Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


dimarts, 21 de juny de 2005

Comunicat d´EUiA davant les eleccions a Galícia

“Aquest resultat, de confirmar-se definitivament, és una bona notícia per als gallecs, per a la democràcia i per a la segona transició que viu l’Estat Espanyol”. D’aquesta manera ha valorat avui el coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa Jordi Miralles els resultats de les eleccions gallegues, celebrades la passada nit. Segons el diputat per ICV-EUiA, s’ha iniciat una nova etapa progressista i galleguista.



Miralles també ha manifestat que és un bon resultat per a la democràcia “perquè l’estratègia del PP de lligar la campanya de Fraga a les darreres manifestacions carques i espanyolistes no ha donat els seus resultats. De confirmar-se el canvi, també és un bon resultat per a la segona transició a Espanya perquè suposa estar més a prop del reconeixement dels drets nacionals en un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic”.



Tanmateix, Miralles ha fet esment a l’increment de vot d’Esquerda Unida - Izquierda Unida i a la bona campanya feta per la candidata Yolanda Díaz, i ha afirmat que els resultat de les esquerres expressa la necessitat de que l’esquerra transformadora i galleguista reflexioni en comú per ampliar aquest espai polític i electoral en el futur.



Per últim, de conformar-se la majoria d’esquerres y galleguista, Miralles es declara satisfet perquè “els gallecs hauran posat fi a un governant en actiu comprès amb la dictadura“.


COMUNICAT DE L´AEP DAVANT L’AUGMENT DE LES TAXES UNIVERSITÀRIES

L´increment del preu per crèdit matriculat en tota universitat pública catalana és d´un 5% respecte el curs 2004/2005, un punt per sobre l´increment estipulable de l´IPC. El CIC puntualitza que tot i l´augment de les taxes, l´aportació dels estudiants al cost global dels estudis ha disminuït un punt a causa del creixement de la subvenció destinada a Universitats de la Generalitat de Catalunya.



Des de l´AEP (Associació d´Estudiants i Estudiantes Progressistes) rebutgem aquesta mesura que en cap cas suposa un benefici o aproximació al model d´Universitat Pública que defensem.Els efectes que en causa, no només la incondicional pujada de taxes a què ens volen acostumar any rere any, sinó la mateixa implementació d’aquestes, es tradueixen en un atac directe pels estudiants i les estudiantes i al mateix temps per la pròpia Universitat.



Tot i així, l´aplicació d´unes taxes com a requisit d´accés a l´ensenyament públic superior actua de selector, deixant fora del sistema universitari a totes aquelles persones que no poden permetre´s aquest tipus de despesa. El sistema de beques de l’Estat resta lluny d’aconseguir la plena integració de tota persona que vulgui accedir a l’ensenyament públic superior. La concessió de les anomenades “beques generals” s’estableix a partir de dos criteris: l’acadèmic, en funció dels mèrits que s’aconsegueixen durant el curs anterior; i l’econòmic, analitzant les condicions econòmiques en què es troba l’estudiant o estudianta, a través d’una pauta general en funció de l’ocupació i renda familiar. Aquest mètode, quantitatiu, al no tenir en compte les especificitats de cada un de nosaltres, i sobredimensionant els requisit acadèmics, deixa sense ajuts a moltes persones. En conseqüència, cada vegada són més les entitats financeres que ofereixen crèdits per accedir a la Universitat, fet que implica una privatització del sistema de beques.



La Universitat també sofreix una retallada important d’autonomia en la gestió i organització de la seva activitat, degut a la mala distribució dels pressupostos estatals, mancant d’un important finançament públic, i provocant l’entrada de finançament privat. En aquest punt, i veient com cada cop ens allunyem més d’un model universitari gestionat públicament, no podem passar per alt les transformacions a que està exposada davant l’escenari que dibuixa l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES). L’EEES situa la Universitat en el centre neuràlgic del desenvolupament del mercat laboral, a partir d’unes directrius marcades per l´òptica empresarial, i seguint aquesta línia que la LOU ja va començar a perfilar, atorgant molt més poder a aquest sector de la societat en la presa de decisions dins el cos de la Universitat.



Creiem que la Universitat pública catalana ha de lluitar per no perdre el caràcter que la constitueix: una entitat de cara al poble i per al poble. L’administració pública catalana al seu temps ha d’apostar per una Universitat pública i aplicar totes aquelles mesures per mantenir-la i projectar-la en el futur. En aquest context, denunciem el paper testimonial que s´atorga als estudiants membres del Consell Interuniversitari de Catalunya. La seva presència en aquest òrgan preten la automàtica legitimació de les decisions i acords pressos, sense tenir veu en aquelles qüestions que incumbiexen directament als estudiants i estudiantes, com ho és l’increment de les taxes.



Des de l’AEP lluitem per una Universitat sense cap tipus de filtre en l’accés, lliure de taxes, apostant per ser font d’emancipació social, dotant al poble d’una visió crítica i humanista amb els processos socials que avui en dia controlen la nostra vida quotidiana. Facilitant a tothom que ho necessiti l’accés i sense cap tipus de pressió de l’esfera empresarial.





PER UNA UNIVERSITAT GRATUÏTA I POPULAR, NO A LES TAXES UNIVERSITÀRIES





Barcelona, 13 de juny del 2005


dimecres, 15 de juny de 2005

Naturalmente, otra Europa es posible.

El discurso político más insufrible es aquel que primero te exige que votes lo que han decidido los dirigentes para amenazarte a continuación con el Apocalipsis en el supuesto de que te atrevas a pensar otra cosa o a expresar tus dudas. Y por último, te hace saber que, en el caso de que esas dudas se conviertan en una expresión disconforme con el saber de los expertos y sus decisiones, la democracia quedará suspendida hasta nueva orden, o mejor, no servirá para nada.



Hemos vivido y sufrido las tres cosas en este debate sobre la llamada Constitución Europea y todo apunta a que los dirigentes incrementarán sus amenazas y excomuniones.



Es razonable pensar que la gestión del fracaso del actual texto será complicada y ofrece innumerables obstáculos. Pero resulta inconcebible que, desde la izquierda, no se perciba como lo que es: la apertura de un nuevo escenario de oportunidades para profundizar en un diseño de integración europea que resuelva los tres problemas claves demandados por una mayoría de ciudadanos europeos. Esto es profundizar en el contenido social de la integración europea, democratizar de verdad la Unión y ofrecer una proyección exterior de la Unión comprometida con la paz y el Derecho Internacional.



Nadie dice que estas demandas son las que deban deducirse de manera inexorable de los resultados de los referendos en Francia y Holanda, pero es obvio que han formado parte sustancial de la masa crítica que ha posibilitado el rechazo a este texto.



Por cierto que los análisis posteriores confirman un alto nivel de congruencia entre el no de Francia y Holanda, con el no en nuestro país y dicen que el rechazo al tufo neoliberal que despide el bodrio constitucional está en el corazón de la reacción de los ciudadanos.



Pero exigirle al no tan altos niveles de coherencia sería tanto como presumir que los partidarios del sí responden de manera homogénea y unívoca a un deseo irrefrenable de profundizar la integración europea. Igual de absurdo. Convendría no forzar nuestra inteligencia convirtiendo esta compleja disputa política en una confrontación entre Darth Vader y los jedis.



La Unión y la construcción europea se han convertido en un nuevo territorio de disputa política. El fracaso de Niza puso de manifiesto que los delicados consensos que habían permitido sobrellevar el proceso de integración se habían quebrado y que en adelante este plan se vería sometido con más asiduidad a los avatares del conflicto político.



Era inevitable que así ocurriese y es difícil imaginar que una construcción económica y política con tanta incidencia en la vida real de las gentes podría quedar excluida del debate y la confrontación por más tiempo. Así es que mirar hacia la arcadia de los consensos iniciales pensando en recuperarlos, puede parecer bienintencionado pero es improbable y ucrónico.



Por otra parte, todas las encuestas han mostrado con una contundencia y perseverancia ejemplar que la inmensa mayoría de los ciudadanos europeos se sienten comprometidos con la construcción europea pero sienten que es este proceso el que no cuenta con ellos.De esta desafección han sido conscientes todos los dirigentes europeos desde hace tiempo y desde la izquierda debe ser leído como lo que es: la expresión de una clara asimetría en la distribución de poder decisional en este proceso; algunos tienen mucho y es opaco, otros apenas cuentan y son los auténticos objetos de la política que otros deciden.



Además, centenares de movilizaciones en toda Europa han puesto de relieve el rechazo al desmantelamiento del Estado del Bienestar y la defensa de un modelo social claramente diferenciado respecto a la variante anglosajona. La masa crítica por el no se ha construido sobre la base de la movilización y la acción colectiva, conviene no olvidarlo.



Parece obvio, y así lo atestiguan los datos, que este malestar difuso de las poblaciones es el que está detrás de los resultados en estos referendos. Y es normal, además, que este malestar se refleje de manera diferente en cada país y que se entremezcle con cuestiones de política doméstica. Habría que añadir que si se hubiera querido evitar esto, la receta estaba al alcance de la mano: un referéndum simultáneo en toda Europa. Pero no vale haber sido incompetente para defender esta tesis y ahora reprochar las consecuencias de que no se tomara.



Convendría, además, que cualquier demócrata observase con limpieza y atención los datos de los tres referendos que hasta ahora se han celebrado: en dos de ellos ha participado más del 60% de las poblaciones; en el tercero apenas el 42%. En los dos primeros hemos vivido una clara ruptura entre el Parlamento y las poblaciones.Mientras que entre los diputados era claramente mayoritaria la voluntad de votar sí al texto constitucional, la ciudadanía ha dicho que no. ¿Es que esto no debe conmover a las gentes de izquierda, cualquiera que haya sido su voto en este proceso? ¿No sugiere esto ninguna reflexión sobre la formación de la voluntad política en relación con los temas europeos, sobre la relación entre política y sociedad civil?



Nosotros creemos que se abre una oportunidad para repolitizar el debate europeo incorporando una perspectiva claramente diferente al proceso de integración. Empeñarse en actitudes defensivas y malencaradas por parte de algunos defensores del sí, aparentando, además, ser víctimas de un enorme e incomprensible desagradecimiento, da un poco de grima política.



Lo cierto es que el actual texto está muerto y empeñarse en arrastrar sus mortajas hasta finales de 2006 es la peor de las alternativas.El acta de defunción, por cierto, la han firmado Chirac, Schröder y Blair sugiriendo un alargamiento sine die del proceso. Parece que ante la contundencia de las incertidumbres han optado por aburrir a las poblaciones.



Frente a esta opción o las otras sugeridas y/o propuestas desde el mismo conglomerado económico y político que ha impulsado este bodrio constitucional, la izquierda tiene la oportunidad de proponer una agenda alternativa, de impulsar un proyecto centrado en la defensa y desarrollo de nuestro modelo social, de una democracia de alta intensidad y de una Unión Europea baluarte de un mundo seguro, pacífico y respetuoso con la legalidad internacional.Claro que no hay garantías de que este esfuerzo culmine con un éxito indubitable. Lo que defendemos es que ahora es más posible que antes. Y que existe la coalición social y política en condiciones de impulsarlo.



Y el primer paso es tan sencillo como evidente: convocar nuevas elecciones a un Parlamento Europeo constituyente que elabore una propuesta de Constitución sometida a referéndum vinculante en toda la Unión. Este es el nivel de politización y de debate que impulsa el no en Francia y Holanda y la débil legitimidad del sí en España.



Decir que no a esta oportunidad desde opciones de izquierda es negar la voz de la ciudadanía y seguir anclado en un pasado que este proceso ha preferido apartar.



Nosotros creemos que vale la pena empeñarse en construir otra Europa posible.



Gaspar Llamazares es coordinador general de Izquierda Unida.


dilluns, 13 de juny de 2005

Mor Álvaro Cunhal

MOR ÁLVARO CUNHAL

Nota del Secretariat del Comitè Central del PCP

13 de juny de 2005





El Secretariat del Comitè Central del Partit Comunista Portuguès, amb profund dolor i emoció, informa els militants comunistes, els treballadors i el poble portuguès que aquesta matinada, als 91 anys, ha mort Álvaro Cunhal.



El Secretariat del Comitè Central del PCP envia a la família el seu sentit condol. L’Álvaro Cunhal dedicà tota la seva vida a l’ideal i el projecte comunista, a la causa de la classe obrera i dels treballadors, de la solidaritat internacionalista, a un compromís i dedicació sense límits als interessos dels treballadors i del poble portuguès, de la sobirania i la independència de Portugal.



Intervenint amb el seu Partit de sempre –el PCP- al llarg de més de 74 anys d’acció revolucionària, assumí un paper sense comparació en la història portuguesa del segle XX, en la resistència antifeixista, per la llibertat i la democràcia, en les transformacions revolucionàries d’abril i en la seva defensa, per una societat lliure de l’explotació i de l’opressió, una societat socialista.



Subjecte a les majors proves, a més de dotze anys de presó, a bàrbares tortures, a les dures condicions de la vida clandestina, va revelar sempre les seves qualitats excepcionals de militant i ésser humà.



Va néixer a Coimbra el 1913 i inicià la seva activitat revolucionària quan era estudiant a la Facultat de Dret de Lisboa. Participà en el moviment associatiu i va ser escollit el 1034 com a representant dels estudiants al Senat Universitari. Fou militant de la Federació de la Joventut Comunista Portuguesa (FJCP) essent escollit el seu Secretari General el 1935, any en què passa a la clandestinitat i participà, a Moscou, en el IV Congrés de la Internacional Juvenil Comunista. Membre del Partit Comunista Portuguès (PCP) des de 1931.



Pres el 1937 i 1940 i sotmès a tortures, va tornar immediatament a la lluita en ésser allibertat després d’alguns mesos de presó.



Participà en la reorganització del PCP, el 1940/41. Vivint de nou a la clandestinitat, va ser membre del Secretariat de 1942 a 1949.



Pres de nou aquell any va fer al Tribunal feixista una severa acusació a la dictadura feixista i la defensa de la política del Partit. Condemnat, va romandre 11 anys seguits a les presons feixistes, gairebé 8 anys dels quals en complet aïllament. El 3 de gener de 1960 va escapar-se de la presó-fortalesa de Peniche junt amb un grup de destacats militants comunistes. De nou cridat al Secretariat del Comitè Central, va ser escollit Secretari General del PCP, el 1961.



Des de llavors, participà en innombrables congressos i trobades amb partits comunistes i d’altres forces revolucionàries i en conferències internacionals.



Després de l’ensorrament de la dictadura feixista el 25 d’abril de 1974, va ser Ministre sense Cartera del 1r, 2n, 3r i 4t governs provisionals i escollit diputat a l’Assemblea Constituent el 1975 i a l’Assemblea de la República el 1976, 1979, 1980, 1983, 1985, 1987. Fou membre del Consell d’Estat.



En aplicació de les decisions del XIV Congrés del PCP (el 1992) relatives a la renovació i a la nova estructura de direcció deixà de ser Secretari General del PCP i fou escollit pel Comitè Central President del Consell Nacional del Partit.



El desembre de 1996 (en el XV Congrés del PCP), eliminat el Consell Nacional del PCP i el càrrec de President, va ser reescollit membre del Comitè Central, el que succeí també en els XVI i XVII Congressos, respectivament el 2000 i 2004.



Autor d’una vasta obra publicada tant en el pla polític i ideològic, com en el pla literari, amb el pseudònim de “Manuel Tiago”, com fins i tot en el pla de les arts plàstiques.



L’Álvaro Cunhal ha mort, els treballadors i el poble portuguès perden un dels seus més conseqüents i abnegats lluitadors, però el seu exemple de convicció i combativitat constitueix un encoratgament a la doblada intervenció dels comunistes i de tots aquells que tenen com a objectiu la transformació progressista de la societat.



El millor homenatge que podem fer-li a l’Álvaro Cunhal és prosseguir la lluita que portà fins els darrers dies de la seva vida, sempre amb confiança en el futur, pels interessos i drets dels treballadors, per una societat de llibertat i democràcia, pel bé del nostre poble i la nostra pàtria, pel seu partit com a partit de la classe obrera, dels treballadors, de tots els explotats i ofesos, per una societat socialista.


dijous, 9 de juny de 2005

Matrimoni entre catòlics!

Estoy completamente a favor de permitir el matrimonio entre católicos.



Me parece una injusticia y un error tratar de impedírselo.



El catolicismo no es una enfermedad.



Los católicos, pese a que a muchos no les gusten o les parezcan extraños, son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, informáticos u homosexuales.



Soy consciente de que muchos comportamientos y rasgos de carácter de las personas católicas, como su actitud casi enfermiza hacia el sexo, pueden parecernos extraños a los demás. Sé que incluso, a veces, podrían esgrimirse argumentos de salubridad pública, como su peligroso y deliberado rechazo a los preservativos. Sé también que muchas de sus costumbres, como la exhibición pública de imágenes de torturados, pueden incomodar a algunos.



Pero esto, además de ser más una imagen mediática que una realidad, no es razón para impedirles el ejercicio del matrimonio.



Algunos podrían argumentar que un matrimonio entre católicos no es un matrimonio real, porque para ellos es un ritual y un precepto religioso ante su dios, en lugar de una unión entre dos personas. También, dado que los hijos fuera del matrimonio están gravemente condenados por la iglesia, algunos podrían considerar que permitir que los católicos se casen incrementará el número de matrimonios por "el qué dirán" o por la simple búsqueda de sexo (prohibido por su religión fuera del matrimonio), incrementando con ello la violencia en el hogar y las familias desestructuradas. Pero hay que recordar que esto no es algo que ocurra sólo en las familias católicas y que, dado que no podemos meternos en la cabeza de los demás, no debemos juzgar sus motivaciones.



Por otro lado, el decir que eso no es matrimonio y que debería ser llamado de otra forma, no es más que una forma un tanto ruin de desviar el debate a cuestiones semánticas que no vienen al caso: Aunque sea entre católicos, un matrimonio es un matrimonio, y una familia es una familia. Y con esta alusión a la familia paso a otro tema candente del que mi opinión, espero, no resulte demasiado radical: También estoy a favor de permitir que los católicos adopten hijos. Algunos se escandalizarán ante una afirmación de este tipo. Es probable que alguno responda con exclamaciones del tipo de "¿Católicos adoptando hijos? ¡Esos niños podrían hacerse católicos!".



Veo ese tipo de críticas y respondo: Si bien es cierto que los hijos de católicos tienen mucha mayor probabilidad de convertirse a su vez en católicos (al contrario que, por ejemplo, ocurre en la informática o la homosexualidad), ya he argumentado antes que los católicos son personas como los demás. Pese a las opiniones de algunos y a los indicios, no hay pruebas evidentes de que unos padres católicos estén peor preparados para educar a un hijo, ni de que el ambiente religiosamente sesgado de un hogar católico sea una influencia negativa para el niño. Además, los tribunales de adopción juzgan cada caso individualmente, y es precisamente su labor determinar la idoneidad de los padres.



En definitiva, y pese a las opiniones de algunos sectores, creo que debería permitírseles también a los católicos tanto el matrimonio como la adopción. Exactamente igual que a los informáticos y a los homosexuales.


dissabte, 4 de juny de 2005

Fòrum internacional contra el terrorisme (Habana, Cuba)





Els dies 2,3,4 juny es produeix a l´Habana, Cuba, la

trobada internacional contra el terrorisme, per la

veritat i la justícia, amb la presència de més de 300

delegats cubans i estrangers. La cita està convocada

pel Capítulo Cubano de la red de redes En Defensa de

la Humanidad, xarxa en la qual hi participen

intelectuals, artistes, líders sindicals, lluitadors

socials,parlamentaris i polítics de diverses regions

del món.

El fòrum, s´ha iniciat amb un documental, fidel al

testimoni de les accions contra Cuba, com l´explosió

en ple vol de l´avió de cubana d´aviaciól´octubre de

1976 i altres conseqüències del Pla Cóndor, organitzat

per la CIA a Amèrica Llatina per tal de frenar els

moviments d´alliberament nacional.







Aquest debat es retransmet en directe per Cuba visión

internacional que des de fa poc es pot robar al dial

305 del Canal satèlit.


dijous, 2 de juny de 2005

Ismael Serrano: compromís i tendresa.

Barcelona, 2 de juny de 2004.



Ahir dimecres 1 de juny Ismael Serrano va presentar a Barcelona el seu darrer treball "Naves ardiendo más allá de Orión" amb un concert a l´Auditori. El cantautor de Vallecas, rodejat d´un públic fidel i caloròs, va deixar clar un cop més el seu compromís polític i social, inconfundiblement progressista i la seva capacitat de teixir poesia amb els fils de la senzilla quotidianitat.

Possiblement el punt més àlgid de la seva càrrega política va arribar amb la interpretació del tema "Dulce memoria" que, a partir de qüestions com la guerra preventiva, la situació a Palestina o el drama de la immigració, representa un al·legat a favor d´un altre món, impregnat d´una concepció de la història com a quelcom viu i de la qual hem de poder aprendre els errors que no es poden tornar a repetir.

No va faltar, com era obvi, la referència a l´11-M, especialment, donat que precisament en aquella data el cantautor es trobava a Barcelona on havia participat el dia abans en un acte de la coalició EUiA-ICV, al mateix Auditori que ahir el va tornar a veure pujat adalt del seu escenari. Just abans d´interpretar la canço "Fragilidad", va recordar com aquells dies de març del 2004 la fragilitat del poble va saber convertir-se en ràbia que es va descarregar a les urnes, fent possible el canvi.

Val a dir que la ciutat de Barcelona també va ser protagonista ahir del repertori escollit, i precisament una d´aquelles zones que els mateixos barcelonins oblidem massa vegades: la Mina. La canço "Elegía" és un homenatge al llegendari Vaquilla i a totes aquelles persones oblidades, expulsades del sistema i de les quals el cantant reivindica la seva inextricable condició humana per sobre de tot el demés.

Dos moments més d´emoció i compromís: les notes i la lletra de "Oleo de mujer con sombrero" de Silvio Rodriguez en un gest d´homenatge al cantautor cubà, i el crit de "Viva la República", que va quedar perfectament enmarcat entre la canço "El vals de los jubilados" i una bandera tricolor, desplegada per part d´uns espectadors.

Va ser un concert carregat d´emocions, de paraules tan poètiques com acuradament dissenyades per a la ocasió, tal i com ens té acostumats aquest ex-estudiant de Física, d´odes a les caixeres de supermercat, de referències - gairebé obsessives - al plaer més íntim, de cançons noves i d´altres que ja formen part de la banda sonora de les nostres històries personals i col·lectives.

Però un cop més, més enllà de la capacitat poètica l´Auditori va ser testimoni de la vigència del compromís del company de Madrid. Un compromís que és avui tan o més important que ahir, avui que correm el risc d´acomodar-nos i de no tenir present que els canvis, que hem començat a aconseguir, no seran si no ens mantenim en les nostres "barricades" de lluita quotidiana. Gràcies Ismael per seguir-nos recordant que encara queda molt per fer per a aquell "altre món possible" del que tu i nosaltres parlem i gràcies per fer-ho des d´aprop, amb i per al públic, amb i per al poble: sent tu mateix alhora públic i poble.


dimecres, 1 de juny de 2005

Declaració del PCC davant la victòria del NO a la Constitució Europea en el referèndum de França

Declaració Política del Partit dels i les Comunistes de Catalunya davant el referèndum sobre la Constitució Europea a França





Els i les comunistes de Catalunya davant del No francès al referèndum sobre la Constitució Europea diem: Ara, a renegociar el tractat constitucional europeu.



Els i les comunistes de Catalunya felicitem el poble francès per la gran victòria del 29 de març en el referèndum sobre la Constitució Europea. Ens sentim solidàriament protagonistes d´aquest No trascendental per al futur d´Europa, un No que ha obtingut el 56% dels sufragis amb una alta participació, malgrat les campanyes mediàtiques de tergiversació i desqualificació dels partidaris del No i el partidisme de la campanya institucional. El debat profund a cada sector productiu, a cada espai de vertebració social, va mobilitzar una societat que ha arribat a la conclusió que amb la Constitució neoliberal perdien conquestes socials i poder democràtic.



Denunciem que aquesta campanya continua després del referèndum: mentre el catastrofisme si sortia el No era la consigna davant el referèndum, la consigna davant la derrota del Sí és de minimitzar el seu efecte i mirar de colar el text d´una altra forma. L´assimilació del No amb l´antieuropeisme, el nacionalisme i, fins i tot, la ultradreta és una interpretació calculadament deformada de la realitat: el No francès ha estat un No d´esquerres i un No que ha unit les esquerres franceses.



Amb el No francès, la idea d´una Europa que posi al centre les persones i les seves necessitats, una Europa social, dóna un pas qualitatiu important i obliga les elits econòmiques europees i els seus representants polítics a renegociar el projecte d´Europa, si volem que la integració avanci. No pot ser que al centre dels objectius de convergència i a la política monetària l´eix sigui el control de la inflació: cal reclamar la centralitat de la plena ocupació de qualitat com a objectiu polític i econòmic d´Europa. No pot ser que Europa se subordini als EUA en la seva política exterior. No pot ser que la Unió Europea serveixi de coartada i impulsi la liquidació dels actius públics i la privatització del serveis públics.



Denumciem l´actitud d´alguns dirigents i representants polítics del Parlament i de la Comissió de minimitzar el resultat del referèndum. Demanen que en lloc de referèndums s´aprobi als parlaments, perquè si a sis països trionfa el No caldria reformar la Constitució. Democràcia és que es facin referèndums a tots els països.



Aixímateix, donem suport als i les comunistes francesos amb la seva proposta de canvis de representació política a França en la línia d´una Unitat Popular.



Ens diuen que s´hauria de tornar a votar el referèndum fins que s´aprobi, però la veritat és que l´ampli debat democràtic i l´alta participació legitimen el resultat. Ens diuen que sempre queda la opció de seguir amb el Tractat de Niça i introduir, per via de negociació entre governs, les modificacions en la mateixa línia que preveia la Constitució, però renunciar a una Constitució és un retrocés de la construcció europea. Per la reforma de l´Estatut i de la Constitució Espanyola requereixen consens gairebé unànim, però quan es tracta de la Constitució Europea neoliberal sembla que l´important és aprobar-la sigui en les condicions que sigui, encara que produeixi la tan temuda fractura.



Denunciem que a Espanya es qualifiqui com a positu un referèndum amb participació de amb 42´3%. Com es pot legitimar el Sí amb el 32% d´electors?. Curiosament, Zapatero diu que cal refelxionar sobre el resultat a França i no està disposat a reflexionar sobre el resultat aquí. Espanya requereix s´una reflexió i un debat més profund sobre aquest tractat constitucional.



Els i les comunites seguirem treballant per una altra construcció d´Europa democràtica , social, solidària i en base al principi de subsidiaritat, i ho farem junt amb les forces socials i polítiques d´esquerra europees.



Partit dels i les Comunistes de Catalunya

Barcelona, 30 de maig de 2005