Aquest cap de setmana hem hagut d’assistir a l’espectacle truculent de la Convenció del Partit Popular. Ha estat clar l’intent d’utilitzar aquest esdeveniment per tornar a donar una imatge pública de partit de centre, moderat i reformista, després de la radicalització reaccionària del darrer període. Però el que els populars haurien de saber és que no es pot repetir una i altra vegada que un és “de centre”, quan les declaracions següents i els fets, indiquen clarament el contrari. En aquest sentit ens semblen molt greus les declaracions del senyor Manuel Fraga, en que es va referir als militars golpistes del 23-F com a “gent de bona voluntat”.
Totes les intervencions de la Convenció mostren que la dreta espanyola segueix instal·lada en els esquemes de la Guerra Civil, que no ha evolucionat ni un pel i que segueix defensant el mateix model d’Estat: “Uno, Grande y Libre!” . Han mantingut una visió territorialista del concepte de nació, enlloc de parlar dels pobles, i segueixen atiant el foc entre les diferents regions i nacions que conformen l’Estat Espanyol. Han reiterat el seu profund conservadorisme pel que fa a la Família i a la Religió, demostrant que es troben a anys llum d’idees tan bàsiques per a una democràcia com són la igualtat de drets de totes les persones o la laïcitat de l’Estat.
L’absurd arriba a la seva culminació quan ens toca assistir a les alabances als vuit anys de govern del senyor Aznar. Vuit anys caracteritzats per la crispació social i política i pel foment de la confrontació entre territoris. O és que es pensen que ja no recordem el PHN, el Prestige, la LOU, la Llei d’Estrangeria, la participació en la Guerra d’Irak, o la privatització d’empreses públiques en mans dels seus amics? Com que tant desastre, tanta involució democràtica i social, són impossibles de justificar, segueixen jugant al que millor saben fer: la desestabilització i la provocació, actituds típiques dels franquistes.
Quins interessos hi ha darrera?
Els i les comunistes intentem sempre entendre què hi ha més enllà del que es veu a primera vista, indagar quins interessos hi ha darrera de fets concrets i de determinades actituds. En aquest cas, cal que examinem qui hi ha darrera del Partit Popular. A quins sectors socials representa políticament. Doncs bé, es tracta fonamentalment de sectors oligàrquics i parasitaris; sectors que fonamenten el seu enriquiment en l’especulació, i no en el desenvolupament de la indústria ni en la producció de riquesa. Bancs, constructores, sectors turístics, grans propietaris de terres improductives... No és casual la politització que el PP ha fet del cas de la OPA a Endesa, sinó que respon a aquestes relacions i a aquest model de creixement econòmic, que beneficia a molt pocs, perjudica a la majoria i condemna a l’Estat Espanyol a la desindustrialització i a la dependència de les transnacionals.
Són aquests sectors els que estan molt preocupats pel “canvi de règim” que s’ha iniciat. Perquè són els principals perjudicats per una federalització i per un canvi de relacions internacionals de l’Estat Espanyol. Per aquest motiu, utilitzen tots els instruments a la seva disposició per frenar aquesta IIa Transició: el Partit Popular a nivell polític, la COPE, la Razón i la resta d’altaveus a nivell mediàtic, la jerarquia eclesiàstica a nivell social i cultural... No ens ha de sorprendre l’enorme sintonia que observem entre tots aquests actors, tant si parlem del nou Estatut, dels matrimonis homosexuals o de la religió a les aules.
El camí per caminar
El Partit Popular i els sectors socials als que representa, no corresponen a la dreta democràtica europea sinó als seus exponents més reaccionaris: a Le Pen a França, Heider a Àustria o Fini a Itàlia. No li manca raó al senyor Zaplana, quan en la seva intervenció lamenta que se’ls intenti marginar políticament: si volem que l’Estat Espanyol sigui realment democràtic i pugui proposar-se objectius més progressistes, cal que l’extrema dreta espanyola passi a ser minoritària a la nostra societat, com ho són els seus anàlegs europeus.
Per aconseguir aquest objectiu, cal que al PSOE no li tremolin les cames i que no es deixi condicionar pels intents desestabilitzadors i per les pressions de la dreta, com li ha passat amb l’Estatut o amb la LOE. Però, encara més que això, és imprescindible que tots aquells que vam sortir al carrer per dir prou al govern reaccionari del PP ens mobilitzem ara per defensar les nostres necessitats reals de treball, salut, educació, habitatge i un llarg etcètera, per empènyer els avenços progressistes. Perquè si ens quedem a mig camí, si no forcem també un gir social i si no acabem definitivament amb el neofranquisme, aquesta IIa Transició, quedarà incompleta, i no podrem proposar-nos, encara, objectius més ambiciosos.
