La precarització de les condicions laborals i el nivell de vida de la població dels anomenats països del Primer Món és un fet palès que s´està demostrant indeturable arreu de la geografia occidental. Les condicions que garantien unes àmplies prestacions públiques -educació, sanitat, etc.- i certs mecanismes de redistribució de la riquesa generada, bé que insuficients, que s´aconseguiren després de la Segona Guerra Mundial en el pacte tàcit entre burgesia i sectors del moviment obrer organitzat (sindicats, partits de masses), això és, el que es coneix com l´Estat del Benestar, té els dies comptats.
I no sóc jo qui ho diu: les estadístiques referents a temàtiques d´ocupació, relació entre salari i preus del mercat, qualitat de l´ensenyament i externalització dels serveis públics -sobretot pel que fa a la sanitat-, parlen per si sols. La proposta de Constitució Europea que els lobbies del poder econòmic, obeint les directrius establertes per les necessitats del capital internacional, van elaborar d´esquenes a cap mena de procediment democràtic o participatiu (i que, de fet, en aquest país que ha sofert el feixisme durant quaranta anys sense aprendre´n res va sortir aprovada per referèndum popular; bé que amb una participació ridícula), n´és una mostra diàfana i fins i tot m´atreviria a dir que descarada.
Retallada de serveis públics que tendiran irremediablement cap a la privatització, escletxes legals per a permetre la penetració del sector privat en l´ensenyament (sobretot en l´universitari -els estudiants ja coneixem el Pla de Bolonya-, però això només és el primer pas), orientacions macroeconòmics cap a la liberalització total de les empreses que romanen en el sector públic (què se n´ha fet de la Telefónica? Què està passant amb la Renfe?)... i una ràpida ullada a la qüestió de les tan sobrevalorades "llibertats individuals" (que són la pedra angular d´un sistema individualista que promou la desconnexió de la persona amb la col•lectivitat que l´envolta) fan estremir: no es reconeix de forma oberta el dret de vaga, es disposen mesures per a conferir de forma legal la consideració de "rebel•lió" o "motí" qualsevol mobilització popular d´envergadura (evidentment deixant a les forces armades i els cossos policials la tasca de dissuadir-los i perseguir culpables), són detallades tot un seguit de mesures que permetrien l´espionatge de tota la població amb càmeres de vigilància, línies telefòniques punxades, i tot tipus de dispositius que anul•larien de facto la intimitat de les persones.
Qui es pensi que gràcies a la ciutadania francesa i holandesa, més formades en la qüestió democràtica i més conscients del paper que el poble ha de jugar en decisions d´aquesta magnitud (aquí el franquisme ens va convertir en autèntics eunucs de la consciència democràtica de masses), es van evitar totes aquestes mesures, va errat. Només una ràpida ullada a la directiva Bolkenstein, aprovada recentment a les instàncies europees, fa evident que aquesta és un pla B que va presentar-se a correcuita per legitimar algunes operacions que ja s´estan duent a terme en el propòsit de desmantellar aquesta Europa de prestacions públiques que coneixem.
Dia a dia el nostre entorn ens anuncia l´arribada de temps difícils: noves hipoteques que passen de pares a fills; càmares de vigilància a tota mena d´estacions i instal•lacions del transport públic i altres (però cal recordar que ho fan "per la nostra seguretat"), per no parlar dels cossos de seguretat privada -Prosegur i etcètera- armats i amb gossos entrenats per reduir qualsevol "sospitós"; desallotjament i persecució cada cop més intensa de tota mena d´alternatives al règim actual de propietat; la nova Ordenança de Civisme que volen imposar-nos des de l´Ajuntament de Barcelona, de caire autoritari i una preocupant pretensió de retallar de forma dràstica les llibertats més fonamentals... la llista de petits detalls és interminable.
A més d´aquests factors que podríem anomenar de "baixa intensitat", els canvis estructurals que se succeeixen en el sistema no donen pas treva. Una de les manifestacions més preocupants d´aquesta nova onada de neoliberalisme desenfrenat és l´autèntica dissolució del treball com un mitjà de vida estable a través del qual l´individu realitza una tasca i aprèn un ofici. Concretament a l´Estat espanyol tenim un dels índex més elevats de temporalitat: les ETTs han convertit el treball en un concepte abstracte, que si ja en el mode de producció capitalista tradicional era un mitjà d´explotació i alienació de qui el realitzava, en el nou estadi que ens depara el segle XXI s´albira una desvinculació total, quasi ontològica, entre el treball i la persona. L´alienació més profunda -ben suplida pel sector comercial que ens anima la vida amb productes inútils i reinventats d´altres anteriors- és el camí al qual tota la classe treballadora estem abocats mentre els designis de la humanitat continuïn en mans de qui avui els domina. La temporalitat laboral, que avui afecta especialment el jovent i els sectors més humils de la societat, amenaça amb estendre´s arreu per esdevenir la norma bàsica de l´estructura social del treball: nous mètodes de mesura de productivitat recolzats per la legislació adient que permetrà despedir treballadors sense cap mena d´indemnització ni procediment, feines poc remunerades en el sector terciari que no oferiran possibilitats d´ascendir ni romnandre a l´empresa...
La deslocalització, la pèrdua de capacitat productiva en els països europeus -i aquí és un tema desgraciadament massa quotidià- que es veuen atrapats en un sector terciari que duu inherent una tendència al col•lapse, és un dels resultats més evidents i directes de la política neoliberal que han aplicat al llarg de les últimes dècades els nuclis de poder político-econòmic europeus.
Paral•lelament a això, l´especulació immobiliària assoleix límits insospitats elevant els preus dels habitatges a xifres absolutament inassequibles per a les capes populars -i cada cop per més sectors de les anomenades classes mitjanes-, redireccionant el sistema familiar nuclear actual cap a un retorn a la convivència intergeneracional a les llars (avis, pares i fills), amb l´agreujant que els habitacles cada cop són més reduïts com a conseqüència, precisament, de l´augment desproporcionat dels preus i la impossibilitat de gran part de la població d´accedir al mercat de compra-venda immobiliari.
No cal oblidar tampoc la dura batalla ideològica que s´està duent a terme en els nostres dies. Mentre els sectors populars d´arreu del món estenen la consigna "un altre món és possible" a través dels fòrums socials i la creació de nous espais de participació democràtica de la ciutadania, els mitjans de comunicació anuncien el terror i l´enorme perill que suposa per a les nostres vides el "terrorisme internacional", un concepte inexistent abans de la caiguda del camp socialista i la influència de la Unió Soviètica en el devenir de la política mundial, que ara omple el buit que aquesta va deixar en la concepció de l´"altre", l´"enemic", allò a què es contraposa el sistema de valors i l´estructura en què vivim. Evidentment, aquests mitjans estan en mans dels grups empresarials que dominen també la banca i les finances, la construcció, les grans cadenes de distribució i consum d´aliments i productes bàsics, etc.
Atrapats en aquesta cruïlla mediàtica en què totes les direccions són perjudicials, cal que sapiguem destriar bé les fonts d´informació i destil•lar el contingut ideològic de les mateixes. S´han de potenciar els mitjans de contrainformació i les publicacons alternatives per donar pas a una visió objectiva i allunyada dels interessos econòmics de la classe empresarial, per poder conèixer i analitzar els processos històrics que s´estan succeint.
Mentre a l´Amèrica Llatina s´endevina un gir copernicà en l´evolució de les polítiques tradicionalment seguidistes de l´imperialisme nord-americà, enfilant el camí cap a la construcció d´un bloc regional de poder on predomini la cooperació i solidaritat entre els països iberoamericans, a la Vella Europa els drets més fonamentals són contínuament posats en perill per una classe política dominant que dóna via verda a la destrucció dels Estats democràtics burgesos i la transformació d´aquests en una obscura incògnita que ens recorda a les mesures hitlerianes que ensorraren la República de Weimar (incompleta i governada per liberals, com en el nostre cas, però no podem oblidar mai el deteriorament de la vida social que suposa la tirania feixista).
Avui, doncs, la lluita cap a la construcció d´una nova societat fonamentada en valors que promoguin la cooperació, solidaritat entre els pobles, fraternitat entre individus i la igualtat entre classes, passa per la defensa a ultrança dels actuals mecanismes de benestar que encara conservem, fruit de l´esforç i la lluita sagnant de la classe treballadora al llarg dels segles XIX i XX. No cal escoltar les tesis esquerranoses que parlen del "tot o res" i asseguren un adveniment immediat i renovador de la Revolució proletària: en la lluita política, els treballadors i treballadores hem de ser pragmàtics, analitzar la societat en profunditat i garantir una capacitat d´incidència en els processos actuals que permetin lluitar per la permanència d´aquests mínims guanyats amb la sang i l´esforç dels explotats.
Serà així, per la progressiva incorporació a la política de les classes populars que aconseguirem disposar de les condicions objectives per al canvi revolucionari cap a una societat socialista, regida per la moral comunista de què tant va parlar el Che, que permeti el desenvolupament de l´intel•lecte i la realització de la persona en llibertat, en íntima col•laboració amb la comunitat, sense explotació de cap tipus, sense imposicions comercials, en definitiva, sense la injustícia i la misèria que afecten actualment les les vides del que anomenem vagament el gènere humà.
