Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


Com un degoteig constant anem afegint noms de dona a una llista escrita des del dolor i el silenci. Un silenci que eixorda les orelles, envaeix les parets i les pròpies entranyes dintre la immensa solitud d’una llar curulla de renúncies fetes en nom de l’amor. Una llar que s’ha convertit, però, en una autèntica presó.



Les dones estimem molt els nostres, tot i que –sovint- estimar no ens suposi més que un cúmul de sacrificis callats que ningú, sinó nosaltres mateixes, en coneixem la transcendència i beneficis que en reben els éssers estimats. La nostra capacitat de sacrifici és molt gran, i totes l’hem hagut de posar a prova en nombroses ocasions: és que... sense nosaltres no s’aguanta la vida. Però què és l’amor, què és la vida?.



Les dones no sols donem vida sinó que, encara que no ens ho acabem de creure, som “font de vida”, per molt que alguns insisteixin en voler-nos fer creure que hem de beure del que diuen els demés... com si nosaltres no tinguéssim veritat pròpia.



Tard o d’hora, però, conscients dels nostres drets, els que hem hagut d’arrancar d’un passat que ens els negava, arriba un dia que despertem i ens descobrim. I si volem apostar per nosaltres mateixes ho hem de dur a terme amb discreció, gairebé com si d’un secret es tractés, no fos cas que les persones que estimem es sentissin inferiors...



I ho vivim per dintre, sense gosar comunicar-ho a les persones que ens envolten. Ens assalta el dubte de si ens entendran, no sigui que pensin que tot d’una ens hem tornat boges. Per això –sovint- preferim continuar callant i passar desapercebudes...



Un dia una amiga, o potser la nostra veïna, ha decidit “sortit de l’armari” i explicar-nos el drama que ha portat callat tan de temps. Acudeix a algun centre d’informació i decideix fer els tràmits necessaris per tal d’assolir la separació, el divorci, l’acord per la guarda i custòdia dels fills o bé repartir el patrimoni familiar acumulat en el temps que ha durat la vida en comú. La llei la protegirà, pensa...



Nosaltres, si la podem acompanyar, segurament ens sentirem impotents davant tanta injustícia i dolor, però li farem costat i, amb ella, seguirem l’autèntic laberint d’humiliació i vergonya que li suposa haver d’explicar a persones estranyes els episodis de vida personal que l’han obligat a prendre aquesta decisió.



Però les lleis no la protegeixen, com desitjaríem, de les amenaces ni de l’assetjament constant per part de qui es creu que les dones han d’estar al seu servei nit i dia. Malgrat es facin el valent, en la realitat ells tenen tota la feblesa del ser “depenent” que ha volgut anul·lar les dones fortes per tal de poder mantenir el seu “ego” de superioritat. I arriba un dia que no pot suportar que, qui fins llavors l’ha alimentat de la font que li ha estat donant vida, li digui prou, i es desespera de constatar que la seva dona pugui sobreviure i sortir-se’n sola, sense ell...



Massa dones s’han quedat pel camí en aquesta sagnant singladura: és hora ja que parlin tots els silencis per la llarga nit de tots els seus dies...



Plegades ens trobem, ens comuniquem, establim complicitats de dones i descobrim la força que ens dóna relacionar-nos les unes amb les altres, confiar en nosaltres mateixes i prendre el bitllet del viatge per la vida des d’una altra perspectiva, aquella que és capaç de llegir el pensament i observar, a través de la mirada, tot allò que ens preocupa i ens fa bategar.



Per fi hem descobert que estimar no és dir a tot que sí, que saber dir que “no” pot ser també un gran acte d’amor, envers una mateixa i envers les persones que estimem. Els comportaments es transmeten, i el nostre “no” és la gran aportació que fem per l’eradicació de les relacions personals basades en la imposició de la força sense la raó i la negació de llibertat que suposa la violència.



La violència vers les dones no s’afronta perpetuant un victimisme des d’actituds paternalistes de tutela que ens continuen fent dependents. Per això ens calen espais i recursos d’intercanvi i de trobada per establir les complicitats pròpies de les dones, amb el suport necessari per alliberar-nos de totes les dependències.



És hora ja d’exigir a la societat que respongui també a les necessitats de les dones per tal de, sense les servituds afegides d’haver d’assumir tasques deficitàries dels serveis públics, puguem desenvolupar tot el potencial creatiu i constructiu de la nostra ancestral aportació a la vida quotidiana, que tanta falta fa. És la saviesa de l’experiència, el bagatge que no ha travessat el llindar de l’espai públic com perquè pugui ser tingut en compte en les lleis que regulen el funcionament de la societat.



I hem de fer-ho, plegades, convençudes que anirem trobant les maneres de fertilitzar una societat estèril en sensibilitat i valors humans per una autèntica, i no falsament hipòcrita: defensa de la vida.



TRENQUEM EL SILENCI!!!!!!!!!



Barcelona, 18 de setembre de 2006.

Text escrit i llegit per Maribel Nogué