Avís important

Amb motiu de la refundació de la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), fruit del procés d'unitat juvenil comunista protagonitzat per CJC-Joventut Comunista (Col·lectius de Joves Comunistes - Joventut Comunista) i JC (Joves Comunistes), així com per d'altres sectors i persones que es reclamen de l'ideal comunista, aquesta pàgina queda definitivament tancada.

Podeu seguir l'actualitat de la Joventut a: www.jcc.cat.


divendres, 26 de maig de 2006

Els murs de la hipocresia

Les polítiques d´immigració que s´estan portant a terme davant l´imparable arribada d´estrangers són cada vegada més agressives, com queda reflectit en els últims successos ocorreguts a Espanya i als EUA. Els i les comunistes ens veiem obligats a denunciar la hipocresia d´aquests estats, els principals beneficiaris d´aquesta situació.





A principis de setmana s’anunciava la decisió dels EUA de desplegar sis mil soldats a la frontera amb Mèxic, mentre el president Bush assegurava que no es tracta d’una militarització de la frontera. El dimecres 17 de maig el Senat nord-americà aprovava la construcció d’un mur de 600 km per separar els dos estats.



Mentre tot això passava als EUA, a l’Estat Espanyol també tenien lloc successos relacionats amb el fenomen migratori. En un parell de dies han arribat a les costes canàries més de 700 immigrants subsaharians, desbordant les autoritats espanyoles.



Poder trepitjar territori americà o europeu és el somni de molts ciutadans del món, aquells que viuen en el “Sud”. Per a tots aquests immigrants, legals o il·legals, aquest pot ser l’accés a una vida millor, amb tot allò que els manca als seus països. Comprendre les causes d’aquests esdeveniments puntuals ens porta a fer una anàlisi de la realitat molt més global: «la immigració, en aquests moments, està estretament vinculada a les desigualtats econòmiques mundials»*.



L’arrel del problema



La distinció entre països del Nord i del Sud, o països desenvolupats i subdesenvolupats, respon a una sèrie d’indicadors, el més significatiu dels quals és l’índex de desenvolupament humà. Però, per què existeixen aquestes diferències? Sovint, en abordar aquesta qüestió, s’apel·la a la tirania de les elits polítiques d’aquests països pobres, que concentren la major part de les riqueses. I és innegable que aquest és un factor important en molts casos. Tanmateix, aquesta no és l’arrel del problema. Les diferències Nord-Sud tenen el seu origen en l’època del colonialisme, a partir de la qual els països occidentals han explotat i sotmès a la resta de pobles del món i han espoliat les seves riqueses. En moltes ocasions, han estat aquests mateixos explotadors, els països rics, els que s’han assegurat de col·locar en el poder a governs corruptes favorables als seus propis interessos –econòmics sobretot.



Aquesta és la causa de l’empobriment actual de gran part de la humanitat que alhora fa que moltes persones es vegin obligades a emigrar dels seus països. Ara per ara, les accions dels països del 1r món segueixen marginant els països subdesenvolupats, en el marc d’una economia i un sistema neoliberal. Tot i això, els polítics de dretes no dubten a omplir-se la boca de paraules com «solidaritat», «cooperació», «democràcia», «drets» i «llibertats». En realitat, els poders fàctics d’aquests països rics (estem parlant sobretot de les grans multinacionals i grups empresarials) són els primers interessats en perpetuar aquesta situació mitjançant, per exemple, relacions comercials desiguals que obliguen els països amb menys recursos a vendre les seves matèries primes a un preu extremadament baix, per haver de comprar després els productes elaborats i processats a preus desproporcionadament més elevats.



És curiós observar, per exemple, com davant de la decisió de la nacionalització dels hidrocarburs bolivians, la hipocresia dels governs del primer món s’ha fet palesa. Una mesura d’aquestes característiques por permetre al poble bolivià sortir de la misèria i no haver d’emigrar massivament. Aquesta és una solució de fons al problema de la immigració, però aquesta no agrada als lobbies energètics.



I és que, més enllà dels beneficis comercials que les multinacionals obtenen, gràcies a les desigualtats econòmiques entre nord i sud, aquestes es beneficien també de l’arribada d’immigrants als països receptors. Els immigrants constitueixen una mà d’obra barata que, a més, es presenta als treballadors autòctons com a competidora per justificar una rebaixa en drets i serveis. A Espanya, malgrat que «el 55% de les persones immigrades tenen estudis mitjans, professionals o superiors»*, la majoria treballa en sectors de més precarietat. I molt relacionat amb això cal destacar que hi ha sectors d’activitat que, sense aquesta mà d’obra barata, no sobreviurien.



Violació dels Drets Humans i de la Constitució



La Carta dels Drets Humans reconeix, entre d’altres: el dret a la salut, el dret a viure amb dignitat, el dret a viure en família i el dret a no ser discriminat per l’origen, el sexe, el color o les creences. La Constitució espanyola, de la qual últimament s’ha parlat tant, també reconeix aquests drets per a qualsevol persona. No cal doncs analitzar en profunditat l’actual Llei d’estrangeria per veure que és una llei que nega aquests drets a les persones immigrades. Conseqüentment, tenim una Llei d’estrangeria que és anticonstitucional. Perquè, òbviament, els immigrants – legals o il·legals– per sobre de tot, són persones.



Les solucions a aquest drama humà que suposa la immigració són diverses i complexes, però, en qualsevol cas, no passen per construir murs ni per negar els drets inalienables de l’individu. Al contrari, creiem que la primera decisió que hauria de prendre el govern espanyol és la derogació de l´actual Llei d´estrangeria, per desenvolupar una política d´immigració que no es limiti només a regular els fluxos migratoris, sinó que situï al centre la integració dels nouvinguts mitjançant polítiques socials i culturals. Al costat d’aquest tipus de mesures, segueix sent irrenunciable la lluita per acabar amb els desequilibris nord-sud. Perquè mentre aquestes desigualtats segueixin existint, seguirà havent-hi homes i dones disposades a jugar-se la vida per fugir de la fam i la misèria.





*Dades extretes de la guia La immigració: una nova realitat al centre de treball, realitzada per la xarxa CITE-CONC.


CJC-Joventut Comunista de Catalunya participa al Congrés de la JCP

El passat cap de setmana la CJC va participar al 8è Congrés de la Joventut Comunista Portuguesa (JCP) que es realitzava a Vilanova de Gaia sota el lema “Transformar o sonho em vida” (Transformar el somni en vida).



El congrés va comptar amb 690 delegats i delegades de la JCP i una vintena de delegacions internacionals. El congrés va servir a la JCP per fer un repàs de l’activitat i el funcionament d’aquesta des de l’últim congrés i per marcar les línies polítiques pels propers temps centrant-se en que la JCP ha d’unir els i les joves revolucionaris/ies de Portugal en la lluita contra el neoliberalisme que practiquen tant el Partit Popular com el Partit Socialista de Portugal, i contra les polítiques neoliberals i imperialistes que el capitalisme vol imposar a Europa i al món. Cal destacar la manifestació pels carrers de la ciutat del dissabte a la nit que va congregar un mar de banderes vermelles reivindicant canvis a les polítiques del govern de Portugal. El congrés va concloure amb l’elecció d’una nova direcció nacional de la JCP i amb un pas endavant per convertir el somni en una realitat.



A més del congrés es realitzava un seminari internacional sobre “La lluita de la joventut per la Llibertat i en la defensa dels drets democràtics” on les joventuts comunistes internacionals allà presents van exposar les seves lluites als seus països d’origen i es va redactar un declaració conjunta final (que en breu podreu trobar a la nostra web). La CJC va exposar els problemes que s’estaven vivint a Catalunya amb la criminalització de la joventut en general, amb les retallades de drets democràtics com són les ordenances del civisme tant de moda a les poblacions catalanes actualment, amb l’educació secundària i sobretot superior per l’imposició del pla de Bolonya, amb els problemes per l’emancipació juvenil (treball precari, baixos salaris, impossibilitat d’accés a l’habitatge...) i d’altres temes que des de la CJC – Joventut Comunista s’estan treballant.


dijous, 25 de maig de 2006

Premi Nobel d´Economia dona suport a la nacionalització Boliviana

Premio Nobel respalda nacionalización boliviana



Prensa Latina





El Premio Nobel de Economía Joseph Stiglitz respaldó hoy la nacionalización de los hidrocarburos de Bolivia y la comparó con la recuperación de un bien que fue robado.



En una concurrida conferencia de prensa en la Cancillería, el economista norteamericano señaló que la medida del gobierno boliviano era necesaria porque la legislación anterior en la materia era inconveniente para el país. Agregó en forma reiterada que la nacionalización, decretada el 1 de mayo, se justifica porque Bolivia necesita una retribución justa por sus recursos naturales, que no la estaba recibiendo en la situación anterior. Citó discusiones sobre el carácter de nacionalización del decreto boliviano, y señaló que si a uno le roban una pintura y después la recupera, no está nacionalizándola, sino restituyendo su patrimonio. Explicó que el gobierno no le ha quitado propiedad ni derecho alguno a las empresas afectadas, pues los contratos que las cobijaban no eran legales, en vista de no haber sido aprobados por el Congreso.



Stiglitz, quien llegó ayer a La Paz, fue declarado hoy Doctor Honoris Causa por las universidades estatales de San Andrés de La Paz y del vecino municipio de El Alto.



Ante otras preguntas, sugirió al Ejecutivo boliviano avanzar con sus políticas en otras áreas económicas como la minería; atender los temas sociales, como la educación y la salud, y hacer transparentes los ingresos de los hidrocarburos, para que el pueblo sepa en qué se utilizan.



El economista estadounidense fue consultado también sobre las posibilidades de éxito del proceso de transformaciones que desarrolla el presidente Evo Morales, quien lo recibió ayer en su despacho y le dispensa un trato de alto nivel.



Señaló que el modelo económico (neoliberal) anterior ha fracasado aquí, pese a que Bolivia fue uno de los mejores alumnos del esquema dictado por el Consenso de Washington, considerado un proyecto hegemónico wen los órdenes económico e ideológico.



Añadio que este país aplicó todas las recomendaciones que le hicieron, sufrió todos los dolores de esas medidas, pero no recibió ningún beneficio, lo que hace evidente la necesidad de cambiar el modelo.



En ese contexto, añadió Stiglitz, el gobierno de Morales enfrenta los problemas y plantea soluciones, como la nacionalización, la cual, insistió, se justifica por la necesidad de una justa retribución por los hidrocarburos.



Sobre los tratados de libre comercio (TLC) que promueve Estados Unidos, dijo que la mayoría de los economistas académicos considera que tienen efectos negativos y no son justos para los países latinoamericanos.



Refirió haber conocido por ex negociadores de esos acuerdos, que no son negociados, sino impuestos a las naciones de la región, pues la otra parte (Estados Unidos), establece los términos y las naciones latinoamericanas tienen que aceptar. Los TLC, prosiguió, tienen además costos sociales elevados, como la pérdida del acceso de la población a los medicamentos, sujetos a normas de propiedad intelectual impuestas por los tratados.



Muchos países firman los TLC con la esperanza de mejorar su comercio y recibir más inversiones, lo que no ha sucedido, por ejemplo, con el TLC entre México, Estados Unidos y Canadá, pues el desnivel entre el primero y los otros dos socios es ahora más grande.



Se refirió por otra parte a la crisis del Fondo Monetario Internacional (FMI), expresada en el fracaso de sus políticas en diversas regiones del mundo y en el creciente número de países que, mediante el pago de sus deudas, buscan dejar de depender de ese organismo.


dimecres, 17 de maig de 2006

Festa Revolució 2006

El dissabte 13 de maig la Joventut Comunista celebrava la seva festa, la Festa Revolució 2006. Aquesta festa es realitzava com a trobada de tots els i les joves comunistes organitzats, per gaudir de la festa i compartir les experiències de la feina del darrer any.



La Festa amb el lema “Amb la solidaritat, revolucionarem el món” volia també celebrar el desè aniversari de la brigada Dolores Ibárruri de solidaritat amb Cuba i per això s’havia preparat un passi d’imatges de les brigades solidàries al llarg d’aquests 10 anys. A continuació tenia lloc un Fòrum de Solidaritat amb Llatinoamèrica on participaven la cònsul i el vicecònsul de la República de Cuba, la cònsul de la República Bolivariana de Venezuela, una membre del PT (el partit de Lula) en representació de Brasil, un camarada del Partit Comunista d’Uruguai i una altra camarada del d'Argentina en el que van participar al voltant d’un centenar de persones.



Per últim, la nit anunciava festa a l’entrada de l’Estació del Nord, quan es va començar a acumular la gent. Finalment es van reunir al voltant de 700 persones amb ganes d’escoltar bona música en directe, de passar-s’ho bé d’una forma diferent, de conèixer els comunistes aquests que veus pel teu barri, institut, universitat... La festa va ser tot un èxit, demostrant així que els i les joves no són els delinqüents que la societat diu que són ni els ni les ganduls i gandules que no fem res. Així que amics, amigues, l’any que ve us esperem amb ganes de més Festa Revolució. Però per si de cas ens voleu veure abans, estigueu atents al que fan aquests comunistes per celebrar el 24 de Juny l'equinocci d'estiu més solidari i revolucionari.


EL PETROLI PER ALS BOLIVIANS

Si no vigilem els mitjans de comunicació ens faran estimar els opressors i odiar els oprimits



Hem agafat prestades aquestes paraules de Malcolm X, per expressar com d’absurda ens ha semblat la situació generada a partir de la decisió del govern bolivià de nacionalitzar els hidrocarburs. Com és ben conegut, el passat 5 de maig, el president Evo Morales feia efectiva aquesta decisió mitjançant un decret amb el qual l’Estat recupera la propietat i el control ple d’aquests recursos.



Immediatament hem assistit a les reaccions d’indignació dels lobbies energètics i petrolers, entre els quals destaca l’empresa espanyola Repsol-YPF. I de forma pràcticament automàtica hem vist també manifestar-se la preocupació del govern espanyol, la qual cosa ha servit per recordar-nos la influència que les classes socials monopolistes i especuladores encara juguen en la societat i en la política espanyola.



El que ha vingut després ha estat una campanya mediàtica per desprestigiar i deslegitimar al govern bolivià. Un cop més s’ha utilitzat el recurs fàcil de parlar de règim populista i demagog, que porta inestabilitat a la regió; un recurs, tendenciós i mentider, que comença a estar gairebé tan gastat com el de les armes de destrucció massiva. Perquè, entre d’altres coses, la decisió del govern bolivià és legal, justa, democràtica i integradora.





Una decisió legal



El Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics, així com el Pacte dels Drets Econòmics i Culturals, del 1966, determinen que: “tots els pobles poden disposar lliurement de les seves riqueses i recursos naturals”. D’altra banda, en canvi, els actuals contractes de concessió de l’explotació dels jaciments bolivians no complien els requisits que marca la constitució del país. A què respon aleshores tanta indignació de la “comunitat internacional”?





Una decisió democràtica



La lluita dels bolivians per rescatar els seus recursos del control estranger no és un fenomen nou. Va ser el 13 de març de 1937 quan el govern de David Toro Ruilova va nacionalitzar la Standard Oil i va fundar la companyia estatal YPFB. El control sobre el petroli es va tornar a perdre en els anys següents fins que, el 17 d´octubre de 1969, durant la gestió de Marcelo Quiroga Santa Cruz en el ministeri de Mines i Petroli, es van nacionalitzar els béns de la Bolivian Gulf Oil Company.



Prenent el testimoni d´aquesta lluita, el poble bolivià ha demanat amb el vot i la mobilització una nova i definitiva nacionalització dels hidrocarburs. Primer va ser en el referèndum vinculant del 18 de juliol del 2004; després en les mobilitzacions de maig i juny de 2005, que no només van aconseguir fer fora al president Carlos Mesa, sinó que també van representar les primeres mobilitzacions veritablement unitàries dels moviments socials de l´Orient i l´Occident del País; i, finalment, en el recolzament massiu a la candidatura d´Evo Morales a les eleccions presidencials, amb la nacionalització com un dels eixos centrals del seu programa.



Una decisió justa



Bolívia posseeix les segones reserves d´hidrocarburs més importants d´Amèrica Llatina, i, en canvi té els índexs de pobresa més elevats de la regió. La decisió del nou govern bolivià és una condició imprescindible per promoure el desenvolupament econòmic i productiu del país i per acabar amb les enormes desigualats socials, la misèria i la marginació. El poble bolivià realitza, d´aquesta manera un pas endavant per a la conquesta de la seva sobirania i trenca amb aquella “norma” de la globalització neoliberal, per la qual, els països del tercer món exporten matèries primeres a preus molt baixos, per haver d´importar, després, productes elaborats i processats, a preus inaccessibles.



Una decisió integradora



Aquesta mesura ha suscitat unes reaccions tan hostils perquè afecta directament els interessos de les grans multinacionals de l´energia. Com sabem, a més, el control del petroli juga un paper geoestratègic fonamental en aquest començament del segle XXI i per aquesta raó, l´actual govern nordamericà, el busca a qualsevol preu. Ho veiem a l´Orient Mitjà, però també en la preocupació i els intents desestabilitzadors a Amèrica Llatina.



El que és cert, és que la preocupació dels que volen imposar un món unipolar, amb l´hegemonia econòmica, militar i cultural d´una única gran superpotència, és bastant legítima. En efecte, la nacionalització dels hidrocarburs bolivians, suposa un pas més en el procés d´integració llatinoamericana. Brasil, Veneçuela, Uruguai, Cuba, Argentina i ara Bolívia, estan demostrant que és possible teixir acords de caire regional d´una forma justa i encaminats a la millora de les condicions de vida dels seus pobles. Les seves col·laboracions en el terreny econòmic, energètic, social i mediàtic permeten a més, consolidar un bloc de poder regional que situa a Amèrica Llatina en una condició cada vegada més paritària a nivell internacional, fet que constitueix també un avenç cap a un món multilateral.



Robant-li l’expressió a Eduardo Galeano, podem dir que sembla que a aquesta Amèrica Llatina se li van tancant les seves venes obertes, i des de Catalunya, els i les comunistes no podem fer més que celebrar-ho i oferir tota la nostra solidaritat.


dimarts, 16 de maig de 2006

UN MÓN AL REVÉS

Quan era un nen m´encantaven aquelles antigues estampes que mostraven un món al revés: el pescador pescat, l´ase a cavall de l´home. Avui, però, tinc aquesta mateixa sensació de món al revés quan llegeixo els diaris i escolto les notícies, i confesso que la cosa em causa més angoixa que no pas diversió.

Vivim en un món en què uns policies reben penes duríssimes per haver detingut unes hores els que esbroncaven un ministre, mentre que un agressor racista que envia les seves víctimes a l´hospital resta en llibertat. No ho entenc. No entenc tampoc els escarafalls en nom de la democràcia que fa un partit, el Popular, que té a les seves files un individu amb les mans brutes de sang dels crims del franquisme com és Manuel Fraga. Mentre no l´expulsin no poden esperar que ens els creguem.

Em sorprèn també de veure com uns ciutadans de Catalunya se´n van a predicar a Madrid, on omplen teatres i causen entusiasme, en comptes d´esforçar-se a convèncer-nos als que es suposa que els hauríem de votar (tal vegada, però, és que pensen presentar- se a les eleccions per la circumscripció de Madrid, i la seva conducta resultaria aleshores bastant lògica).

La mateixa sensació de viure en un món al revés la tinc davant de les discussions actuals sobre el referèndum del nou Estatut. Puc entendre que s´abstinguin de votar les persones que tenen por de la llibertat i que ho facin negativament les que no volen més avenços en el procés de recuperació del nostre autogovern. Però no puc comprendre que algú s´abstingui o voti negativament en nom dels interessos de Catalunya.

El senyor Carod-Rovira ha assegurat que els que votin contra l´Estatut ho faran també contra la situació política actual: contra el tripartit esdevingut finalment bipartit. No em sembla una afirmació

correcta. Som molts els que estem decebuts per com ha acabat aquest Govern d´esquerres --o més o menys de centreesquerra, ¡tampoc no exagerem!-- que vam votar. Hem vist actes de nepotisme i d´incompetència, corrues d´individus amb carnet que es llançaven a repartir-se el pressupost i més d´un cas de corrupció. Com a víctima podria explicar algunes històries sucoses, i no gens exemplars, però m´abstindré de fer-ho.

En primer lloc perquè són misèries que no basten per desacreditar el conjunt del que aquest Govern ha portat a terme, encara que hagi restat lluny de completar el que d´ell esperàvem. Però també, i aquesta és la raó més important, perquè ara no toca. Perquè el moment de passar comptes amb els partits polítics seran les properes eleccions al Parlament de Catalunya, no el referèndum sobre l´Estatut, en què el que està en joc és el futur del país.

És evident que aquest Estatut no ens sembla suficient a molts, potser a una majoria, i que ens costen de comprendre misèries com el regateig per l´aeroport de Barcelona i ens irriten provocacions com les del senyor Guerra.

Refusar-lo, però, votant negativament al referèndum, només tindria sentit si això signifiqués que tot seguit s´iniciaven unes noves negociacions per aconseguir-ne un altre de més satisfactori. Però si no és això el que cal esperar, el vot negatiu significa que s´opta pel vell Estatut i es renuncia als avenços en autogovern i finançament que, encara que curts pels nostres desigs, comporta el nou. I això em sembla una errada molt greu.

Ens vam trobar en un cas semblant quan se´ns va demanar que ens pronunciéssim sobre la Constitució espanyola. A mi, personalment, no m´agradava gens aquell text elaborat sense escoltar les aspiracions i els interessos dels ciutadans, però l´opció que se´ns oferia era la d´acceptar-lo o seguir amb les anomenades leyes fundamentales del franquisme, i davant d´aquesta perspectiva no podia haver-hi dubtes. Després, amb el pas dels anys, la pressió de la ciutadania ha aconseguit d´anar obrint nous espais de llibertat que els redactors d´aquell text no van saber preveure i d´a- questa manera s´ha anat creant una situació de fet que algun dia obligarà a acomodar la Constitució a les noves realitats.

El mateix passa amb aquest Estatut. Pot semblar-nos insuficient, però necessitem aprofitar les oportunitats que ens ofereix per fer camí endavant, amb la consciència que, si fem les coses bé, aconseguirem d´anar obrint amb el temps nous espais d´autogovern. No és seriós pensar que qüestions com la del control de l´aeroport de Barcelona hagin d´abandonar-se com si estiguessin definitivament perdudes fins que arribi una nova revisió de l´Estatut. Hi ha moltes formes de seguir pressionant i lluitant per tal de resoldre-les.

Hem de ser conscients, per altra banda, que la situació actual de Catalunya no és gens satisfactòria. L´erosió del vell teixit industrial ha debilitat la nostra economia. No podem acomodar-nos a ser un país de paletes i cambrers (immigrants) que viu del sol, de la platja i de l´alcohol barat. Ens cal trobar rumbs nous per al nostre creixement econòmic, que tinguin en compte tots els nostres recursos i totes les nostres necessitats (que no oblidin, per exemple, les moltes potencialitats del camp). I per a plantejar-nos-ho necessitem, en primer lloc, millorar unes infraestructures clarament deficients.

Així mateix necessitem potenciar el nostre sistema educatiu per tal de preparar-nos de cara al futur, sabent que els estudis realitzats mostren que és el nivell mitjà del conjunt i no pas l´existència de nuclis d´excel.lència el que serveix per estimular el creixement econòmic d´un país. Sense oblidar, a més a més, el paper que a les nostres escoles els toca fer en la tasca d´integració dels immigrants. I hem de millorar un sistema sanitari que és excel.lent des d´un punt de vista qualitatiu, però que està ofegat per la seva migradesa.

Per aconseguir tot això necessitem més recursos i més capacitat de decisió, que és el que podem obtenir d´un nou estatut, sense que això ens hagi d´obligar a renunciar a seguir lluitant per noves fites.

Sacrificar aquestes necessitats col.lectives en nom d´interessos i baralles de partits em semblaria un crim. Els comptes amb els partits i els seus dirigents ja els passarem més endavant. Ara correspon preocupar-se pel país.


dijous, 11 de maig de 2006

FÒRUM DE SOLIDARITAT AMB AMÈRICA LLATINA

Hora: 19:30 h

Lloc: Estació del Nord



En el marc de la Festa Revolució.



Intervindran:



Orlando Landa Soler, Vicecónsul R.I. de Cuba a Barcelona



Esther María Morejon Vidal, Cònsul i Consellera del Consulat General de Cuba a Barcelona



Belén Rojas Guardia, Cònsul General de Veneçuela a Barcelona



Marcia Skibick, representant del PT de Brasil a Catalunya



Óscar Expósito, representant del CTA d´Argentina a Catalunya



Rómulo Correa, representant del PC d´Uruguai a Catalunya i coordinador de l´àrea d´immigració d´EUiA.



Membre del Comitè de Solidaritat amb els Pobles Indígenes, en representatció del poble bolivià.



Es debatrà sobre el paper que cadascun dels països juga en el procés d´integració llatinoamericana.


divendres, 5 de maig de 2006

TOTS UNITS FEM FORÇA

Aquest és un any d’aniversaris per a les esquerres i per als comunistes catalans. Celebrem 75 anys de la proclamació de la IIa República, 70 de la fundació del PSUC i la JSUC i, ja que hi som, 40 de la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB).



Durant els darrers dies s’han succeït activitats molt diverses en commemoració del període republicà, que va donar el sufragi a les dones, que va introduir uns sistemes sanitari i educatiu avançats per a l’època, que va reconèixer els drets nacionals dels pobles de l’Estat Espanyol, i que va ser truncat pel cop d’estat franquista. Fem nostre el missatge d’aquestes celebracions, tot i dient-hi la nostra.



En efecte volem fer un esment especial al que considerem més remarcable d’aquells anys: l’aparició i la victòria del Front Popular a nivell estatal i del Front d’Esquerres a nivell català. Tots dos van ser una clara mostra de moviment polític unitari, i de societat civil mobilitzada, per fer avançar les posicions dels treballadors i les treballadores. Va ser la seva victòria a les eleccions de 1936 el que va motivar l’alzamiento nacional.





L’herència de l’esquerra



El mateix tarannà unitari va caracteritzar al PSUC durant els anys de la resistència antifranquista i la lluita per la democràcia. Malauradament, la Transició Espanyola va donar lloc a divisions i lluites intestines en el sí de l’esquerra, que van provocar, juntament amb altres factors, la seva debilitació, i la desmobilització de gran part de la seva base social.



La superació d’aquestes divisions, probablement té molt a veure amb la comprensió de dues idees fonamentals. En primer lloc que no cal confondre programa i ideologia, de manera que sectors polítics diferents, poden treballar de forma unitària en base a propostes concretes de mobilització i de millora de les condicions de vida de les capes populars. En segon lloc que aquestes propostes concretes cal elaborar-les sempre en funció del context històric i garantint que acabaran suposaran un avenç, ni que sigui petit, respecte a les condicions de partida.



Aquest plantejament tan senzill, però a vegades tant difícil de comprendre, és el que ens ha portat a recolzar la coalició d’EUiA amb IC-V primer i la formació del Govern Tripartit a Catalunya, després; perquè és també el que va permetre la formació i el triomf del Front Popular l’any ’36. Però, tal i com dèiem abans, un tret essencial per veure realitzats i accelerats els avenços democràtics i de justícia social per molt progressista que es pugui dir un govern, és la mobilització permanent de la societat civil; era així durant la IIa República i ho segueix sent avui.





La joventut ACTUA!



Com és obvi, des de la Joventut Comunista, volem realitzar un esforç per avançar en aquesta direcció entre la gent jove. I ho volem fer perquè ens sobren els motius, perquè el que ens trobem cada dia és temporalitat, salaris baixos i sinistralitat en els llocs de treball, preus exorbitants per accedir a un habitatge, problemes estructurals en l’educació, molt lligats a la manca d’inversió en ensenyament públic i manca de vies i recursos per a la participació democràtica. Tot això impedeix que ens puguem emancipar i iniciar un projecte de vida autònom.



Aquesta precarietat vital fa que el moviment juvenil català de començaments de segle XXI, tingui un “programa comú”, bastant clar: la lluita pel dret a l’emancipació. Amb aquest objectiu, ha nascut la Plataforma Jove pel Primer de Maig, ACTUA!, que ha començat a canalitzar diverses experiències unitàries dels darrers temps i en la que des de la Joventut Comunista hem estat participant des dels inicis. Confiem que aquesta plataforma pugui consolidar-se i començar a ser útil per a la millora de les condicions de vida dels i les joves catalanes el més aviat possible i que contribueixi també, a reforçar la mobilització unitària de tota la societat civil catalana.



Pel moment fem una crida a la participació en totes les activitats que aquesta organitza i en concret, al bloc jove de la Manifestació del Primer de Maig.


dijous, 4 de maig de 2006

EUiA SURT DE LA PLATAFORMA PEL DRET DE DECIDIR

El coordinador general d’EUiA, Jordi Miralles, lamenta aquesta decisió i assegura que el partidisme ha acabat amb una oportunitat ciutadana per reivindicar l’autodeterminació de Catalunya

Esquerra Unida i Alternativa ha decidit deixar la plataforma ‘Pel Dret de Decidir’, malgrat haver estat una de les organitzacions impulsores del moviment. El coordinador general d’EUiA, Jordi Miralles, ha explicat avui en roda de premsa aquesta decisió que ha pres la Comissió Nacional perquè “s’ha pervertit el seu missatge en el moment que s’ha posicionat respecte de l’Estatut, en aquest cas en contra. EUiA va signar i impulsar el manifest de la plataforma, un manifest que no feia referència a l’Estatut, sinó a l’autodeterminació i al fet que Catalunya és una nació”. Miralles, que ha comparegut amb el responsable de Joves d’EUiA, Ivan Nieto, ha negat que EUiA surti de la plataforma per allò que han decidit altres partits, fent referència a ERC, sinó “insisteixo, perquè se’n ha pervertit la vocació. Creiem que el partidisme ha desvirtuat les reivindicacions originals i que s’ha perdut una oportunitat ciutadana per demanar l’autodeterminació de Catalunya”. El coordinador general d’EUiA s’ha mostrat convençut, en aquest sentit, que no tots aquells que van sortir al carrer el 18 de febrer ho van fer per dir no a l’Estatut.

Les dues hores del referèndum

Miralles ha fet referència, també, a altres qüestions de l’actualitat política, com la proposta inicial del govern d’allargar dues hores la duració del referèndum sobre l’Estatut el 18 de juny, i que han desaconsellat els seus serveis jurídics. Sobre aquest fet, que ha acabat en polèmica, Miralles s’ha mostrat sorprès assegurant que “és esperpèntica la capacitat que tenim a Catalunya de generar embolic, quan no partidisme, a partir d’una iniciativa com aquesta que vol instar la participació ciutadana. Com en el cas de CiU, per exemple, que ahir assegurava que l’estudiaria i que avui diu  que la proposta és frívola”.

En aquesta línia, el coordinador general d’EUiA ha fet referència al ‘soroll’ del govern després dels últims canvis de consellers desitjant “que aquests canvis serveixin per explicar què fa el govern i no què li passa”.

‘Doble moral’ dels que critiquen Morales i no les multinacionals

Jordi Miralles ha valorat, finalment, la preocupació demostrada per certs polítics i mitjans de comunicació per la decisió del govern bolivià d’Evo Morales de nacionalitzar els hidrocarburs. “És sorprenent aquesta preocupació, de sobte, per una decisió sobirana i totalment democràtica que empara la legalitat de Bolívia. És sorprenent també la doble moralitat d’aquells que només se’n recorden de Bolívia per titllar de populistes les decisions del govern, però mai per jutjar les decisions d’unes multinacionals mancades de responsabilitat social, ecològica o de repartiment de la riquesa”.