El Parlament espanyol aprovava el passat 30 de desembre l’Estatuto del Estudiante Universitario. Ho va fer en una època de vacances, sabedor que la principal oposició, el moviment estudiantil i acadèmic, estaria fora de joc.
Aquest "Estatuto" agafa la bona intenció de protegir a l’estudiant i la degenera. El text no blinda els drets de l’estudiant tant com caldria esperar, i aprofita per articular, un cop més, les reformes que, lluny d’assolir el model d’Universitat Pública, Democràtica i de Qualitat, la desmunten peça a peça.
Estudiantes en Movimiento
L’AEP treballa amb una plataforma d’entitats estudiantils a nivell estatal. Aquí pots llegir un posicionament minuciós sobre l’Estatuto del Estudiante.
Estatut de l’Estudiant Universitari: els drets de l’estudiant contra la pública.
Article publicat a EL QUEIXAL Nº53
La redacció d’un Estatut de l’Estudiant és una de les escasses reformes de la LOU que podem considerar com a positives. El moviment estudiantil progressista sempre ha reclamat un text legal que recollís els drets i deures de l’estudiantat, a resguard de les polítiques partidistes dels nostres governs. Tot i això, la presentació de l’última proposta de text ha constatat com fins i tot una mesura que semblava en favor dels i les estudiants/es, es pot utilitzat per consolidar un retrocés en contra d’aquests.
L’Estatuto és una peça que permet l’encaix eficaç de l’estudiant en les noves polítiques de reforma universitària. Per tant, cal una lectura profunda que superi el llenguatge innocent que moltes vegades presenten i evidenciï el seu caràcter erosionador dels principis definitoris de la Universitat Pública.
Per nosaltres, doncs, aquest text serveix a l’actual conjuntura política-econòmica, fet que s’ha evidenciat en l’evolució dels diferents esborranys que s’han succeït. En aquests s’observa un refinament del llenguatge, utilitzat per concordar el text a l’Estratègia Universitat 2015 de forma subtil. A més els successius esborranys han eliminat alguns drets que consideràvem més o menys positius , alhora que es profunditzava en aquells articles més conflictius.
En línies generals el text està força desequilibrat: d’una banda, es presenten propostes francament acceptables, mentre que, altres, potser les de major rellevància, són inacceptables.
Apreciem, especialment, el tracte i la dedicació en la redacció dels articles referents als estudiants discapacitats, fet que es reflexa, i esperem que es faci efectiu, en diverses seccions del text. De la mateix forma, aplaudim la obligatorietat d’aprovar i publicar els Plans Docents de cada assignatura abans de començar el curs.
D’altra banda, es recullen mesures clarament negatives. Mentre que no es permeten tenir dos exàmens globals el mateix dia, no s’especifica res pels parcials, als que tampoc cal avisar amb antelació. S’introdueix la obligatorietat de cursar pràctiques en empreses externes, les anomenades pràctiques curriculars i d’altres tant barroques com la possibilitat de dispensar títols a estudiants que no tinguin tots els crèdits necessaris per a tal.
Així mateix també es troben a faltar articles que defensin el dret a una docència de caràcter semestral, la no obligatorietat d’assistència a classe, la garantia de mecanismes reals que permetin la conciliació laboral amb l’estudi o el dret a una segona convocatòria gratuïta, mesures de les que s’havia gaudit en el passat però que les noves reformes eliminen.
Es mereixen menció apart els articles que parlen sobre la igualtat dels estudiants i la llibertat d’expressió. Principis que sense cap mena de restricció apareixen citats en la nostra constitució, estan, en l’Estatut, restringits al respecte a la institució i als seus símbols i emblemes, utilitzant una fórmula clarament franquista. Seria exagerat parlar d’un Estatut que pretén convertir-se en un text legal que permeti la repressió als estudiants que per la seva activitat política i sindical posin en dubte la institució universitària. Amb tot, una cosa és evident, drets fonamentals com aquests no poden estar limitats per cap tipus de condició. De totes formes caldrà esperar a la regulació dels processos sancionadors, que encara que es contemplen en l’Estatut, no formaran part d’aquest.
Sens dubte, però, la part forta del text és la que parla del Consell de l’Estudiant Universitari, òrgan superior de representació estudiantil que servirà com a espai de diàleg entre els estudiants i el ministeri. No obstant el seu caràcter no és el d’oferir un espai de decisió a l’estudiantat, sinó el de jerarquitzar, verticalitzar i centralitzar qualsevol mena d’activitat política en el si de les universitats. La seva composició: per exemple, cap dels dos principals sindicats catalans, SEPC o AEP, tindran representació com a tal, el fet que el portaveu del CEU i, per tant, dels estudiants serà el ministre en funcions o l’arbitrarietat i inestabilitat que, presumiblement, caracteritzaran el consell (en tant que serà l’únic espai interlocutor amb el govern), així ho evidencien.
Ens indigna, a més, la proposta de premiar als estudiants que desenvolupen tasques de representació amb crèdits. Mesures com aquesta desvirtuen el caràcter voluntari d’aquest treball i són un insult pels companys que treballen dia a dia, però no ho fan pels canals institucionals No es fa tampoc, cap menció a les Assemblees de Facultat, espai legítim d’organització i acció estudiantil, que seguirà sent marginat i ignorat.
Totes aquestes mesures, que s’han d’emmarcar en les reformes en matèria de governança de les universitats que encara estan per arribar, clarifiquen un escenari cada cop més institucionalitzat i allunyat de la realitat i la pluralitat del moviment estudiantil. Considerem que la CEU en particular serà simplement un òrgan per legitimar qualsevol reforma impulsada pel ministeri, tot citant un inexistent consens estudiantil. En realitat, no es farà cap esforç per escoltar l’opinió dels i les estudiants/es.
En definitiva, sense renunciar a l’esperit que hauria de tenir un text d’aquest tipus, ens oposem a que s’utilitzi per legitimar el finançament mixt (públic i privat), la gestió tecnocràtica de la universitat i l’adequació dels continguts acadèmics a les necessitats mercantils.
Font: AEPEtiquetes de comentaris: AEP, Catalunya, Universitat
