Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


dissabte, 30 de setembre de 2006

Acte d’inici de curs al Campus Diagonal

El passat dia 28 de setembre el col•lectiu universitari del Campus Diagonal vam organitzar una xerrada i un dinar amb el lema “1936-39, te´n recordes?” per fer un acte de justícia: recuperar la memòria històrica.



L´acte va consistir en una xerrada a la facultat de dret sobre la llei per la memòria històrica. El ponent fou Àlvaro Fernandez (vicepresident de la Coordinadora per la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya), que ens va exposar els motius que han portat els diferents col•lectius i associacions que treballen en aquest camp, a oposar-se a la llei aprovada pel govern espanyol. El dinar posterior a la xerrada va funcionar molt bé, i, tot i que el temps no va ajudar gaire (com sempre!), va ser festiu i molta gent es va mostrar interessada per l’excursió a la Batalla de l’Ebre que la Joventut Comunista organitza del 12 al 15 d’octubre.



Amb aquesta activitat, des del col•lectiu del Campus Diagonal preteníem recuperar una part de la memòria oblidada per molta gent i que es bàsica per entendre el nostre present. També volíem fer veure que els i les joves de la universitat tenen un lloc on lluitar per les seves idees i construir un altre món.


dilluns, 25 de setembre de 2006

Rubianes som tots i totes!

Aquesta era la consigna de la pancarta que el passat dissabte 23 de setembre, la CJC-Joventut Comunista desplegava al Teatre Zorrilla de Badalona en què es representava l’obra de Pepe Rubianes “Lorca eran todos”.



A les 18.30h, 20 joves es trobaven a les portes del teatre per repartir fulls amb la icona de la manca de llibertat d’expressió perquè tothom l’aixequés i participés, juntament amb un escrit de rebuig davant els fets que han desembocat en la suspensió de l’obra a Madrid. Es denunciava “la censura exercida pel PP contra una obra antifranquista”; es denunciava “que a l’Espanya del 2006 encara es pateixen represàlies per expressar opinions polítiques”; i, sobretot, es recolzava “en Pepe Rubianes i la gira de la seva obra reivindicant la llibertat d’expressió”.



L’obra es va dur a terme amb normalitat; una obra que simplement diu les coses pel seu nom, que simplement pretén explicar un moment de la història de tots i de totes que alguns pretenen que oblidem. En finalitzar, es va desplegar la pancarta, davant el clar recolzament del públic i dels actors i les actrius. Tot plegat, una demostració que no volem “censura mai més” i que diem “sí a la llibertat d’expressió!”


"Populista", desqualificació de moda

El Periodico de Catalunya, 18 de setembre, 2006



José Manuel Fajardo // Escriptor




No hi ha res més irresistible i fatal que un lloc comú: té tots els requisits del prejudici, però adornat amb la unanimitat de l´opinió pública, aquella que dóna per bona i certa una idea més enllà de qualsevol anàlisi o prova contrastada. Fins i tot malgrat les proves que puguin desmentir-la. Un lloc comú per excel.lència de part de la intel.lectualitat benpensant d´avui dia és qualificar de "populistes" polítics de l´Amèrica Llatina, com Hugo Chávez i Evo Morales. El qualificatiu precedeix l´argumentació com un herald apocalíptic i eximeix qui l´utilitza de l´obligació d´argumentar. Aquests polítics són populistes perquè ho són i només cal sentir-los parlar per estar-ne segur. Tota una declaració de fe en les aparences.





Mario Vargas Llosa, que és dels pocs que ha argumentat aquest lloc comú, desqualifica Morales per "racista" i Chávez per "militarot colpista". Més mandrosos intel.lectualment, altres han insistit en comentaris sobre el famós jersei que vestia Morales, més propis d´una reunió de senyores del madrileny barri de Salamanca que d´escriptors i periodistes. I, filant encara més prim, els que des de l´esquerra han defensat a Europa el dret dels dos dirigents a tenir polítiques alternatives se´ls ha titllat de paternalistes o fins i tot de nostàlgics de l´estalinisme. Exemples del doble barem amb què es mesuren les coses d´Amèrica.

Més enllà de l´acord o desacord amb les polítiques que han emprès els presidents electes de Bolívia i Veneçuela, crida l´atenció el menyspreu irritat amb què se´ls critica. En la base d´aquest discurs crític predominant hi ha la negativa a acceptar-los com a membres en peu d´igualtat de la comunitat política iberoamericana. Ho són de fet (els seus països participen en organismes internacionals), però sota sospita, com si fossin indesitjables que s´han colat subreptíciament, amb les seves males maneres i un aspecte vulgar, en un elegant club de gent d´ordre.

I aquí el llenguatge resulta revelador. Si un la busca als diccionaris, la paraula populisme es defineix com a "tendència a prestar especial atenció al poble i a tot allò que s´hi refereix", i també com a "actitud del que defensa els interessos del poble amb la intenció d´atraure el seu suport per tal d´aconseguir poder". En els dos casos, amb sentit menyspreador.



PRESTAR atenció al poble està mal vist; tota una paradoxa en unes societats democràtiques que afirmen que el poder resideix en la sobirania popular. El poble és, doncs, teòricament sobirà, però indesitjable com a protagonista. És poble quan es tracta de legitimar el poder, però se´l considera com a populatxo (que és la paraula que s´amaga darrere l´ús del terme populista com a desqualificació) si algú se´n preocupa especialment. Una curiosa nova versió del principi de l´absolutisme decimonònic que es podria reformular com tot en nom del poble, però sense el poble.

Aquest tuf classista, que impregna l´ús del terme populista, es percep també en discursos com els de bona part de l´oposició veneçolana, que acusa el Govern de Chávez de comprar el vot dels més pobres amb mesures demagògiques de l´estil de fer operar gratuïtament a Cuba els que pateixen greus malalties oculars. Sembla clar que, per certa gent, el que han de fer els pobres és quedar- se a casa seva amb la seva ceguesa, disfrutant de la misèria secular en què viuen, i deixar-se de votar els que tan malintencionadament solucionen els seus problemes. I no deixa de sorprendre tant èmfasi en la demagògia dels líders bolivià i veneçolà, quan la retòrica de la classe política a tot Llatinoamèrica es caracteritza, tant si és d´esquerres com de dretes, per la grandiloqüència.



PER UNA ALTRA part, els que es mofen de Chávez i Morales concedeixen a cada expressió dels dos dirigents un valor absolut en la mesura que relativitzen els actes dels que se´ls oposen. Si Chá- vez fa servir una retòrica revolucionària, donen per fet que es tracta d´un dictador, mentre que l´oposició veneçolana, que va organitzar un cop d´Estat contra el Govern elegit, passa a ser presentada com a víctima de la més extraordinària dictadura que han vist mai els temps, l´única en què la immensa majoria dels mitjans de comunicació estan en mans d´una oposició que, a més a més, gaudeix d´estatut legal.



No hi ha dubte que l´Amèrica Llatina té l´assignatura pendent del repartiment mínimament just de la riquesa. Morales i Chávez han pres mesures que ja donen beneficis palpables, com l´alfabetització a Veneçuela. Però si és necessari criticar els riscos d´aquestes polítiques, la seva desqualificació apocalíptica --encara que vestida de discurs democràtic-- no revela sinó l´actitud intolerant de qui la utilitza. Avui es critica sense pietat els règims de partit únic, però es tracta d´imposar un règim internacional de sistema econòmic i social únic. Acceptar que altres polítiques són possibles seria una bona manera de contribuir a assentar efectivament la democràcia a l´Amèrica Llatina.


dilluns, 18 de setembre de 2006

CONCENTRACIÓ HOMENATGE A LES DONES ASSASSINADES - 18S

Com un degoteig constant anem afegint noms de dona a una llista escrita des del dolor i el silenci. Un silenci que eixorda les orelles, envaeix les parets i les pròpies entranyes dintre la immensa solitud d’una llar curulla de renúncies fetes en nom de l’amor. Una llar que s’ha convertit, però, en una autèntica presó.



Les dones estimem molt els nostres, tot i que –sovint- estimar no ens suposi més que un cúmul de sacrificis callats que ningú, sinó nosaltres mateixes, en coneixem la transcendència i beneficis que en reben els éssers estimats. La nostra capacitat de sacrifici és molt gran, i totes l’hem hagut de posar a prova en nombroses ocasions: és que... sense nosaltres no s’aguanta la vida. Però què és l’amor, què és la vida?.



Les dones no sols donem vida sinó que, encara que no ens ho acabem de creure, som “font de vida”, per molt que alguns insisteixin en voler-nos fer creure que hem de beure del que diuen els demés... com si nosaltres no tinguéssim veritat pròpia.



Tard o d’hora, però, conscients dels nostres drets, els que hem hagut d’arrancar d’un passat que ens els negava, arriba un dia que despertem i ens descobrim. I si volem apostar per nosaltres mateixes ho hem de dur a terme amb discreció, gairebé com si d’un secret es tractés, no fos cas que les persones que estimem es sentissin inferiors...



I ho vivim per dintre, sense gosar comunicar-ho a les persones que ens envolten. Ens assalta el dubte de si ens entendran, no sigui que pensin que tot d’una ens hem tornat boges. Per això –sovint- preferim continuar callant i passar desapercebudes...



Un dia una amiga, o potser la nostra veïna, ha decidit “sortit de l’armari” i explicar-nos el drama que ha portat callat tan de temps. Acudeix a algun centre d’informació i decideix fer els tràmits necessaris per tal d’assolir la separació, el divorci, l’acord per la guarda i custòdia dels fills o bé repartir el patrimoni familiar acumulat en el temps que ha durat la vida en comú. La llei la protegirà, pensa...



Nosaltres, si la podem acompanyar, segurament ens sentirem impotents davant tanta injustícia i dolor, però li farem costat i, amb ella, seguirem l’autèntic laberint d’humiliació i vergonya que li suposa haver d’explicar a persones estranyes els episodis de vida personal que l’han obligat a prendre aquesta decisió.



Però les lleis no la protegeixen, com desitjaríem, de les amenaces ni de l’assetjament constant per part de qui es creu que les dones han d’estar al seu servei nit i dia. Malgrat es facin el valent, en la realitat ells tenen tota la feblesa del ser “depenent” que ha volgut anul·lar les dones fortes per tal de poder mantenir el seu “ego” de superioritat. I arriba un dia que no pot suportar que, qui fins llavors l’ha alimentat de la font que li ha estat donant vida, li digui prou, i es desespera de constatar que la seva dona pugui sobreviure i sortir-se’n sola, sense ell...



Massa dones s’han quedat pel camí en aquesta sagnant singladura: és hora ja que parlin tots els silencis per la llarga nit de tots els seus dies...



Plegades ens trobem, ens comuniquem, establim complicitats de dones i descobrim la força que ens dóna relacionar-nos les unes amb les altres, confiar en nosaltres mateixes i prendre el bitllet del viatge per la vida des d’una altra perspectiva, aquella que és capaç de llegir el pensament i observar, a través de la mirada, tot allò que ens preocupa i ens fa bategar.



Per fi hem descobert que estimar no és dir a tot que sí, que saber dir que “no” pot ser també un gran acte d’amor, envers una mateixa i envers les persones que estimem. Els comportaments es transmeten, i el nostre “no” és la gran aportació que fem per l’eradicació de les relacions personals basades en la imposició de la força sense la raó i la negació de llibertat que suposa la violència.



La violència vers les dones no s’afronta perpetuant un victimisme des d’actituds paternalistes de tutela que ens continuen fent dependents. Per això ens calen espais i recursos d’intercanvi i de trobada per establir les complicitats pròpies de les dones, amb el suport necessari per alliberar-nos de totes les dependències.



És hora ja d’exigir a la societat que respongui també a les necessitats de les dones per tal de, sense les servituds afegides d’haver d’assumir tasques deficitàries dels serveis públics, puguem desenvolupar tot el potencial creatiu i constructiu de la nostra ancestral aportació a la vida quotidiana, que tanta falta fa. És la saviesa de l’experiència, el bagatge que no ha travessat el llindar de l’espai públic com perquè pugui ser tingut en compte en les lleis que regulen el funcionament de la societat.



I hem de fer-ho, plegades, convençudes que anirem trobant les maneres de fertilitzar una societat estèril en sensibilitat i valors humans per una autèntica, i no falsament hipòcrita: defensa de la vida.



TRENQUEM EL SILENCI!!!!!!!!!



Barcelona, 18 de setembre de 2006.

Text escrit i llegit per Maribel Nogué


dimecres, 13 de setembre de 2006

És català qui viu i treballa a Catalunya!

És català qui viu i treballa a Catalunya!





En el darrer any hi ha hagut un fort debat polític sobre els drets nacionals del poble català, que ha portat, entre d’altres coses, a l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya i a la fi prematura del primer govern progressista des de la Guerra Civil Espanyola. Malauradament, aquest debat no ha aconseguit involucrar tota la ciutadania, i ha estat utilitzat en més d’una ocasió per alguns partits amb fins merament electoralistes. Des de la Joventut Comunista, volem dir-hi la nostra.





Per l’esquerra catalanista



No podem entendre els intents de contraposar drets socials i drets nacionals, per part d’alguns sectors de l’esquerra. El dret d’un poble a exercir el seu autogovern i a poder decidir lliurement el seu futur, a més d’una eina per millorar les condicions de vida de la majoria de la població, no són més que una exigència bàsica de democràcia. La mateixa Declaració Universal dels Drets Humans, estableix el “dret a l’autodeterminació de totes les nacions”.



Quan els i les comunistes parlem de nació, ens referim a una societat amb una estructura productiva i econòmica diferenciada, que va acompanyada d’una formació social i cultural pròpia. És en aquest sentit que sempre hem defensat que Catalunya és una nació i que, per tant, aquesta representa l’àmbit autònom en què desenvolupem el nostre projecte de transformació dins el conjunt de pobles de l’Estat Espanyol.



D’altra banda, sabem que l’Estat Espanyol té una anomalia respecte de la resta de països del seu entorn i és que no té una dreta democràtica, sinó de matriu feixista. Aquesta situació és conseqüència del fet que la classe social a la qual representa el Partit Popular és la mateixa oligarquia parasitària i especuladora que va ser la base de la dictadura franquista. Aquests sectors econòmics, tenen un fort caràcter centralista, perquè aquesta és la manera en què estructuren la seva activitat, de manera que l’avenç en l’autogovern de Catalunya -i d’altres pobles de l’Estat -, els suposa una pèrdua de poder i representa un avenç en la lluita de classes, per tal de proposar-nos objectius més ambiciosos.





Pel catalanisme d’esquerres



Al mateix temps, però, el discurs identitari buit de contingut no ens serveix. No ens serveix que en nom de Catalunya, es defensin els interessos de la burgesia catalana, com s’ha fet durant vint-i-cinc anys de govern de Convergència i Unió. No ens serveix l’autogovern, si significa passar del buròcrata de Madrid al de Barcelona, sinó si significa apropar realment les preses de decisió a la ciutadania.



Resulta obvi que Catalunya necessita d’un finançament suficient per al seu desenvolupament econòmic, però aquest ha de servir per resoldre el nostre dèficit social, que en matèria de salut, educació o habitatge -per citar-ne alguns exemples- ens situa a la cua de la Unió Europea. No ens cal obtenir més control sobre els nostres recursos, si només se’n beneficien els sectors privilegiats.



Apostem pel catalanisme popular, el que defensa les classes treballadores, els joves i tots els col·lectius que són víctima d’alguna explotació o discriminació. Perquè entenem el ser català com quelcom vinculat a la ciutadania i no a la procedència, la llengua que es parla o la sang. No és casual, que el nacionalisme conservador, quan parla de nació, ho faci sempre en un sentit territorialista del terme. Les esquerres ho fem posant sempre l’accent en el poble, en les persones.

I tampoc no és casual que sigui precisament aquest nacionalisme conservador el que ha posat el crit al cel, davant la proposta d’extensió del dret de vot a les persones immigrades, exigint “certificats de catalanitat”.



Per a nosaltres, és català qui viu i treballa a Catalunya, tal i com deia el PSUC i tots els catalans i catalanes han de tenir els mateixos deures i els mateixos drets.





Ens hi juguem molt



En els darrers mesos hem aconseguit alguns avenços, gràcies al nou Estatut. Encara queden qüestions pendents tant pel que fa a drets, com finançament o competències de la mateixa manera que segueix faltant el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Per tant, no creiem que la lluita pels nostres drets democràtics hagi acabat.



Però igual d’important que treballar per poder anar més enllà del que permet la correlació de forces actual, és assegurar-nos que es desplegui tot el que té de progressista el nou Estatut: que es concreti la bilateralitat entre Catalunya i l’Estat, per avançar cap a una federalització d’aquest últim, i, sobretot, que la Carta de Drets i Deures no sigui paper mullat. Ara és l’hora de garantir el dret a un treball digne, a un habitatge, a una educació de qualitat. Els i les joves avisem que o se’ns garanteix d’una vegada el nostre dret a emancipar-nos, o els problemes que patim començaran a tenir conseqüències estructurals per al País.



Creiem que per avançar en aquesta línia són necessàries dues coses’ En primer lloc, un govern catalanista i d’esquerres, que prengui nota dels encerts i els errors de la primera experiència viscuda i que desenvolupi les potencialitats del nou Estatut. En segon lloc, i completament indestriable del primer, les forces d’esquerres, polítiques i socials, hem de fer una aposta convençuda per la mobilització unitària a favor del desplegament d’un programa progressista; aquesta ha estat l’assignatura pendent durant els darrers tres anys. Els treballadors, els joves, les capes populars d’aquest País, ens mereixem una segona oportunitat i caldrà que l’aprofitem.





CJC-Joventut Comunista

11 de setembre de 2006


divendres, 8 de setembre de 2006

Davant el neofranquisme: "Rubianes, solamente"

Des de la Joventut Comunista volem expressar el nostre més enèrgic rebuig cap als fets que han desembocaten la suspensió de la representació de l´obra "Lorca eran todos" de Pepe Rubianes, al Teatro Español de Madrid.



Ens sembla molt preocupant que en un Estat que es pretén democràtic, persisteixin encara amb tanta força, actituds reaccionàries i intolerants. La qüestió, però, esdevé especialment greu quan les mateixes institucions que haurien d´actuar fermament per aturar aquests actes, són les primeres a retallar la llibertat d´expressió, en forma de passivitat i, fins i tot, de veto. Això és el que ha passat amb l´Ajuntament i l´Alcalde de Madrid.



Com que els fets parlen per sí­ mateixos, us convidem, senzillament, a enviar el següent correu electrònic a



l´Alcalde de Madrid, Alberto Ruí­z Gallardón cestudios@munimadrid.es i la seva regidora de les Arts, Alicia Moreno cgartes@munimadrid.es.







Respetable Alcalde/Concejala de las Artes.



Tras conocer la noticia de la decisión del señor Pepe Rubianes de suspender la representación “Lorca eran todos” que iba a tener lugar en el Teatro Español de Madrid, me veo obligado a transmitirle mi más profunda indignación.



Encuentro altamente preocupante que desde el Ayuntamiento no se haya actuado decididamente para poner fins a las actitudes violentas y las amenazas, al actor y a los trabajadores del teatro, pero me parecen todavía más graves las palabras pronunciadas el pasado jueves, 7 de septiembre, por el Alcalde, que anunciaban que “no va a haber ninguna contratación ni actuación del seño Rubianes”.



Se trata, en mi opinión, de un veto completamente inaceptable, por parte de una Institución democràtica que debería ser firme defensora de la libertad de expresión. Déjeme añadir, además, que lo considero un acto de hipocresía política. No es difícil imaginar el revuelo político que se hubiera originado, si una actuación y un clima de crispación similares, se hubieran producido desde otra sensibilidad política; pongamos, por ejemplo, la del nacionalismo vasco.



Por todas estas razones, les exhorto a situarse en los cauces democráticos del Estado de Derecho, condenando enérgicamente lo acaecido y poniendo todos los medios a su disposición para que el seño Rubianes pueda, en pleno ejercicio de su libertad de expresión, llevar a cabo la obra, tal y como tenía previsto.