La Soledad Real va néixer l’any 1917 al barri de la Barceloneta, i ja des de petita, la seva infància va començar a ser un precedent del que seria la resta de la seva vida. El seu pare, en Valeriano Real, era un camperol d’Almansa que havia emigrat a Barcelona. Treballava com a metal·lúrgic a les calderes de La Maquinista Terrestre i Marítima. La relació que tenia la Soledad amb el seu pare era inmillorable, l’adorava i admirava profundament. D’ell, la nena va aprendre molt ideològicament, ja que el seu pare militava a l’UGT i havia participat en moltes vagues. En canvi, les coses eren del tot diferents amb la seva mare. La Soledad López era la filla d’un militar que havia anat a una escola de monges de pagament, qui, de sobte, es va trobar convertida en la dona d’un obrer. Un canvi de vida pel que, potser, no hi estava preparada.
La infància de la Soledad va ser molt trista, sempre envoltada de discusions entre els seus pares causades per diferències ideològiques i feina, molta feina. La Soledad era la segona de tres germans, i la gran de les noies; en Ricardo, més gran que ella, i la Pepi, més petita. Per aquest fet, la Sole havia de fer les tasques domèstiques mentre la seva mare treballava de brodadora, activitat que li va ensenyar i en la que la Soledad va treballar des dels 7 anys en diferents tallers de costura.
L’any 1933, un cop arribada la República a Barcelona, la Sole es va iniciar en el comunisme, ingressant-la en les JSU (Joventuts Socialistes Unificades) i a la Biblioteca Cultural i Esportiva Avanti de la Barceloneta. Va ser precissament a l’Avanti, on la Sole va començar a llegir literatura política i a participar en activitats de la cèl·lula.
Quan va estallar la Guerra Civil, la feina de la Sole es va concentrar en el treball militant a la reraguarda. Organitzaven i ajudaven en les barricades, fetes de bales de cotó i cartró, en el passeig de la Barceloneta. Al principi va treballar al barri, atenent els ferits, buscant metges i vendatges, abastint les barricades, assaltant magatzems per aconseguir menjar, cuinant, agafant roba penjada per poder donar roba de recanvi als milicians. Durant el procés de guerra, la Sole va ser responsable de les dones del Comitè Local de la JSUC (Joventut Socialista Unificada de Catalunya), concretament a la Comissió de la Dona de l’Executiu situada a l’Hotel Colón, a la Plaça Catalunya.
En el final de la guerra, quan les tropes franquistes van entrar a Barcelona, va començar l’evacuació cap a Girona i cap a França. La Sole va ser responsable d’un camió amb el que van arribar fins a Figueres, on el camió va tenir un accident en caure dins un forat fet per una bomba. La Sole va aconseguir passar la frontera francesa i arribar fins als camps de refugiats situats a la Bretanya, tenia 21 anys.
La Sole va estar en els camps de Le Pouligen i Moisdon de la Rivière, on les condicions eren infrahumanes. L’any 1939, i un cop ja començada la Segona Guerra Mundial, el govern francés va decidir traslladar de manera forçada els camps de refugiats cap el sud, així doncs les tropes del Terç francès van obligar la Sole i les seves companyes a entrar a Espanya pel pont d’Hendaia.
Tornada un altre cop a Barcelona, la Soledad va començar la reorganització del PCE en la clandestinitat juntament amb altres companyes que també havíen tornat de França. Però, el 23 d’agost de 1941 van detendre la Sole, juntament amb tot el seu grup i la van portar a la comisaria de Via Laietana on va patir tot tipus de tortures, vexacions, humiliacions i interrogatoris durant 28 dies. Llavors tenia 24 anys. D’allà la van traslladar a la presó de dones de Les Corts, on va estar fins l’estiu de 1943. Van ser gairebé dos anys, durant els que va patir la mancança de menjar i l’acumulació de preses afinades així com podien.
El 1943 va tenir lloc el judici a la Sole pel jutjat de Represió de Masoneria i Comunisme. Estava acusada de delicte contra la seguretat de l’Estat, encara que la sentència no va ser immediata. Tot i així, el mateix any, va ser traslladada a la presó de Las Ventas a Madrid, passant en anys posteriors per altres presons de la geografia espanyola: la d’Alcalà de Henares pel judici militar, en el que fou sentenciada a 30 anys de reclusió, la de Màlaga, la de Segovia...
El 16 de juny de 1957, setze anys després, la Soledad va sortir en llibertat condicional i es va traslladar a Madrid, ja que tenia la prohibició explícita d’entrar a Barcelona, on va viure al barri del Lucero fins fa ben pocs anys.
Va militar com a feminista conseqüent a les associacions que el propi franquisme havia creat, tot fent que així aquest entrés en contradiccions i començant a organitzar les dones que estaven fora de l´àmbit laboral. Va continuar la seva militància al PCE fins l´any 1982, passant posteriorment al PCPE, partit del qual es va donar de baixa el 1993. A la tornada a Barcelona, per tal d´ingressar a una residència, entra en contacte amb la Fundació Pere Ardiaca, de la qual n´és Sòcia d´Honor, on va realitzar les seves darreres activitats, abans que la malaltia li ho impedís.
Seguim el teu exemple, Soledad.
