Avui ens volem aturar i pensar. Pensar i reflexionar sobre un tema que a tots i totes ens implica. L’Antonio i la Pilar són només exemples momentanis de masses anys de dolor.
Per començar caldria limitar allò sobre el que ens volem centrar: La violència de gènere. Es defineix la violència de gènere com aquells actes vers les dones i nenes que “puguin tenir com a resultat un dany o sofriment físic, sexual o psicològic per a la dona, així com les amenaces d’aquests actes, la coacció o la privació arbitrària de la llibertat, tant si es produeixen a la via pública com a la privada”. I es defineix la violència domèstica de la mateixa manera que la anterior, però afegint que aquests actes són realitzats per membres de la família o persona de relació d’afectivitat anàloga. La utilització d’aquest concepte pot retornar-nos a l’època en el que es concebia el problema com quelcom privat. Hem d’aclarir els conceptes per tal d’evitar equivocacions. Ni tota la violència contra les dones té lloc en l’àmbit domèstic, ni tota la violència en aquest àmbit és contra les dones. Si acceptem doncs la expressió violència domèstica, caurem en un problema semàntic que tindrà repercussions en l’anàlisi estadístic, legal i conceptual. Amb aquesta diferenciació volem aclarir des del principi que volem parlar sobre tots aquells conflictes violents que es donen en diferents àmbits per qüestions de gènere. Entenent conflictes violents com a qualsevol abús de força que algú exerceix sobre un altre sense necessitat de que s’especifiqui en actes físics. I entenent gènere comuna construcció simbòlica que fa referència al conjunt d’atribucions socioculturals assignades a les persones a partir del sexe i que converteixen la diferència sexual en desigualtat social.
Ja tenim doncs perfilat la situació davant la qual ens trobem: un problema social de violència relacionat amb la construcció de gènere de les persones. Si mirem aquest conflicte amb deteniment potser podem trobar diferents moments i diferents persones implicades. És a dir, un conflicte té diferents moments. Podríem distigir a grans trets un moment d’abans, moment en el que les persones encara no viuen aquesta relació, sinó que estan creant el seu gènere i per tant també els seus estereotips de relació. Un segon moment del conflicte vindria a ser el moment en el que visualitzem la violència, el moment en el que té lloc una relació entre dues persones en clau de desigualtat. I un tercer moment al que li podríem dir el “després”. Un cop que aquesta relació de desigualtat ja s’ha acabat, per mesures dràstiques, per trencament per part d’una de les parts, pel que sigui. Però s’ha acabat la relació.
I alhora en aquests tres moments podem veure que hi ha sempre dues persones implicades. En un conflicte de relació existeixen les dues parts.
Si analitzem una mica com s’afronta avui en dia, des d’una vessant legislativa i social i política el problema de la violència de gènere no podem evitar veure que s’afronta majoritàriament en un dels moments del conflicte i de cara a una de les parts del conflicte. S’intervé un cop ja es dóna la relació de desigualtat i dirigint l’atenció cap al maltractador oprimint la seva llibertat. Una persona que no sap portar la seva relació afectiva sinó cap a la destrucció, no és algú amb qui també s’ha de treballar? És la privació de llibertat allò que li farà canviar?
Reivindiquem doncs, un treball a fons en el terreny de la construcció de models i conductes afectives en totes les persones més enllà les considerem víctimes o maltractadors en tots els moments del conflicte. Exigim doncs, un projecte educatiu de prevenció que possibilitin les construccions de gènere d’infants i joves en llibertat, construccions que potenciïn relacions en igualtat. Exigim també, una actuació immediata en les relacions de violència que permeti assegurar la integritat física i psicològica de les persones. Però també considerem bàsic dur a terme una ajuda real que es materialitza en un seguiment posterior de totes dues parts del conflicte. Fer doncs un treball que possibiliti deixar de ser víctima, que possibiliti deixar de ser maltractador. Educar en la reconstrucció en clau de respecte i igualtat, un acompanyament que camini cap a la superació real del conflicte.
Entenem doncs, que la nova llei publicada per l’actual govern és una altra mesura parcial davant d’aquest problema que considerem, com ja hem dit, estructural. Un problema global com aquest requereix una solució global. La violència de gènere, des de la nostra perspectiva, és una conseqüència i visualització de l’herència traumàtica que ha provocat la divisió de rols. Divisió sexual del treball que respón al sistema econòmic del capital. El sexe ha suposat una diferenciació social, la creació d’una imatge social, d’un prototip que ha marcat i segueix guiant les nostres vides. Aquesta vivència que té anys de tradició en la nostra societat té encara avui molta força.
La lluita feminista ha fet molta feina al respecte, moltes dones han mort per
predicar la necessitat d’un procés d’autoconeixement per tal d’arribar fins allà on realment es volguessin trobar i no on el seu sexe determinava que es quedessin. Aquesta lluita, però encara no ha arribat al seu fi, queda encara molt camí per construir.
Avui més que mai, és necessari que dones i homes emprenguin conjuntament aquest treball. És necessari que tots i totes veiem avui, com aquest és un problema social, no un problema de les dones, o un estrany pla maquiavèlic dels homes. També ells es veuen lligats a aquesta herència masculina que no permet la creació del propi ser, sinó la imitació d’un model per aconseguir la comoditat social. Són ells també els que han de fer el seu propi treball d’autoconeixement per destruir i reconstruir. Tots i totes som, hem de ser partíceps d’aquest canvi social. Només així podrem superar la violència dels amants protectors, o la submissió de les protegides dels seu amants.
Sílvia Lobera
