El Periodico de Catalunya, 18 de setembre, 2006
José Manuel Fajardo // EscriptorNo hi ha res més irresistible i fatal que un lloc comú: té tots els requisits del prejudici, però adornat amb la unanimitat de l´opinió pública, aquella que dóna per bona i certa una idea més enllà de qualsevol anàlisi o prova contrastada. Fins i tot malgrat les proves que puguin desmentir-la. Un lloc comú per excel.lència de part de la intel.lectualitat benpensant d´avui dia és qualificar de "populistes" polítics de l´Amèrica Llatina, com Hugo Chávez i Evo Morales. El qualificatiu precedeix l´argumentació com un herald apocalíptic i eximeix qui l´utilitza de l´obligació d´argumentar. Aquests polítics són populistes perquè ho són i només cal sentir-los parlar per estar-ne segur. Tota una declaració de fe en les aparences.
Mario Vargas Llosa, que és dels pocs que ha argumentat aquest lloc comú, desqualifica Morales per "racista" i Chávez per "militarot colpista". Més mandrosos intel.lectualment, altres han insistit en comentaris sobre el famós jersei que vestia Morales, més propis d´una reunió de senyores del madrileny barri de Salamanca que d´escriptors i periodistes. I, filant encara més prim, els que des de l´esquerra han defensat a Europa el dret dels dos dirigents a tenir polítiques alternatives se´ls ha titllat de paternalistes o fins i tot de nostàlgics de l´estalinisme. Exemples del doble barem amb què es mesuren les coses d´Amèrica.
Més enllà de l´acord o desacord amb les polítiques que han emprès els presidents electes de Bolívia i Veneçuela, crida l´atenció el menyspreu irritat amb què se´ls critica. En la base d´aquest discurs crític predominant hi ha la negativa a acceptar-los com a membres en peu d´igualtat de la comunitat política iberoamericana. Ho són de fet (els seus països participen en organismes internacionals), però sota sospita, com si fossin indesitjables que s´han colat subreptíciament, amb les seves males maneres i un aspecte vulgar, en un elegant club de gent d´ordre.
I aquí el llenguatge resulta revelador. Si un la busca als diccionaris, la paraula populisme es defineix com a "tendència a prestar especial atenció al poble i a tot allò que s´hi refereix", i també com a "actitud del que defensa els interessos del poble amb la intenció d´atraure el seu suport per tal d´aconseguir poder". En els dos casos, amb sentit menyspreador.
PRESTAR atenció al poble està mal vist; tota una paradoxa en unes societats democràtiques que afirmen que el poder resideix en la sobirania popular. El poble és, doncs, teòricament sobirà, però indesitjable com a protagonista. És poble quan es tracta de legitimar el poder, però se´l considera com a populatxo (que és la paraula que s´amaga darrere l´ús del terme populista com a desqualificació) si algú se´n preocupa especialment. Una curiosa nova versió del principi de l´absolutisme decimonònic que es podria reformular com tot en nom del poble, però sense el poble.
Aquest tuf classista, que impregna l´ús del terme populista, es percep també en discursos com els de bona part de l´oposició veneçolana, que acusa el Govern de Chávez de comprar el vot dels més pobres amb mesures demagògiques de l´estil de fer operar gratuïtament a Cuba els que pateixen greus malalties oculars. Sembla clar que, per certa gent, el que han de fer els pobres és quedar- se a casa seva amb la seva ceguesa, disfrutant de la misèria secular en què viuen, i deixar-se de votar els que tan malintencionadament solucionen els seus problemes. I no deixa de sorprendre tant èmfasi en la demagògia dels líders bolivià i veneçolà, quan la retòrica de la classe política a tot Llatinoamèrica es caracteritza, tant si és d´esquerres com de dretes, per la grandiloqüència.
PER UNA ALTRA part, els que es mofen de Chávez i Morales concedeixen a cada expressió dels dos dirigents un valor absolut en la mesura que relativitzen els actes dels que se´ls oposen. Si Chá- vez fa servir una retòrica revolucionària, donen per fet que es tracta d´un dictador, mentre que l´oposició veneçolana, que va organitzar un cop d´Estat contra el Govern elegit, passa a ser presentada com a víctima de la més extraordinària dictadura que han vist mai els temps, l´única en què la immensa majoria dels mitjans de comunicació estan en mans d´una oposició que, a més a més, gaudeix d´estatut legal.
No hi ha dubte que l´Amèrica Llatina té l´assignatura pendent del repartiment mínimament just de la riquesa. Morales i Chávez han pres mesures que ja donen beneficis palpables, com l´alfabetització a Veneçuela. Però si és necessari criticar els riscos d´aquestes polítiques, la seva desqualificació apocalíptica --encara que vestida de discurs democràtic-- no revela sinó l´actitud intolerant de qui la utilitza. Avui es critica sense pietat els règims de partit únic, però es tracta d´imposar un règim internacional de sistema econòmic i social únic. Acceptar que altres polítiques són possibles seria una bona manera de contribuir a assentar efectivament la democràcia a l´Amèrica Llatina.
