Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


dijous, 30 de març de 2006

Literatura i "Misión Milagro"

Literatura y Misión Milagro



Belén Gopegui

El Mundo



Se canta lo que se pierde", decía Machado y, en efecto, en los llamados grandes temas universales de la narrativa y de la lírica se imponen los amores contrariados, los paraísos perdidos, la infancia nunca recuperada. Tal parece que cantar lo que se tiene indica conformidad con el propio destino y la conformidad puede conducir a un conformismo que impide la crítica. Sin la crítica no es fácil, quizá ni siquiera posible, avanzar.



No obstante, si en el mapa no figura el lugar hacia donde queremos dirigirnos sólo cabe dar tumbos tratando, acaso, de alejarse de aquello que no se quiere. Sucede además que la nostalgia de lo que pudo ser y no fue resulta acogedora y complaciente, mientras que anhelar lo que sí puede ser es precisamente uno de los motores de la crítica, de la imaginación y del deseo de ponerse en camino.



Pese a todo, el género de la alabanza se ha desarrollado siempre en minoría y con bastante mala prensa. Por lo general, será más común encontrar fragmentos de lo que merecería ser celebrado en obras que tratan de lo imposible y lo perdido, antes que al contrario. En lo que a la narrativa española se refiere, el reciente y explícito desafío a la tradición del narrador deprimido llevado a cabo por Luis Magrinyá en su novela Intrusos y huéspedes constituye un hecho tan interesante como, por el momento, excepcional. De aquel aserto de Horacio Oliveira: «La vida, como comentario de otra cosa que no alcanzamos y que está ahí, al alcance del salto que no damos», pocas veces la literatura ha escogido «la otra cosa» y, en cambio, sí se ha demorado en el hecho de no alcanzarla, en la culpa y la amargura, pero también en la suave tristeza y la melancolía de no haber dado el salto.



Se ha dicho que si se canta lo que se pierde es porque quien no pierde no necesita esas formas un poco desesperadas que son el poema o la narración. Pero no es menos cierto que muchas de las canciones y narraciones de lo perdido han estado a cargo de quienes tenían casi todo, y su efecto ha sido la constitución del fatalismo como un producto sofisticado del espíritu que impregna la cultura de las clases medias. El mal menor y necesario para evitar males -o siquiera incertidumbres- mayores se ha convertido en justificación de lo real, en una justificación literaria, placentera, a menudo romántica, muy lejos del inconformismo y de la crítica.



Viene esto a cuento del título de este artículo y de la dificultad de abordar la descripción de lo no perdido, de lo que sí se alcanza. Misión Milagro es un programa de cooperación iniciado por Cuba y respaldado por la República Bolivariana de Venezuela que ya se desarrolla en 24 países de América Latina y el Caribe, destinado a tratar quirúrgicamente a personas afectadas de ceguera o deficiencia visual corregible. Cuando alguna vez he comentado la existencia de este programa, quienes no lo conocían me han preguntado: «¿por qué lo hacen?». Cabría responder: «porque hay personas que no ven y existe la posibilidad de que vean». Pero la pregunta parece añadir: «¿qué esconden, que rédito inconfesable sacan a cambio? ¿acaso conciencia política en aquellas personas que no han sido curadas en sus países y ven que una revolución en alianza con otra sí les ha curado? ¿acaso, al menos, una disminución de la hostilidad?»



En efecto, algunas de las personas que han acudido a Cuba con el propósito antes descrito han debido enfrentarse a las admoniciones de sus familiares y a sus propios miedos: «Cuba -les dicen- es un lugar terrible y si no se comen a los niños es posible que una vez allí quieran sacarles dinero o lavarles el cerebro o cualquier otra cosa». Pero el viaje es gratuito, igual que la estancia y la operación y las lentes y otros materiales que pueda necesitar el enfermo. Las personas que no veían son esmeradamente atendidas y regresan viendo, y hablan bien del país que les permitió ver, y se lo cuentan a otros, y tal vez algunas piensen que el socialismo no es algo tan terrible y pernicioso como les habían dicho.



Quizá se trate de propaganda, si es que cabe hablar de propaganda cuando no se lleva a cabo con informaciones sino con hechos.La pregunta del por qué, entonces, deberá ser respondida con otra pregunta: ¿por qué el capitalismo no realiza esta misma clase de propaganda?



Hay, por lo demás, un modo no buscado de difundir información para el cual también está sirviendo Misión Milagro. Con cada paciente que acude a Cuba llega además una historia incandescente de soledad, desprotección, injusticia. El paraíso dorado del capitalismo revela así qué lo sustenta, sobre cuántas vidas que no cuentan y que simplemente se tachan se asientan los planes de negocio.



En el informe de la secretaría de la OMS de 2003 se afirma que, a falta de un acceso equitativo a una atención oftálmica abordable y de calidad, hay personas en muchos lugares remotos del mundo privadas de visión por causa de las cataratas. Según las estimaciones, las cataratas siguen siendo la causa de la mitad de todos los casos de ceguera, pese a la disponibilidad de cirugía a bajo costo que permite restaurar la visión. El programa de la OMS visión 2020 se propone conseguir para ese año y con la participación de 26 países un «incremento considerable» del número de operaciones de cataratas.



Entretanto, el programa Misión Milagro, auspiciado por Cuba y Venezuela, ha logrado curar ya de manera gratuita en apenas año y medio a más de 200.000 personas afectadas de ceguera y otros tipos de deficiencia visual, entre ellos, numerosos niños nacidos con cataratas congénitas, y el proyecto es llegar a los 600.000 por año para alcanzar los seis millones en 2016. ¿Por qué no compite el capitalismo en este terreno? ¿Por qué son tan mezquinas las ayudas del capitalismo? ¿Cómo puede ocurrir, según ha señalado Pascual Serrano, que se publicite a todo color en los grandes diarios españoles al caso de un niña de Ghana, una, que iba a ser llevada a España para ser operada de cataratas gracias a la ayuda de una fundación integrada por novecientas ópticas y se haga caso omiso de las doscientas diez mil personas operadas por el socialismo?



En algunos países de Latinoamérica los oftalmólogos han protestado. Quieren “operar a muchísimos argentinos con el apoyo de instituciones privadas, religiosas y estatales, quitándole el estigma político que significa” ser operados por médicos socialistas, se entiende. De acuerdo: ¿por qué no lo hacen? En España este año se ha procurado disimular de mil modos el superávit del Estado: ¿cómo es posible que un Estado tenga superávit y haya gravísimas carencias en la atención a la población? ¿Cómo es posible?

Alguien pudiera objetar que Misión Milagro es un programa asistencialista, caritativo, que está más cerca de dar un pez que de enseñar a pescar. No parece, sin embargo, que devolver la vista sea como dar un pez, más bien la vista es un instrumento que permite usar otros. Por otro lado, en varios países el programa Misión Milagro ha sido precedido por diferentes misiones alfabetizadoras y enseñar a leer es, o debiera ser, aún más útil que enseñar a pescar.En muchos casos fueron estas misiones las que permitieron encontrar a los pacientes allí donde no llega la medicina oficial. El modo en que se practican las intervenciones quirúrgicas, con revisiones completas de la salud del paciente, con la compañía constante de los trabajadores sociales cubanos, con tiempo para el diálogo y las explicaciones, está lejos de ser algo que cae del cielo abruptamente.



Pero la diferencia sustancial está en que Misión Milagro no pretende usar las sobras de los Estados y de las empresas para coser un roto o un descosido. Plantea, por el contrario, que poner fin al sufrimiento evitable es la función prioritaria de los Estados y no una actividad a la que dedicar de vez en cuando unos cuantos recursos aleatorios, sacados de acá y de allá. Y si dentro de unos años este planteamiento sucumbiera bajo la presión de la eficacia y la máxima rentabilidad y las exigencias de las grandes corporaciones capitalistas, qué hermosas y qué tristes y qué desgarradoras y qué dolorosamente inútiles serán entonces las canciones sobre una vida por fin civilizada que habría empezado a ser y no fue. Se canta lo que se pierde. Cantar la alegría brutal y al mismo tiempo pausada, minuciosa, de un hombre ciego a los 47 años por un problema de diabetes quien, careciendo de los 3.000 dólares que la medicina privada le pedía para operarle y después de dos años sin conseguir que el Estado del país a que pertenecía se hiciera cargo de su situación, ha sido operado en Cuba y ve, no parece posible. Sin embargo ahí están, son miles, cientos de miles, quienes van contando de boca a oído y del oído a otra boca para llegar a otro oído, el salto que sí han dado.



Entretanto el mundo mira hacia otra parte mientras se complace en alguna historia sobre la melancolía de los amores insatisfechos, las ocasiones perdidas, los saltos que no se dan. Recordemos ahora que el verso de Machado forma parte de una estrofa: «Y te diré mi canción: / Se canta lo que se pierde / con un papagayo verde / que la diga en tu balcón». Alguien ha de cantar las canciones y es posible que el papagayo verde empiece a estar cansado o, tal vez, harto. Se canta al sufrimiento inevitable, para poderlo soportar. Pero al sufrimiento evitable no se le canta. Al sufrimiento evitable se le pone fin.Eso, que tendría que ser lo normal es, sin embargo, revolucionario.



Belén Gopegui es escritora. Su última novela publicada es El lado frío de la almohada (Anagrama, 2004).


dilluns, 27 de març de 2006

“Vive la France!”

Des de fa unes setmanes, podem veure com el nou projecte de reforma laboral per a joves (CPE), impulsat pel primer ministre francès Dominique de Villepin, ha topat amb una contundent oposició per part de Sindicats i associacions d’estudiants de tota França. Una de les mesures més controvertides d’aquesta llei consisteix en permetre a les empreses acomiadar sense compensacions als joves menors de 26 anys durant els primers 24 mesos de contracte laboral. Fins ara, la resposta dels estudiants universitaris ha estat clara i contundent, fins al punt de tancar 60 de les 84 universitats franceses. Per altra banda, els sindicats de treballadors també s’organitzen per exigir la retirada del projecte de llei com a condició prèvia a la negociació amb el govern.



Tanmateix, els intents de diàleg amb els agents socials han estat un fracàs, reflectint el poc interès del govern de dretes per a establir un consens ampli entre tots els sectors implicats a l’hora d’impulsar una reforma tan important com aquesta. Per aquest motiu i amb l’objectiu de pressionar el govern, els sindicats i associacions d’estudiants continuen les mobilitzacions, les quals culminaran en una vaga sectorial (que amb el pas de les hores, s’està convertint en general) convocada pel dimarts 28 de març, amb la finalitat de paralitzar el país i forçar una retirada de la CPE, de la mateixa manera que es va aconseguir, fa gairebé un any, que el NO guanyés en el Referèndum sobre la Constitució Europea.



Quins interessos hi ha darrera?



Des de la CJC-Joventut Comunista, creiem que aquesta proposta de reforma laboral respon a uns interessos cada vegada més allunyats dels treballadors i les treballadores, mostrant la cara més deshumanitzadora de l’actual sistema econòmic imperant. Aquesta llei significa un retrocés pel que fa als drets laborals adquirits en lluites històriques i busca prioritzar els beneficis econòmics de les empreses en detriment d’un dels col•lectius més desfavorits de la societat: els joves. No és casual que l’actual president del FMI recolzi la proposta de llei de Villepin, adduint que és un mal menor necessari per reactivar l’economia de l’estat francès. Això no fa més que evidenciar l’objectiu dels organismes internacionals (tals com l’FMI, BM,...) els quals no tenen cap interès en vetllar pels interessos de la majoria, sinó que els supediten a la “necessària” estabilitat dels mercats i el manteniment de les “regles de joc” que assegurin un sistema econòmic neoliberal.



Per això mateix, des de la CJC-Joventut Comunista veiem amb preocupació una possible implantació a França de la present reforma laboral. Aquest fet crearia un precedent en un estat de la UE, obrint la porta a reformes laborals similars (o pitjors, depenent de les correlacions de força) a altres països europeus. Ara més que mai, la seva mobilització també significa la lluita de tots els joves del nostre país en contra de la precarització del treball. Cedir davant el CPE significa acceptar que els drets laborals poden ser moneda de canvi per a desencallar l’actual estancament de les economies europees.



I nosaltres què?



Mentre a França els i les joves prenen els carrers, els instituts i les universitats per defensar els seus drets, aquí a Catalunya es va posant de moda el “botellon”. No es tracta de fer aquí comparacions que resulten odioses però sí que ens agradaria enviar dos missatges ben clars. El primer als mitjans de comunicació, perquè posin fi a l’actual campanya de criminalització generalitzada de les persones joves, plena de tòpics i que no va a l’arrel dels nostres problemes: treball precari, habitatge inaccessible, educació privatitzada...



El segon missatge és per a tots els i les joves catalanes, perquè hem de ser conscients de que aquestes que acabem d’enumerar, són les veritables causes per les quals no ens podem emancipar, per les quals no podem iniciar un projecte de vida autònom. Per tant, per molt que es pugui considerar que pràctiques com la del “botellón” són una expressió del malestar que aquesta impossibilitat ens provoca, creiem que ha arribat el moment de dir prou, de canalitzar la ràbia cap a la participació i la mobilització, de reconèixer sense por que les borratxeres col•lectives no són revolucionàries i que, com ens demostres els companys francesos, amb l’organització i la lluita, es poden canviar les coses.



Per totes aquestes raons, volem fer una crida a tota la societat catalana, i en especial als joves, per a que ens sumem a la concentració convocada pel dimarts 28 de març davant el Consulat Francès de Barcelona en solidaritat amb les associacions d’estudiants i sindicats del país francès.


divendres, 24 de març de 2006

Comunicat de la CJC-Joventut Comunista davant la treva permanent d´ETA

Davant l´anunci de treva permanent de l´organització armada ETA, volem manifestar que:



Els i les joves de la Joventut Comunista defensem el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans. Tanmateix sempre hem apostat per una sortida política al conflicte basc, que permeti avançar cap a una segona transició a l’Estat Espanyol i que només veiem possible en absència de violència.



Per aquest motiu, expressem la nostra satisfacció per l´anunci de la treva, en tant que constitueix un triomf per a la societat basca i un avenç cap a la pau.



En aquests moments tan delicats i que obren unes perspectives tan esperançadores, considerem de vital importància que totes les formacions polítiques, així com els diferents agents socials i els mitjans de comunicació estiguin a l´alçada de les circumstàncies, per tal de donar una sortida dialogada al conflicte.



Per avançar en aquesta direcció, trobem imprescindibles:



L’aturada de les mesures d’excepció vigents, és a dir: la fi de la repressió als membres de l’Esquerra Abertzale, la derogació de la llei de partits, la legalització dels mitjans de comunicació il·legalitzats i l’apropament dels i les preses als seus llocs d’origen, d’acord amb la legislació vigent.



La constitució d’una mesa de negociació entre totes les organitzacions polítiques basques, sense cap tipus d’exclusió, que promogui la participació de la societat basca per tal de decidir el seu futur.



Finalment volem reafirmar la nostra solidaritat amb totes les víctimes d´aquest conflicte i felicitar, en general, a tots els agents polítics i socials que estan fent possible la concreció d´un nou escenari de diàleg i de Pau a Euskadi i en especial als companys i companyes d´Ezker Batua pel paper que hi estant jugant.



Comitè Executiu de la CJC-Joventut Comunista

Barcelona, 22 de març de 2006


dimecres, 22 de març de 2006

ETA declara un alto-el-foc permanent.

ETA ha decidido declarar un alto el fuego que ntrará en vigor este próximo viernes y que tendrá carácter permanente. Así lo ha hecho saber en un mensaje remitido a esta edición digital. ETA explica que el objetivo de esta decisión es "impulsar el proceso democrático en Euskal Herria para construir un nuevo marco en el que sean reconocidos los derechos que como pueblo" corresponden a Euskal Herria y asegurar de cara al futuro la posibilidad de desarrollo de todas las opciones políticas".



Comunicat d´ETA



Euskadi Ta Askatasuna (ETA) ha decidit l´aturada permanent de l´activitat armada a partir del 24 de març de 2006. L´objectiu de la decisió d´ETA és impulsar el procés democràtic que cal fer a Euskal Herria. A Euskal Herria cal construir un marc democràtic, que reconegui els nostres drets, mirant al futur i fent possibles totes les opcions polítiques. En acabar aquest procés els ciutadans bascos hauran de tenir el dret de decidir el seu futur.



Als estats espanyol i francès els correspon respectar, sense cap limitació, la decisió de debat democràtic que es doni a Euskal Herria. Hauran de respectar la decisió que els bascos adoptem sobre el nostre futur.



Fem una crida perquè tots els agents actuïn amb la mateixa responsabilitat amb què ETA ha actuat a l´hora de fer el pas que ha fet. A les autoritats d´Espanya i de França, els fem una crida perquè ofereixin una resposta positiva a la nova situació i abandonin les actituds repressives.



En general fem una crida als ciutadans bascos perquè s´impliquin en el procés i perquè lluitin pels drets del nostre poble.



És la voluntat i el desig d´ETA portar aquest procés fins a la fi i recuperar un veritable escenari democràtic, superant un conflicte que ha durat molts anys i construint una pau basada en la justícia. Confirmem el compromís per a continuar en el futur fent més passos d´acord amb la voluntat expressada. La resolució del conflicte avui i aquí és possible. És el desig i la voluntat d´ETA.



Gora Euskal Herria askatuta

Gora Euskal Herria sozialista

Endavant fins a aconseguir la independència i el socialisme


dimarts, 21 de març de 2006

No és civisme: és autoritarisme!

El divendres 17 de març, s’havia convocat arreu de l’Estat Espanyol, l’anomenat “macrobotellón”. A la majoria de les ciutats on es va seguir aquesta convocatòria, la jornada es va viure amb tranquil·litat. A Barcelona, en canvi, es van produir durs enfrontaments entre els assistents i la policia.



La concentració s’havia convocat a una de les zones amb més moviment nocturn de Barcelona, la Rambla del Raval. Ja durant el dia havien començat les amenaces per part de la policia i de l’ajuntament, barrant tots els accessos a la Rambla i advertint de la presència policial durant el transcurs de la nit; però el que ningú podia preveure era l’actuació extrema dels antiavalots.



Al voltant de mitja nit es van començar a congregar els participants del “macrobotellón”, i també, uns 350 policies que cobrien els accessos. Mitja hora després va començar la càrrega indiscriminada i amb violència extrema contra la gent, que va donar lloc a reaccions violentes i aldarulls, fins a altes hores de la matinada. Finalment hi va haver més de cinquanta detinguts i més de setanta ferits lleus.



El que més sorprèn és que l’actuació policial no semblava en cap cas – i així ho han demostrat els fets – encaminada a dissoldre la concentració de la forma més àgil possible, sinó, que la violència demostrada, el caràcter indiscriminat de les càrregues i la forma en que es van barrar els accessos a la zona (provocant autèntics culs de sac en que la majoria de joves van rebre cops de porra), semblaven tenir com a objectiu, realitzar una prova de força, una exhibició exemplar del que li espera a tothom qui realitzi activitats “incíviques”. Sinó, com s´explica que mentre es duia a terme una actuació tan dura a la Rambla del Raval, es trigués dues hores en actuar en els carrers dels voltants, on estaven tenint lloc els fets que veritablement molestaven i perjudicaven als veins i comerciants del barri?



Des de la Joventut Comunista ens preocupa molt l’espiral repressiva i autoritària que està caracteritzant a algunes de les darreres actuacions tant de l’Ajuntament de Barcelona com de la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya. Tenim encara molt present, juntament a la d’aquest cap de setmana, l’actuació dels Mossos d’Esquadra del passat 17 de novembre de 2005, durant la manifestació estudiantil, convocada per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública. En el mateix registre, emmarquem la situació viscuda per dues companyes nostres durant la manifestació de la Plataforma Aturem la Guerra del passat dissabte 18 de març. Quan es disposaven a penjar una pancarta al punt final de la manifestació, la Guàrdia Urbana els va prohibir fer-ho, els la va requisar i seguidament els va prendre les dades. Sembla que la possibilitat de penjar pancartes depèn de la opció política de la que un sigui.



Quins interessos hi ha darrera?



Totes aquestes actuacions, mostren l’allunyament d’aquells que les impulsen, dels problemes i necessitats reals de les persones. Sota la bandera del civisme i la convivència el que s’està fent és retallar drets i llibertats i dificultar, encara més, la participació democràtica de la societat civil. Avancem, cada cop més clarament, cap a un concepte de “ciutat aparador”, dissenyada per vendre’s internacionalment, més que per a la millora de les condicions de vida dels seus habitants.



Aquesta és la solució que la dreta i un sector dels socialistes catalans, defensen des de fa un temps per resoldre els problemes econòmics de la ciutat de Barcelona. Davant del procés de desindustrialització que patim, aquesta corrent “estètica” aposta per l’especulació immobiliària i pel turisme com a formes d’enriquiment fàcil i ràpid. Més enllà de la insostenibilitat a llarg plaç d’aquest model de creixement econòmic, ens sembla inadmissible aquest intent superficial de construir una ciutat de disseny, sempre menys humana.



I el “botellón”?



Més enllà de l’opinió que cadascú pugui tenir sobre aquest tipus d’activitats, creiem que val la pena fer un parell de reflexions. En primer lloc, que l’extensió d’aquesta pràctica està molt relacionada amb els elevats preus per a accedir i consumir en la gran majoria de locals nocturns i amb la manca d’altres espais públics en que els joves puguem trobar-nos i relacionar-nos.



En segon lloc, hauríem de plantejar-nos què és el que condueix a la majoria de joves catalans a buscar a aquest tipus d’oci caracteritzat pel descontrol i el consum no sempre responsable de diverses substàncies. Probablement la resposta la podem trobar en la manca de perspectives d’emancipació i de realització personal, a la que ens aboquen unes condicions de treball precàries, un ensenyament públic degradat o l’exorbitant preu de l’habitatge. Si a aquests fets, hi afegim els baixos índexs de participació juvenil, no és difícil arribar a la conclusió, que els i les joves, quan arriba el cap de setmana l’únic que busquem és una estona d’evasió absoluta, sense que en valorem les conseqüències.



Llibertat, participació i democràcia.



Per totes aquestes raons, els i les joves comunistes creiem que és necessari un canvi de rumb radical de l’Ajuntament de Barcelona, pel que fa a la millora de la convivència. Reafirmem la nostra oposició frontal a la famosa “Ordenança de Civisme” i la nostra exigència de retirada de la mateixa. En aquest sentit, felicitem al grup municipal d’EUiA-ICV, per la fermesa i la coherència demostrades durant el debat de la mateixa.



La multitud de comportaments i fets als que aquesta ordenança fa referència necessiten solucions molt més profundes i complexes, si la voluntat és, realment, resoldre els problemes de fons. Es tracta d’avançar en mesures de cohesió i integració social; de fomentar i posar mitjans per a la participació, en especial per a la dels joves; de desenvolupar polítiques que ens retornin als i les joves unes perspectives de futur dignes. I, en qualsevol cas, l’èxit de totes aquestes mesures passa per escoltar i fer participar en el seu desenvolupament, als col·lectius directament implicats.


dilluns, 20 de març de 2006

Comunicat de felicitació a l´alcalde de Salamanca, el senyor Julián Lanzarote

Desitgem mostrar la nostra satisfacció davant la decisió de l´alcalde de Salamanca, el senyor Julián Lanzarote, de posar el nom de "Expolio" a un dels seus carrers. No tenim la menor dubte de que ha volgut, amb aquest acte, desagraviar a Catalunya per l´actuació indigna de no voler tornar els documents segrestats durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. En qualsevol cas i donat que la expoliació és un delicte tipificat, seguim reclamant que aquells que el van efectuar, i continuen vius, seguin al banc dels acusats i es faci justícia que, encara que tardía, sempre és necesaria.



Gràcies doncs, per aquest homenatge a Catalunya, senyor Lanzarote. La història el recordarà, no per les seves ideies polítiques o la gestió com a batlle sin ò per la seva extraodinaria imaginació.





Barcelona 20 de març de 2006

Coordinadora per a la Memòria Històrica i Democràtica de Catalunya



Entitats adherides: Associació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat, Associació del Pont de la Llibertat de l´Hospitalet Antifranquista, Associació per al Memorial Democràtic dels Treballadors de la SEAT, Associació Enrique Lister, CJC-Joventut Comunista, Dones del 36, Fundació Nou Horitzons, Foro para la Defensa de la Tercera Edad, Fundació Pere Ardiaca, Historaula.



dimecres, 15 de març de 2006

FALSOS MITES, REALITATS I PERSPECTIVES DAVANT EL CANVI CLIMÀTIC

El passat dimecres 14 de març va començar el cicle “Ciència i Societat” organitzat per “Universitat en marxa!” i la “Fundació Pere Ardiaca” i que es celebra durant dues setmanes a les facultats universitàries del Campus Nord de la Diagonal.



La primera xerrada es va realitzar a la Sala de Graus de la facultat de Física sota el títol de “Falsos mites, realitats i perspectives davant el Canvi Climàtic” a càrrec del Sr. Joan Pallissé, actual Director del Servei Meteorològic de Catalunya (METEOCAT) amb l’assistència d’una quarantena de persones, entre alumnes i professors de la universitat.



Les reflexions entorn el Canvi Climàtic es van iniciar amb una repàs històric de la investigació científica duta a terme així com de l’evolució en el consum energètic. Aquesta introducció va servir per a contextualitzar el problema i demostrar que l’anàlisi del Canvi Climàtic va lligat a la producció d’energia i, en definitiva, al model de creixement de la nostra societat. El canvi del clima és un fet i se’n responsabilitza, en bona part, a l’Efecte Hivernacle. Aquest procediment es refereix a l’augment de la concentració de gasos a l’atmosfera que, com el CO2, formen una capa invisible que reté la calor que radia la superfície, provocant un escalfament de l’aire. L’augment dels anomenats gasos d’efecte hivernacle està íntimament lligat a l’activitat humana, donat que portem més de 100 anys utilitzant els combustibles fòssils com a principal font d’energia.



Aquest model de producció d’energia està esgotat. Per una banda, es van mostrar diversos estudis sobre els balanços d’energia a nivell planetari: en tots ells, el consum d’energia procedent de fonts no renovables és el dominant. I dins d’aquest grup, la immensa majoria de la despesa prové de la combustió de fòssils (petroli i derivats). Per l’altra, es reconeix que, amb l’actual consum, les reserves de petroli estan assegurades per tant sols els propers 40 anys. De totes maneres, es preveu amb preocupació un creixement de la demanda que comportarà arribar a l’anomenat “peak oil”, situació en la qual la producció de petroli es trobarà al punt límit, sense poder abastir tot el mercat. En aquest escenari, es preveu un encariment importantíssim de l’energia.



La qüestió de l’energia nuclear també es va tractar, desmentint que aquesta pugui ser realment una alternativa donat l’escàs percentatge que representa en la producció total d’energia que es consumeix (deixant de banda altres consideracions). A més a més, es calcula que la reserva actual d’urani és similar a la que queda del petroli.



Pel que fa a les mesures polítiques, es va fer un breu repàs de les iniciatives governamentals per tal de pal·liar l’Efecte Hivernacle, esmentant el Protocol de Kyoto i els diversos acords als que s’ha arribat. Se’n destaca l’enfocament capitalista de les solucions pactades, que consisteixen en la mercantilització dels drets d’emissió de gasos. Tot i això, es preveu una profunda transformació en el panorama industrial del món desenvolupat, donat que la intenció de les mesures implantades és que aquelles empreses amb poc rendiment energètic no resultin rentables econòmicament.



Per acabar, es va parlar de les iniciatives impulsades per a trobar fonts d’energia barates que puguin substituir la combustió de fòssils en el futur. Per al ponent, la recerca d’una font energètica barata i inesgotable és poc realista i ens allunya d’altres plantejaments que la societat s’hauria de fer. Pretendre substituir el consum del petroli i derivats per una altre recurs, mantenint l’actual model de desenvolupament, és poc responsable.



De la mateixa manera que no és convenient continuar amb una vida sedentària i rica en colesterol quan el metge ens diagnostica una malaltia cardiovascular, (encara que ens recepti una pastilleta), també convé promoure un altre model de societat i desenvolupament, així com diversificar les fonts d’energia per tal de trencar aquesta forta dependència actual en un sol recurs limitat.





Després de l’exposició d’en Joan Pallissé, les intervencions del públic assistent van girar entorn les mesures concretes impulsades pel Protocol de Kyoto i les crítiques al fre que es va produir al desenvolupament d’energies alternatives durant el darrer terç del segle XX.


dilluns, 13 de març de 2006

Pau o barbàrie.

En aquests darrers dies, dues conseqüències tràgiques de la Guerra Preventiva, han reaparegut amb força a l’escena pública. D’una banda, l’Audiència Nacional ha conclòs que en el cas de la mort del càmera espanyol José Couso, per part de soldats americans a l’Irak, no hi va haver assassinat sinó “un acte de Guerra contra un enèmic erròniament identificat”. Els magistrats han arxivat el cas, tot i la negativa de les autoritats nord americanes de col·laborar en la investigació.



D’altra banda, s’ha complert el segon aniversari dels atemptats de l’11 de març a Madrid i aquells que ens van embarcar, en una Guerra injusta, il·legal i immoral, en contra de la voluntat de la immensa majoria de la població de l’Estat, encara intenten confondre a l’opinió pública sobre l’autoria d’aquells atemptats.



Aquests dos esdeveniments, producte de polítiques bel·licistes i de decisions antidemocràtiques, no són més que l’eco del caos i la desesperació que s’està vivint a l’Irak i a tot l’Orient Mitjà. Diàriament ens arriba la notícia de noves víctimes mortals, però el que no ens arriba és l’explicació de tanta confrontació i destrucció. És més, sembla que s’intenti explicar la situació en base a enemistats de tipus religiós o ètnic entre els mateixos habitants de la zona, com si es tractés d’un conflicte purament intern en el que els països occidentals no hi tinguessin res a veure.



Quins interessos hi ha darrera?



Un cop més, val la pena examinar a fons els fets per entendre què o qui hi ha darrera. I el que hi ha darrera, en aquest cas, són els interessos del petroli i el gas; és la importància geoestratègica de la regió, per al control militar i per a l’obertura de nous mercats; és la disputa entre els capitals àrabs i els capitals occidentals, amb el poble que, com sempre, hi posa les víctimes. Només si prenem en consideració tots aquests elements podem entendre com és possible que, amb la mentida de les armes de destrucció massiva, i amb la pretensió d’exportar Democràcia, s’iniciés una Guerra que no ha fet més que empitjorar les condicions de vida dels iraquians, i desestabilitzar la zona amb una ocupació que ha desencadenat la legítima resistència nacional. De la mateixa manera que només així podem entendre perquè després de la croada a l’Afganistan, el nou règim en aquest país és completament caòtic i es diferencia molt poc del dels talibans, pel que fa als drets humans, com denuncien les associacions de dones afganeses.



Amb la mateixa clau hem d’interpretar l’actual conflicte Iranià. L’Iran pot tenir la voluntat d’enriquir urani, però el que no s’explica és que per a desenvolupar armament nuclear, cal disposar d’una tecnologia de la que el país dels aiatol·làs molt probablement no disposa. I en qualsevol cas, el doble raser utilitzat pel govern dels EUA és escandalós. O és que Israel, el govern del qual, per cert. practica terrorisme d’estat, no disposa d’armament nuclear? O és que la Índia, país amb el qual acaben de signar acords econòmics, tampoc no en disposa?



Totes aquestes són les conseqüències del monopolarisme polític, econòmic i militar que els poders nord americans pretenen imposar al món. Un monopolarisme que fa del dret internacional paper mullat, que utilitza un doble raser per definir els règims autoritaris, en funció dels interessos en joc, que permet i justifica tortures i violacions sistemàtiques dels drets humans a Guantànamo com a la presó d’Abu Ghraib i que ens ha abocat a una situació de por i de Guerra permanent que ens situen en un escenari de veritable crisi civilitzadora.



La lluita pel multipolarisme i la Pau.



És per tots aquests motius que en aquests moments la lluita per la Pau, és per als i les comunistes un element d’altíssima importància. Creiem que l’única forma per acabar amb aquest desordre mundial és avançar cap a un món multilateral, on totes les regions del planeta intervinguin en els processos econòmics i polítics en igualtat de condicions, en base a unes regles del joc justes i igualitàries, que ajudin a superar els actuals desequilibris entre nord i sud, entre centre i perifèria. Perquè mentre tots els pobles de la Terra no disposin d’unes condicions de vida dignes, la Pau no serà possible.



Els i les catalanes hem mostrat en la nostra història recent el nostre compromís amb la Pau, i hem demostrat que la nostra mobilització és una eina poderosíssima per avançar en aquest sentit. Gràcies a la mobilització vam aconseguir que el govern espanyol retirés les tropes de l’Irak. El proper dissabte 18 de març tenim una nova oportunitat d’evidenciar aquest compromís, d’exigir el final de l’ocupació a l’Irak i a Palestina i d’oposar-nos frontalment a una intervenció preventiva a l’Iran.


diumenge, 12 de març de 2006

L’ESTAT DEL BENESTAR, EN VIES D’EXTINCIÓ

La precarització de les condicions laborals i el nivell de vida de la població dels anomenats països del Primer Món és un fet palès que s´està demostrant indeturable arreu de la geografia occidental. Les condicions que garantien unes àmplies prestacions públiques -educació, sanitat, etc.- i certs mecanismes de redistribució de la riquesa generada, bé que insuficients, que s´aconseguiren després de la Segona Guerra Mundial en el pacte tàcit entre burgesia i sectors del moviment obrer organitzat (sindicats, partits de masses), això és, el que es coneix com l´Estat del Benestar, té els dies comptats.



I no sóc jo qui ho diu: les estadístiques referents a temàtiques d´ocupació, relació entre salari i preus del mercat, qualitat de l´ensenyament i externalització dels serveis públics -sobretot pel que fa a la sanitat-, parlen per si sols. La proposta de Constitució Europea que els lobbies del poder econòmic, obeint les directrius establertes per les necessitats del capital internacional, van elaborar d´esquenes a cap mena de procediment democràtic o participatiu (i que, de fet, en aquest país que ha sofert el feixisme durant quaranta anys sense aprendre´n res va sortir aprovada per referèndum popular; bé que amb una participació ridícula), n´és una mostra diàfana i fins i tot m´atreviria a dir que descarada.



Retallada de serveis públics que tendiran irremediablement cap a la privatització, escletxes legals per a permetre la penetració del sector privat en l´ensenyament (sobretot en l´universitari -els estudiants ja coneixem el Pla de Bolonya-, però això només és el primer pas), orientacions macroeconòmics cap a la liberalització total de les empreses que romanen en el sector públic (què se n´ha fet de la Telefónica? Què està passant amb la Renfe?)... i una ràpida ullada a la qüestió de les tan sobrevalorades "llibertats individuals" (que són la pedra angular d´un sistema individualista que promou la desconnexió de la persona amb la col•lectivitat que l´envolta) fan estremir: no es reconeix de forma oberta el dret de vaga, es disposen mesures per a conferir de forma legal la consideració de "rebel•lió" o "motí" qualsevol mobilització popular d´envergadura (evidentment deixant a les forces armades i els cossos policials la tasca de dissuadir-los i perseguir culpables), són detallades tot un seguit de mesures que permetrien l´espionatge de tota la població amb càmeres de vigilància, línies telefòniques punxades, i tot tipus de dispositius que anul•larien de facto la intimitat de les persones.



Qui es pensi que gràcies a la ciutadania francesa i holandesa, més formades en la qüestió democràtica i més conscients del paper que el poble ha de jugar en decisions d´aquesta magnitud (aquí el franquisme ens va convertir en autèntics eunucs de la consciència democràtica de masses), es van evitar totes aquestes mesures, va errat. Només una ràpida ullada a la directiva Bolkenstein, aprovada recentment a les instàncies europees, fa evident que aquesta és un pla B que va presentar-se a correcuita per legitimar algunes operacions que ja s´estan duent a terme en el propòsit de desmantellar aquesta Europa de prestacions públiques que coneixem.



Dia a dia el nostre entorn ens anuncia l´arribada de temps difícils: noves hipoteques que passen de pares a fills; càmares de vigilància a tota mena d´estacions i instal•lacions del transport públic i altres (però cal recordar que ho fan "per la nostra seguretat"), per no parlar dels cossos de seguretat privada -Prosegur i etcètera- armats i amb gossos entrenats per reduir qualsevol "sospitós"; desallotjament i persecució cada cop més intensa de tota mena d´alternatives al règim actual de propietat; la nova Ordenança de Civisme que volen imposar-nos des de l´Ajuntament de Barcelona, de caire autoritari i una preocupant pretensió de retallar de forma dràstica les llibertats més fonamentals... la llista de petits detalls és interminable.



A més d´aquests factors que podríem anomenar de "baixa intensitat", els canvis estructurals que se succeeixen en el sistema no donen pas treva. Una de les manifestacions més preocupants d´aquesta nova onada de neoliberalisme desenfrenat és l´autèntica dissolució del treball com un mitjà de vida estable a través del qual l´individu realitza una tasca i aprèn un ofici. Concretament a l´Estat espanyol tenim un dels índex més elevats de temporalitat: les ETTs han convertit el treball en un concepte abstracte, que si ja en el mode de producció capitalista tradicional era un mitjà d´explotació i alienació de qui el realitzava, en el nou estadi que ens depara el segle XXI s´albira una desvinculació total, quasi ontològica, entre el treball i la persona. L´alienació més profunda -ben suplida pel sector comercial que ens anima la vida amb productes inútils i reinventats d´altres anteriors- és el camí al qual tota la classe treballadora estem abocats mentre els designis de la humanitat continuïn en mans de qui avui els domina. La temporalitat laboral, que avui afecta especialment el jovent i els sectors més humils de la societat, amenaça amb estendre´s arreu per esdevenir la norma bàsica de l´estructura social del treball: nous mètodes de mesura de productivitat recolzats per la legislació adient que permetrà despedir treballadors sense cap mena d´indemnització ni procediment, feines poc remunerades en el sector terciari que no oferiran possibilitats d´ascendir ni romnandre a l´empresa...



La deslocalització, la pèrdua de capacitat productiva en els països europeus -i aquí és un tema desgraciadament massa quotidià- que es veuen atrapats en un sector terciari que duu inherent una tendència al col•lapse, és un dels resultats més evidents i directes de la política neoliberal que han aplicat al llarg de les últimes dècades els nuclis de poder político-econòmic europeus.



Paral•lelament a això, l´especulació immobiliària assoleix límits insospitats elevant els preus dels habitatges a xifres absolutament inassequibles per a les capes populars -i cada cop per més sectors de les anomenades classes mitjanes-, redireccionant el sistema familiar nuclear actual cap a un retorn a la convivència intergeneracional a les llars (avis, pares i fills), amb l´agreujant que els habitacles cada cop són més reduïts com a conseqüència, precisament, de l´augment desproporcionat dels preus i la impossibilitat de gran part de la població d´accedir al mercat de compra-venda immobiliari.



No cal oblidar tampoc la dura batalla ideològica que s´està duent a terme en els nostres dies. Mentre els sectors populars d´arreu del món estenen la consigna "un altre món és possible" a través dels fòrums socials i la creació de nous espais de participació democràtica de la ciutadania, els mitjans de comunicació anuncien el terror i l´enorme perill que suposa per a les nostres vides el "terrorisme internacional", un concepte inexistent abans de la caiguda del camp socialista i la influència de la Unió Soviètica en el devenir de la política mundial, que ara omple el buit que aquesta va deixar en la concepció de l´"altre", l´"enemic", allò a què es contraposa el sistema de valors i l´estructura en què vivim. Evidentment, aquests mitjans estan en mans dels grups empresarials que dominen també la banca i les finances, la construcció, les grans cadenes de distribució i consum d´aliments i productes bàsics, etc.



Atrapats en aquesta cruïlla mediàtica en què totes les direccions són perjudicials, cal que sapiguem destriar bé les fonts d´informació i destil•lar el contingut ideològic de les mateixes. S´han de potenciar els mitjans de contrainformació i les publicacons alternatives per donar pas a una visió objectiva i allunyada dels interessos econòmics de la classe empresarial, per poder conèixer i analitzar els processos històrics que s´estan succeint.





Mentre a l´Amèrica Llatina s´endevina un gir copernicà en l´evolució de les polítiques tradicionalment seguidistes de l´imperialisme nord-americà, enfilant el camí cap a la construcció d´un bloc regional de poder on predomini la cooperació i solidaritat entre els països iberoamericans, a la Vella Europa els drets més fonamentals són contínuament posats en perill per una classe política dominant que dóna via verda a la destrucció dels Estats democràtics burgesos i la transformació d´aquests en una obscura incògnita que ens recorda a les mesures hitlerianes que ensorraren la República de Weimar (incompleta i governada per liberals, com en el nostre cas, però no podem oblidar mai el deteriorament de la vida social que suposa la tirania feixista).



Avui, doncs, la lluita cap a la construcció d´una nova societat fonamentada en valors que promoguin la cooperació, solidaritat entre els pobles, fraternitat entre individus i la igualtat entre classes, passa per la defensa a ultrança dels actuals mecanismes de benestar que encara conservem, fruit de l´esforç i la lluita sagnant de la classe treballadora al llarg dels segles XIX i XX. No cal escoltar les tesis esquerranoses que parlen del "tot o res" i asseguren un adveniment immediat i renovador de la Revolució proletària: en la lluita política, els treballadors i treballadores hem de ser pragmàtics, analitzar la societat en profunditat i garantir una capacitat d´incidència en els processos actuals que permetin lluitar per la permanència d´aquests mínims guanyats amb la sang i l´esforç dels explotats.



Serà així, per la progressiva incorporació a la política de les classes populars que aconseguirem disposar de les condicions objectives per al canvi revolucionari cap a una societat socialista, regida per la moral comunista de què tant va parlar el Che, que permeti el desenvolupament de l´intel•lecte i la realització de la persona en llibertat, en íntima col•laboració amb la comunitat, sense explotació de cap tipus, sense imposicions comercials, en definitiva, sense la injustícia i la misèria que afecten actualment les les vides del que anomenem vagament el gènere humà.


dimarts, 7 de març de 2006

DONA+JOVE+TREBALLADORA=PRECARIETAT<sup>3</sup>


Arriba una altra vegada el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, i es reobre a nivell social l´assoliment de la igualtat de gènere.


La inserció de la dona en el món laboral, l´emancipació femenina en les relacions emocionals, el repartiment de les tasques de casa o l´accés a llocs de responsabilitat, són aspectes en els quals s´ha avançat, però en els que continuem observant una clara desigualtat amb les dades a la ma.


I és que malgrat que reivindiquem mesures que tallin d´arrel totes aquestes situacions com ho són la coeducació a l´escoles, el control de la imatge que es difon de la dona a través de la publicitat per tal de trencar estereotips, una bona llei que protegeixi a les dones que pateixen violència física de gènere, o mètodes que garanteixen la presència de dones a les institucions, si observem un estudi recentment publicat, sobre matèria laboral, ens adonem que queda molt camí per recórrer.


Segons l´Institut Nacional d´Estadística ens trobem que:





  • els homes guanyen de mitjana un 40´6% més que les dones per desenvolupar la mateixa feina; en el cas de persones sense estudis, aquesta xifra es dispara fins al 75´1%

  • encara hi ha 380000 dones que cada any abandonen els seus llocs de treball, per fer-se càrrec de les seves famílies

  • les dones representen el 80% dels treballadors en jornada a temps parcial

  • les dones només representen el 27% d´alts càrrecs




Davant d´aquestes dades la resposta al debat és que encara estem lluny de l´assoliment complert de la igualtat entre homes i dones. I al costat de les reivindicacions abans esmentades, i que han de continuar en primera línia, hem d´exigir la regulació d´aquesta situació laboral que patim les dones treballadores, especialment les més joves.


Exigim igual salari, per a igual treball. Exigim les mateixes oportunitats per accedir a llocs de responsabilitat. Exigim el mateix respecte en els nostres llocs de feina. Exigim la flexibilitat laboral per a què homes i dones no haguem de renunciar al nostre dret de viure la paternitat i la maternitat amb plenitud.


En definitiva, exigim des del carrer, des de la participació social i des de la mobilització que el nostre govern prengui mesures definitives contra aquesta situació ancestral, que porta allargant-se massa segles.




dilluns, 6 de març de 2006

No són “gent de bona voluntat”: són franquistes!

Aquest cap de setmana hem hagut d’assistir a l’espectacle truculent de la Convenció del Partit Popular. Ha estat clar l’intent d’utilitzar aquest esdeveniment per tornar a donar una imatge pública de partit de centre, moderat i reformista, després de la radicalització reaccionària del darrer període. Però el que els populars haurien de saber és que no es pot repetir una i altra vegada que un és “de centre”, quan les declaracions següents i els fets, indiquen clarament el contrari. En aquest sentit ens semblen molt greus les declaracions del senyor Manuel Fraga, en que es va referir als militars golpistes del 23-F com a “gent de bona voluntat”.



Totes les intervencions de la Convenció mostren que la dreta espanyola segueix instal·lada en els esquemes de la Guerra Civil, que no ha evolucionat ni un pel i que segueix defensant el mateix model d’Estat: “Uno, Grande y Libre!” . Han mantingut una visió territorialista del concepte de nació, enlloc de parlar dels pobles, i segueixen atiant el foc entre les diferents regions i nacions que conformen l’Estat Espanyol. Han reiterat el seu profund conservadorisme pel que fa a la Família i a la Religió, demostrant que es troben a anys llum d’idees tan bàsiques per a una democràcia com són la igualtat de drets de totes les persones o la laïcitat de l’Estat.



L’absurd arriba a la seva culminació quan ens toca assistir a les alabances als vuit anys de govern del senyor Aznar. Vuit anys caracteritzats per la crispació social i política i pel foment de la confrontació entre territoris. O és que es pensen que ja no recordem el PHN, el Prestige, la LOU, la Llei d’Estrangeria, la participació en la Guerra d’Irak, o la privatització d’empreses públiques en mans dels seus amics? Com que tant desastre, tanta involució democràtica i social, són impossibles de justificar, segueixen jugant al que millor saben fer: la desestabilització i la provocació, actituds típiques dels franquistes.



Quins interessos hi ha darrera?



Els i les comunistes intentem sempre entendre què hi ha més enllà del que es veu a primera vista, indagar quins interessos hi ha darrera de fets concrets i de determinades actituds. En aquest cas, cal que examinem qui hi ha darrera del Partit Popular. A quins sectors socials representa políticament. Doncs bé, es tracta fonamentalment de sectors oligàrquics i parasitaris; sectors que fonamenten el seu enriquiment en l’especulació, i no en el desenvolupament de la indústria ni en la producció de riquesa. Bancs, constructores, sectors turístics, grans propietaris de terres improductives... No és casual la politització que el PP ha fet del cas de la OPA a Endesa, sinó que respon a aquestes relacions i a aquest model de creixement econòmic, que beneficia a molt pocs, perjudica a la majoria i condemna a l’Estat Espanyol a la desindustrialització i a la dependència de les transnacionals.



Són aquests sectors els que estan molt preocupats pel “canvi de règim” que s’ha iniciat. Perquè són els principals perjudicats per una federalització i per un canvi de relacions internacionals de l’Estat Espanyol. Per aquest motiu, utilitzen tots els instruments a la seva disposició per frenar aquesta IIa Transició: el Partit Popular a nivell polític, la COPE, la Razón i la resta d’altaveus a nivell mediàtic, la jerarquia eclesiàstica a nivell social i cultural... No ens ha de sorprendre l’enorme sintonia que observem entre tots aquests actors, tant si parlem del nou Estatut, dels matrimonis homosexuals o de la religió a les aules.



El camí per caminar



El Partit Popular i els sectors socials als que representa, no corresponen a la dreta democràtica europea sinó als seus exponents més reaccionaris: a Le Pen a França, Heider a Àustria o Fini a Itàlia. No li manca raó al senyor Zaplana, quan en la seva intervenció lamenta que se’ls intenti marginar políticament: si volem que l’Estat Espanyol sigui realment democràtic i pugui proposar-se objectius més progressistes, cal que l’extrema dreta espanyola passi a ser minoritària a la nostra societat, com ho són els seus anàlegs europeus.



Per aconseguir aquest objectiu, cal que al PSOE no li tremolin les cames i que no es deixi condicionar pels intents desestabilitzadors i per les pressions de la dreta, com li ha passat amb l’Estatut o amb la LOE. Però, encara més que això, és imprescindible que tots aquells que vam sortir al carrer per dir prou al govern reaccionari del PP ens mobilitzem ara per defensar les nostres necessitats reals de treball, salut, educació, habitatge i un llarg etcètera, per empènyer els avenços progressistes. Perquè si ens quedem a mig camí, si no forcem també un gir social i si no acabem definitivament amb el neofranquisme, aquesta IIa Transició, quedarà incompleta, i no podrem proposar-nos, encara, objectius més ambiciosos.


diumenge, 5 de març de 2006

D´on ve el 8 de Març?



Antecedents


Des de l’inici de la revolució industrial, àmplies capes de la població femenina dels sectors populars es van incorporar al treball assalariat. Aquesta incorporació no les eximí, però, de continuar sent responsables del treball de cura de les persones del grup familiar ni de les activitats domèstiques.


Les precàries i difícils condicions de treball industrial van provocar, des de mitjans del segle XIX, l’aparició de moviments de dones que reivindicaven millors condicions laborals, com ara la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, la compensació econòmica per accidents laborals i les mesures per prevenir-los.


D’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge. N´és un exemple la vaga que 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada van fer l’any 1881, en demanda de millors condicions de treball.




Els fets de Nova York


El dia 8 de març de 1908 en que les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton declaren una vaga en protesta per les condicions insuportables de treball. L’amo no acceptà la vaga i les obreres ocuparen La fàbrica. L’amo llavors tancà les portes i prengué foc morint les 129 treballadores que eren a dins.




El 8 de març


Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la pau es convertí en el leitmotiv de les celebracions del Dia Internacional de la Dona. La revolució russa, de la que havia de resultar la posada en pràctica per primera vegada en la història d’un model de societat en el que els antagonismes de classe fossin superats, fou iniciada per les dones també el Dia Internacional de la Dona, però de l’any 1917. Les obreres tèxtils de Petrograd anaren a la vaga i cridaren als companys varons perquè les recolzessin. A partir d’aquest moment, el Dia Internacional de la Dona quedà fixat en la data del 8 de març.


Reivindicació de millors condicions de treball i de vida, i de drets polítics i manifestacions en favor de la pau, són alguns dels temes que es troben en l’origen de la celebració del dia 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.


Amb el ressorgiment del feminisme, a finals dels anys seixanta i setanta, tornà a implantar-se la celebració d’aquesta data, que van acabar de corroborar les Nacions Unides, el 1977, en declarar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona.



Informació extreta de diverses fonts



EUiA i IU es comprometen a treballar per acabar amb les polítiques continuistes del PSOE

EUiA I IU ES COMPROMETEN A TREBALLAR PER ACABAR AMB LES POLÍTIQUES CONTINUÍSTES DEL PSOE

Les direccions de les dues formacions volen incidir en l’increment de més polítiques socials i mediambientals



Després d’una reunió de treball entre les direccions d’EUiA i IU, els coordinadors generals de les dues formacions, Jordi Miralles i Gaspar Llamazares, han exposat en roda de premsa el seu compromís de seguir impulsant les polítiques socials i mediambientals que el PSOE no està portant a terme a nivell estatal. Els dos dirigents han titllat el govern de Zapatero de continuísta i han condicionat el seu suport al desenvolupament d’aquest tipus de polítiques fins ara inexistents.



Tant Miralles com Llamazares, per altra banda, han destacat el paper d’IU davant l’Estatut català ja que s’ha convertit en la força política aliada del text. També ha valorat l’actitud del PSOE en la negociació de “mesquina” i ha instat a ERC a que se sumi a l’acord.



Els dirigents de les dues formacions han fet referència també al pla de sanejament de RTVE anunciat per Carmen Caffarel. Han lamentat la situació en la que es troben els treballadors amenaçats per un possible tancament dels centres territorials i han posat de manifest que això significaria a l’hora un involucionisme en l’impuls de la llengua i cultura catalanes en reduir-se a la mínima expressió la programació pròpia de Catalunya que ofereixen tant Ràdio 4 com TVE.



Finalment, Miralles ha fet incís en el canvi d’imatge d’EUiA que s’ha presentat aprofitant aquest contacte informatiu. Ha explicat que el nom d’Esquerra Unida i Alternativa serà a partir d’ara més visible en el logotip, a l’hora que s’ha escollit un color vermell com a color corporatiu.



A continuació us adjuntem dues notícies sobre la roda de premsa que ha tingut lloc aquest matí a Barcelona d’Europa Press i EFE:





Llamazares pide al Gobierno que no sea "cicatero" con el Estatut, que lo mejore y que incluya a ERC



BARCELONA, 28 Feb. (EUROPA PRESS) -



El coordinador general de IU, Gaspar Llamazares, afirmó hoy que el Gobierno "es cicatero" en algunos aspectos, como el proyecto de Estatut, por lo que consideró necesario "llamar a la generosidad del PSOE" para "integrar a todos los (partidos) protagonistas" del texto y para introducir aún "propuestas más abiertas", ya que se mostró "convencido de que es mejorable".



En rueda de prensa tras reunirse con EUiA en Barcelona, constató que el Gobierno aborda "algunos cambios" pero es "cicatero" en "asignaturas pendientes o suspensas": Estatut, medio ambiente, modelo laboral "precario" y política fiscal "distribuida injustamente", por lo que reclamó una propuesta gubernamental que lo corrija.



Llamazares también advirtió al PSOE de que "se equivocaría si cambiase de alianzas a media legislatura", en alusión a CiU, y aseguró que "las alianzas con la izquierda garantizan que pueda haber cambios", como "abrir perspectivas" al Estatut, al proceso de paz -consideró tan legítimo abrirlo como que la "legitimidad moral de las víctimas"-- y al federalismo.



Frente a todo ello, instó a la izquierda a "superar la modorra" y salir a la calle, "como ya hace la derecha".



NO IMPROVISAR EN ECONOMÍA E INDUSTRIA.



También dijo que, si hay cambio de alianzas del Gobierno, se dificultarían cambios de política económica. De hecho, pidió al Gobierno "que deje de improvisar en materia de economía e industrial", y dijo que "lo ocurrido en los últimos meses en política energética es una llamada de atención para que el Gobierno defina claramente los sectores estratégicos".



"No podemos seguir diciendo que un sector estratégico lo es porque un susto reciente nos apunta que lo es", dijo, sino que "existen" y deben tenerse "claros" para "definir los mecanismos de control y regulación".



Además, reclamó al Ejecutivo que "presente un plan energético para todo el Estado" para "no tener que improvisar medidas en función del movimiento del mercado energético en Europa; sobre todo porque quienes no toman medidas propondrán dentro de cuatro días nos van a proponer como gran solución energética romper la moratoria nuclear".



IU, MEJOR ALIADO POLÍTICO DEL ESTATUT.



El coordinador general de EUiA, Jordi Miralles, constató "demasiadas políticas continuistas del Gobierno de Zapatero" y aludió a políticas económicas, laborales y medioambientales. Afirmó que IU y EUiA se comprometen a trabajar para "corregirlo", por ejemplo con la organización de una jornada sobre los problemas del sector de automoción.



También constató un compromiso de ambas fuerzas para impulsar entre todos los sectores sociales "la promoción del federalismo en España", lo que consideró muy importante: "Los estatutos pasarán, pero la España federal debe construirse", dijo. Sobre el proyecto estatutario, agradeció "el papel" de IU, "porque es el mejor aliado que ha encontrado este Estatut desde la política".



Miralles aprovechó la rueda de prensa para presentar el nuevo logotipo de EUiA, con las letras ´eua´ de manera parecida a la que existía hasta ahora pero con el nombre completo en tres líneas detrás de la ´a´; además, el fondo elegido para el logotipo es de color rojo.





IU retreu a PSOE actitud mesquina Estatut i demana esforç amb ERC



Barcelona, 28 feb. (EFE).- El coordinador general d´IU, Gaspar Llamazares, ha opinat avui que el PSOE manté una actitud "en excés mesquina" respecte a l´Estatut, i l´ha emplaçat a fer "un esforç" per millorar el text "en tots els àmbits" i per incorporar ERC en l´acord.



En roda de premsa després de reunir-se a Barcelona amb una delegació d´EUiA, referent català d´IU, el líder d´Izquierda Unida ha demanat "generositat" al PSOE en la fase final de l´Estatut català al Congrés dels Diputats.

"La principal dificultat (del nou Estatut) en aquests moments està en una actitud en excés mesquina per part del PSOE, que ha bloquejat per exemple negociacions recents sobre competències", ha sentenciat Llamazares.

En aquest sentit, ha fet una crida al PSOE perquè "incrementi el seu nivell de generositat" i permeti "integrar les aspiracions del Parlament i a les formacions polítiques del tripartit en el futur Estatut".



Llamazares ha comentat que el nou Estatut pactat per PSOE i CiU és "millorable", per la qual cosa "creiem que pot haver-hi postures més obertes per part del PSOE que permetin millorar el contingut de l´Estatut en totes les matèries i integrar els protagonistes de l´Estatut".

El coordinador general d´IU ha afirmat, en referència a ERC, que "no és lògic que en el final de l´obra no estiguin tots els protagonistes", i ha demanat un "esforç" per mantenir els partits que donen suport al nou Estatut i per incorporar ERC.



"Actuarem a la comissió constitucional i en el ple perquè això sigui possible", ha dit Llamazares, acompanyat pel coordinador general d´EUiA, Jordi Miralles.



D´altra banda, Llamazares ha donat un "suspens" al Govern en matèria laboral, fiscal i mediambiental, i l´ha emplaçat a rectificar en aquests àmbits.

Preguntat per la política de pactes del PSOE, ha comentat que "crec que s´equivocaria si canviés d´aliances", ja que la col·laboració parlamentària amb IU-ICV i amb ERC garanteix "canvis", mentre que CiU implica "velles polítiques".



D´altra banda, ha cridat el Govern que "deixi d´improvisar en matèria industrial i econòmica", ja que "el que ha passat en els últims mesos en política energètica és un toc d´atenció perquè el Govern defineixi clarament els sectors estratègics".



En aquesta línia, ha demanat a l´Executiu "un pla energètic per a tot l´Estat", perquè "el nostre país és dependent, perquè tenim una despesa energètica descontrolada i perquè el nostre model energètic és insostenible des del punt de vista ambiental".



D´altra banda, durant la roda de premsa Jordi Miralles ha presentat la nova imatge d´EUiA, que presenta poques diferències de disseny amb l´actual i la principal novetat de la qual és la vinculació d´EUiA a un color rosat.

Miralles ha explicat que EUiA han acordat impulsar un "espai de trobada en l´àmbit de l´Estat" amb la participació de professors universitaris, personalitats de la cultura o ben polítics per a "promoure el federalisme a Espanya".

EFEJD/mg


divendres, 3 de març de 2006

Els homes cobren de mitjana un 40% més que les dones a l´Estat Espanyol.

Los hombres ganan un 40,6% más que las mujeres en España. La ventaja salarial masculina se registra en todas las ocupaciones, según un estudio elaborado por el Instituto Nacional de Estadística. Ni siquiera la formación blinda a las mujeres contra la discriminación salarial. Los licenciados universitarios ganan un 51% más que las trabajadoras con la misma cualificación. La falta de reparto equitativo de las tareas domésticas y de cuidado se deja sentir. Cada año, 380.000 mujeres abandonan su trabajo para ocuparse de su familia o por motivos personales. Sólo 14.500 varones dan el mismo paso.



Las mujeres, que tienen menor nivel de ocupación y mayor desempleo que los varones, perciben además menores sueldos. El salario medio bruto anual de los hombres supera en un 40,6% al de las mujeres. Ellos ganan 22.169 euros brutos al año, como media, mientras ellas perciben 15.767. Así se desprende de los datos que acaba de extraer el Instituto Nacional de Estadística (INE) a partir de la última encuesta de estructura salarial, de 2002. Esta diferencia coincide en términos generales con los últimos datos facilitados por la Agencia Tributaria. Para calcular estos salarios medios se tienen en cuenta variables como el tipo de contrato, de jornada o el nivel de antigüedad en el empleo.



- Desigualdad en todos los sectores. En cualquier ocupación, las mujeres cobran menos. Así se desprende de los datos comparativos de las ganancias medias anuales en 16 tipos de ocupaciones.



La menor diferencia se da en la categoría de peones, donde los hombres perciben de media un 4,9% más que las mujeres (13.068 euros frente a 12.463 euros) y en los servicios de seguridad, donde el salario masculino (16.475 euros) es el 18,9% superior (véase gráfico).



- Directoras con mnos sueldo. En el apartado de la ocupación mejor retribuida, la dirección de las Administraciones Públicas o de empresas con más de 10 empleados, los varones reciben un 35,6% más que las mujeres (57.444 euros frente a 42.369). En el segundo nivel con mejores sueldos, el de las profesiones para las que se requiere una licenciatura, una ingeniería o un doctorado, los hombres cobran el 39,4% más que las mujeres. Ellos cobran 37.891 euros brutos al año y ellas, 27.175 euros.



- A igual formación, menor sueldo. Los datos del INE revelan que la formación elevada no sirve de freno para la desigualdad salarial. La estadística que relaciona el nivel de sueldo y el de formación (aunque ésta no se corresponda con el empleo que se desempeña) revela que los licenciados, ingenieros y doctores tienen una ganancia media anual de 38.691 euros mientras las mujeres con idéntica formación perciben 25.629. Ellos cobran el 51% más. En el nivel de diplomados universitarios, los varones cobran el 45,4% más que las mujeres. A partir de ahí, la diferencia salarial tiende a crecer a medida que desciende el nivel de formación. La mayor brecha se observa entre las personas sin estudios. Los varones en esa situación ganan 14.834 euros, un 75,1% más que las mujeres (8.472 euros).



- Dejar el empleo por la familia. Cada año, casi 400.000 mujeres abandonan su empleo por razones personales o para asumir responsabilidades familiares, según el INE. A lo largo de 2004, dieron ese paso 379.500 trabajadoras, que se retiraron del mercado laboral, en muchos casos de forma definitiva, a tenor de la Encuesta de Población Activa. Ente los trabajadores varones sólo dieron ese paso 14.500, según esa encuesta.



- Casi el 80% del empleo a tiempo parcial. De cada 100 trabajadores ocupados a tiempo parcial, 78 son mujeres. Entre los ocupados a jornada completa los varones suponen el 65,4%. De cada 100 trabajadores asalariados, 58 son hombres, según el INE.



- Empresarias en aumento. La mayoría de empresarios son de sexo masculino, pero va en aumento la presencia femenina en esa ocupación. Ahora el 29,2% de los empresarios con o sin asalariados son mujeres, según los datos de 2005. En 2002, las empresarias suponían el 26,2%.



Más pobres y con menos poder



Las mujeres, el 50,6% de la población española, están cada vez más presentes en los distintos ámbitos. Son, por ejemplo, el 36% de las diputadas nacionales y el 52, 7% de los funcionarios. No obstante, sólo ocupan el 27% de los altos cargos de la Administración, según los datos que manejan el INE y el Instituto de la Mujer. En la judicatura las mujeres suponen el 42%.



Las ciudadanas padecen un mayor riesgo de pobreza. De los 4,8 millones de hogares encabezados por mujeres, el 43,3% tienen ingresos inferiores a 14.000 euros anuales (en esta situación está el 28,8% de los hogares donde la persona de referencia es hombres).



Las mujeres, que declaran tener mala salud en mayor medida que los hombres, cometen el 8% de los delitos y son el 55,5% de las víctimas (sufren el 89% de las agresiones sexuales).



Charo Nogueira