És català qui viu i treballa a Catalunya!

És català qui viu i treballa a Catalunya!

En el darrer any hi ha hagut un fort debat polític sobre els drets nacionals del poble català, que ha portat, entre d’altres coses, a l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya i a la fi prematura del primer govern progressista des de la Guerra Civil Espanyola. Malauradament, aquest debat no ha aconseguit involucrar tota la ciutadania, i ha estat utilitzat en més d’una ocasió per alguns partits amb fins merament electoralistes. Des de la Joventut Comunista, volem dir-hi la nostra.





Per l’esquerra catalanista



No podem entendre els intents de contraposar drets socials i drets nacionals, per part d’alguns sectors de l’esquerra. El dret d’un poble a exercir el seu autogovern i a poder decidir lliurement el seu futur, a més d’una eina per millorar les condicions de vida de la majoria de la població, no són més que una exigència bàsica de democràcia. La mateixa Declaració Universal dels Drets Humans, estableix el “dret a l’autodeterminació de totes les nacions”.



Quan els i les comunistes parlem de nació, ens referim a una societat amb una estructura productiva i econòmica diferenciada, que va acompanyada d’una formació social i cultural pròpia. És en aquest sentit que sempre hem defensat que Catalunya és una nació i que, per tant, aquesta representa l’àmbit autònom en què desenvolupem el nostre projecte de transformació dins el conjunt de pobles de l’Estat Espanyol.



D’altra banda, sabem que l’Estat Espanyol té una anomalia respecte de la resta de països del seu entorn i és que no té una dreta democràtica, sinó de matriu feixista. Aquesta situació és conseqüència del fet que la classe social a la qual representa el Partit Popular és la mateixa oligarquia parasitària i especuladora que va ser la base de la dictadura franquista. Aquests sectors econòmics, tenen un fort caràcter centralista, perquè aquesta és la manera en què estructuren la seva activitat, de manera que l’avenç en l’autogovern de Catalunya -i d’altres pobles de l’Estat -, els suposa una pèrdua de poder i representa un avenç en la lluita de classes, per tal de proposar-nos objectius més ambiciosos.





Pel catalanisme d’esquerres



Al mateix temps, però, el discurs identitari buit de contingut no ens serveix. No ens serveix que en nom de Catalunya, es defensin els interessos de la burgesia catalana, com s’ha fet durant vint-i-cinc anys de govern de Convergència i Unió. No ens serveix l’autogovern, si significa passar del buròcrata de Madrid al de Barcelona, sinó si significa apropar realment les preses de decisió a la ciutadania.



Resulta obvi que Catalunya necessita d’un finançament suficient per al seu desenvolupament econòmic, però aquest ha de servir per resoldre el nostre dèficit social, que en matèria de salut, educació o habitatge -per citar-ne alguns exemples- ens situa a la cua de la Unió Europea. No ens cal obtenir més control sobre els nostres recursos, si només se’n beneficien els sectors privilegiats.



Apostem pel catalanisme popular, el que defensa les classes treballadores, els joves i tots els col·lectius que són víctima d’alguna explotació o discriminació. Perquè entenem el ser català com quelcom vinculat a la ciutadania i no a la procedència, la llengua que es parla o la sang. No és casual, que el nacionalisme conservador, quan parla de nació, ho faci sempre en un sentit territorialista del terme. Les esquerres ho fem posant sempre l’accent en el poble, en les persones.

I tampoc no és casual que sigui precisament aquest nacionalisme conservador el que ha posat el crit al cel, davant la proposta d’extensió del dret de vot a les persones immigrades, exigint “certificats de catalanitat”.



Per a nosaltres, és català qui viu i treballa a Catalunya, tal i com deia el PSUC i tots els catalans i catalanes han de tenir els mateixos deures i els mateixos drets.





Ens hi juguem molt



En els darrers mesos hem aconseguit alguns avenços, gràcies al nou Estatut. Encara queden qüestions pendents tant pel que fa a drets, com finançament o competències de la mateixa manera que segueix faltant el reconeixement del dret a l’autodeterminació. Per tant, no creiem que la lluita pels nostres drets democràtics hagi acabat.



Però igual d’important que treballar per poder anar més enllà del que permet la correlació de forces actual, és assegurar-nos que es desplegui tot el que té de progressista el nou Estatut: que es concreti la bilateralitat entre Catalunya i l’Estat, per avançar cap a una federalització d’aquest últim, i, sobretot, que la Carta de Drets i Deures no sigui paper mullat. Ara és l’hora de garantir el dret a un treball digne, a un habitatge, a una educació de qualitat. Els i les joves avisem que o se’ns garanteix d’una vegada el nostre dret a emancipar-nos, o els problemes que patim començaran a tenir conseqüències estructurals per al País.



Creiem que per avançar en aquesta línia són necessàries dues coses’ En primer lloc, un govern catalanista i d’esquerres, que prengui nota dels encerts i els errors de la primera experiència viscuda i que desenvolupi les potencialitats del nou Estatut. En segon lloc, i completament indestriable del primer, les forces d’esquerres, polítiques i socials, hem de fer una aposta convençuda per la mobilització unitària a favor del desplegament d’un programa progressista; aquesta ha estat l’assignatura pendent durant els darrers tres anys. Els treballadors, els joves, les capes populars d’aquest País, ens mereixem una segona oportunitat i caldrà que l’aprofitem.





CJC-Joventut Comunista

11 de setembre de 2006