reunió d’empresaris israelians celebrada a Tel-Aviv el juny de 1999 -, la qual cosa és incompatible amb la sobirania del poble palestí. El govern d’Israel, braç dels empresaris israelians, és qui pot evitar amb la seva política qualsevol canvi en sentit contrari als seus interessos, ja que, com digué el mateix empresari israelià: “La nostra missió no és aconseguir la pau. La nostra missió és aconseguir diners”. I en aquest joc, no hi ha regles que valguin.



Què podem fer des d’aquí



Però davant aquest túnel, com podem actuar des de Catalunya a favor de la justícia en la resolució del conflicte àrab-israelià? En primer lloc, tenint clares les prioritats i implicacions de cadascuna de les parts del conflicte en cada moment, i a partir d’aquí, pressionant els nostres governs i els mitjans de comunicació, no consentint la doble moral, enfortint les campanyes per a la suspensió de l’Acord d’Associació entre Israel i la Unió Europea, guanyant l’opinió pública, implicant més col·lectius amb la causa, anant teixint xarxes de solidaritat amb Palestina, i en definitiva, alçant les nostres veus de denúncia davant aquesta guerra il·legítima i desigual, i mostrant el nostre compromís ferm i incansable amb una solució justa al conflicte.


dissabte, 15 de juliol de 2006

Comunicat del Partit dels Comunistes de Catalunya davant la invasió del Líban per part de l´exércit israelià.

El PCC condemna la intervenció de l’exèrcit d’Israel contra les poblacions civils de Gaza i el Líban, i que ha suposat fins ara la mort de més de 100 persones. Com sempre les principals víctimes són les poblacions que menys tenen a veure amb els homes de la guerra: treballadors, civils, menors i persones

grans, així com els joves reclutes. Aquest atac, que no es pot qualificar d’altra manera que de terrorisme d’estat, és reprovable des de qualsevol perspectiva d’anàlisi, cal tenir present que els problemes a l’Orient Mitjà poden desencadenar un conflicte internacional obert.



L’orientació política del govern palestí, sortit d’unes eleccions democràtiques, no justifica el silenci de la Unió Europea davant els atacs de l’exercit israelià a la població palestina. Aquesta actitud és immoral, i políticament reprovable. L’atac d’Israel al Líban suposa un alt risc d’internacionalització del conflicte a la

regió davant el qual la passivitat de la UE i de la comunitat internacional és una greu irresponsabilitat i una mostra de connivència.



La imposició de condicions al nou executiu palestí per part d’un altre Estat, així com, l’agressió a una nació sobirana i independent com és el Líban, constitueix un acte de guerra desequilibrat i desproporcionat, que agreuja encara més la

desolació i desprotecció de les principals víctimes.

El PCC reafirma el seu compromís d’una banda de lluitar pel dret a l’existència de l’Estat Palestí, en favor de la pau i la convivència pacífica, i d’altra banda en contra de les agressions sionistes, contra la violència i els atacs, especialment els que es dirigeixen a la població civil, als quals volem fer arribar la nostra

solidaritat.



El PCC se suma a la convocatòria de concentració feta per la Plataforma Aturem la Guerra i la comunitat Palestina el 20 de juliol, a les 20 hores a la Plaça de Sant Jaume sota els lemes “Aturem la masacre contra el poble palestí i l’invasió al Líban, Prou impunitat de l’Estat d’Israel, Prou passivitat dels nostres governs.



Partit dels Comunistes de Catalunya

Barcelona 14/07/2006


dilluns, 10 de juliol de 2006

Les Raons de Corea del Nord

Las razones de Corea del Norte



Pascual Serrano

Rebelión

La comunidad internacional, arrastrada por la capacidad de sembrar la psicosis de las grandes potencias y los medios de comunicación, se encuentra angustiada por el lanzamiento de misiles de largo alcance por Corea del Norte. Se plantea que podrían alcanzar todo el territorio japonés, Hawai y Guam, Alaska e incluso la costa oeste de Estados Unidos.



No se trata tanto de defender o rechazar esas pruebas como de intentar comprender qué mueve a este país a ese alarde militar.



El gobierno norcoreano lleva más de diez años utilizando su capacidad nuclear y balística como moneda de cambio y negociación ante EEUU. Ahora lo hace, afirma, para presionar, contra las sanciones económicas impuestas en octubre de 2005 a varias instituciones financieras norcoreanas sospechosas de lavado de dinero.



Desde mayo de 1993 cuando Corea del Norte lanzó un misil balístico de prueba de medio alcance tipo Rodong que cae en el Mar de Japón, el tira y afloja, y la firma o rechazo de compromisos por parte del gobierno de Pyongyang han sido constantes.



Como es sabido, sólo los cinco miembros permanentes del Consejo de Seguridad de la ONU, Estados Unidos, Rusia, Reino Unido, Francia y China, tienen legalmente armas nucleares y han realizado pruebas con ellas. Es evidente que se trata de una situación desequilibrada y humillante para el resto de la comunidad internacional.



Más todavía si a partir de la creación del Tratado de No Proliferación Nuclear (TNP) en 1968, estos cinco grandes se comprometieron a abogar por el desarme y a erigirse en garantes de que el resto no pudiera tener la bomba atómica. A pesar de ello, varios países han desarrollado posteriormente armas nucleares, fundamentalmente Pakistán, la India e Israel, ninguno de ellos firmantes del TNP. El doble rasero de EEUU ha quedado de nuevo en evidencia tras la firma hace pocos días de un acuerdo nuclear con la India por el que le ayudará a desarrollar un programa nuclear de uso civil. Cínicamente, EEUU ha afirmado que este “programa restringirá la posible proliferación nuclear”. Todo esto mientras la Administración Bush vende 36 aviones F-16 a Pakistán, con quien la India mantiene un grave conflicto fronterizo que amenaza con una guerra atómica. En cambio, para la investigación nuclear con fines pacíficos de Irán se reserva la consideración de amenaza para la paz mundial.



Es evidente que esa hipocresía de Estados Unidos y sus corifeos europeos deslegitiman sus indignaciones en nombre de la paz. Las declaraciones de Condolezza Rice al día siguiente del lanzamiento de los mísiles, afirmando que las conversaciones sostenidas entre seis países (los cinco miembros permanentes del Consejo de Seguridad mas Japón) respecto a la crisis norcoreana son el único foro para tratar los efectos de la prueba de misiles, son otra muestra de desprecio a la comunidad internacional.



La pregunta es qué pretende el gobierno de Pyongyang con estos alardes armamentísticos que no son nuevos. Sin duda algo ha aprendido Corea del Norte de la experiencia iraquí y la política de Bush, y es que, no disponer de armas de destrucción masiva no garantiza que no te vayan a invadir. Es más, ha entendido que su mejor seguro ante una agresión “preventiva” una vez que te han catalogado como miembro del eje del mal, es disponer de armas nucleares y misiles de largo alcance apuntado hacia EEUU y Japón, y cuanto más fuerte lo digas, mejor.



De modo que aquí tenemos otra triste consecuencia de la política guerrerista de Bush, la lección aprendida de algunos sobre lo rentable de rearmarse y la inutilidad de aceptar inspecciones, concesiones y negociaciones diplomáticas. Al fin y al cabo, si las Naciones Unidas fueron ignoradas por Estados Unidos para decidir atacar a Iraq, por qué merecerían ser respetadas ahora por Corea del Norte, habrá pensado Pyongyang.



www.pascualserrano.net